L'habana, el perfum del carib

Hi han imatges que mirant-les et vénen a la memòria records amb olor de perfum; per a mi, l'Habana és un d'aquells llocs especials que m'han impregnat el record amb la seva essència. Tenco els ulls i sento olor de canyella i labanda, de café i tabac, de mango i lima. Recordo gent amb mirades rialleres, els moviments rítmics d'una salsa, les tardes de tempesta sota els porxos i el gust del seu bon ron. Están fetes entre el 1997 i 1999, data que Ò. Rodbag es va registrar legalment com a marca registrada. 

 

Viajeros de corto recorrido

Fa unes tres setmanes vaig tenir la satisfacció de poder donar una Master Class a IDEP; dic satisfacció perquè per mi era com tornar als meus inicis, tornar allà on vaig començar a creure que algun dia seria fotògraf. Vaig estudiar fotografia amb 19 anys i l'últim any vaig fer l'especialització en fotoperiodisme. Al final de la Master class vaig dir als alumnes, que m'havien aguantat dues hores xerrant sense parar, que penjaría el meu treball de fi d'estudis al bloc.

D'aquest treball us diré que per fer-lo, vaig utilitzar una càmara exepcional: la Konica Hexar. La càmara portava una òptica fixa 35mm f.2 AF de molta qualitat, era ultra silenciosa i molt més discreta que la meva NikonF4E . Vaig estar prop de 2 mesos practicant a disparar sense mirar pel visor per fer-me pràcticament invisible.

La pel·lícula escollida va ser la Kodak TMAX 3200 ISO, que per la seva extrema sensibilitat em permetia fotografiar sense flash a gairebé qualsevol lloc. El gra que generava els 3200 ISO a la còpia final em potenciava la sensació de dramatisme que buscava.

El meu projecte va ser fotografiar a les persones que es sentaven davant meu en els trajectes del tren de  rodalies. El "live motive" del report era les impresions que pot tenir un viatger que, dia rere dia, viatge amb complets desconeguts en un trajecte rutinari i aburrit. Els retrats intenten congelar aquells moments en que, fruit del aburriment o per pura xafardaria, mirem els desconeguts que ens envolten i elaborem hipòtesis de les seves vides. El reportatge va anar degenerant amb multitut de situacions que anava trobant: gent a les andanes, indigents a les estacions, els lavabos de Sants, piquets informatius de vagues enmig de les vies, prostitució en estacions, etc, etc. El projecte el vaig decidir tancar al cap d'un any i tres mesos d'haver-lo començat perquè em començava a obsesionar. Per entregar el reportatge a IDEP vaig fer montar-lo en linea per una productora de BCN; es va incloure imatges de video, un texte en Off i una banda sonora per potenciar la idea d'aïllament i solitut del viatger de curt recorregut.

No he modificat res del muntatge original, simplement en Dani Limorte l'ha passat a digital per poder-la penjar al bloc. Es cert que ara i veig moltes errades i la qualitat de les imatges s'han vist afectades pel pas del temps, però crec que com a document històric no té pèrdua.

Espero que us agradi. ;-))

La nevada de l'any

Suposo que tothom va inmortalitzar com va poder, l'excepcional nevada que va caure el mes passat en el nostre territori. A mi em va agafar fent un reportatge d'encàrrec sobre el pirineu a la primavera. Com us podeu imaginar va ser un drama intentar fer postaletes primaverals amb paisatges coberts amb un pam de neu. De les imatges que vaig captar em quedo amb la dels teulats de Berga enfarinats,  realitzada a la que mal anomenem "hora blava", ja que l'exposició correcte s'aconsegueix amb un marge de 5 minuts. Jo sempre he utilitzat una tècnica per saber el moment exacte per fotografiar aquestes imatges semi nocturnes: el moment idoni per a mi, és quan amb els ulls, pots distingir a la penombra les ondulacions de les teulades. Amb el paisatge nevat tens aproximadament 5 minuts extres per l'efecte del blanc de la neu sobre l'escena. 

Fabricant Motlles

A l'any 1993, amb 21 anys, vaig decidir presentar una proposta publicitària complerta a ni més ni menys que a Levi Strauss, llavors representada per l'agència Bassat i Ogilvy & Mather; La proposta pretenia crear un spot on el protagonista picava a pic i martell una gran paret d'un carrer sense sortida. Mentre picava, es veien imatges en forma de flashos subliminals de la seva font d'inspiració que no era res més que culs de gent que vestien texans de la marca; el "prota" suant i ja sense camisa, seguia picant incansable i a poc a poc s'anava veien part de la seva obra. L'espot acabava amb ell sortin del carrer amb un mural inmens de culs esculpits a la paret i el lema: Levi's: fabriquem motlles.

La imatge que presentava es va fer al bosc de Can Ginebreda d'en Xicu Cabanyes, un parc escultòric situat a prop de Banyoles. En Xicu, tenia la paret del seu estudi recobert de culs fets amb motllos de persones reals. Allà vaig disposar, amb l'ajuda inestimable dels meus d'amics, d'unes peces de vorera per recrear el terra d'un carrer urbà. El model era un propaganda de discoteca que va accedir a participar en el projecte i la càmara utilitzada era una Hasselblad prestada. 

Vaig presentar-me a les oficines de la mega empresa publicitària acompanyat del meu advocat, disposat a arrasar amb el projecte. El que vaig treure de l'experiència va ser una felicitació de la responsable de torn i un copet a l'esquena. Encara ara, 17 anys després, crec que era un bon projecte i per això vull compartir-lo amb vosaltres.

El virat parcial d'aquesta imatge no es va fer amb photoshop sinó amb colorant químic aplicat amb pinzell.

La moneda de la sort

Els diners ens fan anar de puto cul. No arriben mai a finals de mes, no en tenim per aguantar el ritme de vertigen del consumisme diari, no ens porten als racons paradisíacs de les postals i no ens permeten poder dir a la cara les veritats als cretins que els maneguen. Però encara que no tenir-ne ens fa una mica menys lliures a la societat de subsistència de la classe mitjana, si en tinguéssim no ens garantiria la felicitat; per tant altre cop hem de trobar l'equilibri per poder ser feliços sense veure'ns les cadenes, fer que les nostres pretensions siguin ajustades a la nostra realitat sense deixar d'aspirar als nostres objectius. Moltes vegades pensem que un cop de sort canviaria la nostra vida i tendim, per naturalesa, a somiar desperts per combatre la monotonia del dia a dia. Recordo de petit, mentre caminava cap a l'escola, mirar al terra pensant a trobar una moneda que segurament l'hauria gastat amb gominoles i saltar les escletxes del camí com a prova per a complir els meus desitjos; així doncs, de ben petit ja creia amb la sort i les supersticions sense que ningú m'ho hagués ensenyat. A mida que et fas gran et dones compte que per trobar la moneda de la sort has de caminar molt, i et comences a fer a l'idea que potser mai deixeràs de caminar per a trobar-la per això a poc a poc aixeques la mirada del terra per valorar les petites alegries del camí.
Aquesta imatge està feta dins d'estudi il.luminada amb filtre blau de gelatina i pintat amb llum per remarcar les llambordes. L'original és en diapositiva de 6x8 cm.

BCNvsNYC

De vegades certes ciutats et recorden d'altres. Tendim a comparar la resta del món amb la nostre "gàbia" personal i sempre ens surt el comentari tipus: "és igual que tal lloc" o bé "és molt més bonic allà que aquí". Crec que cada ciutat, cada poble i cada racó, té alguna cosa que el fa únic i incomparable però el nostre cervell està avesat a comparar, a buscar semblances, com en aquell joc infantil de sobretaula que consistia en  buscar parelles. Potser per tenir dividit el nostre disc dur en part dreta i esquerra (intel core duo pels entesos), busquem la linea que els separa aplicant-la amb tot, i discernim entre, bo i dolent, lleig i bonic, alegre i trist, etc..., però irremeiablement també busquem l'efecte mirall per omplir les mancances certes o imaginades de la nostre pròpia existència; així busquem la nostre mitja taronja, tenim amics que veuen el nostre bessó entre desconeguts, assimilem el gust d'un tall de carn de cocodril a la de pollastre, diem que la pintura de Miró és com la d'un nen  i també veiem elefants o girafes en forma de núvols. Doncs veus per on que el meu cervell em diu que la Via Laietana de Barcelona té un aire d'avinguda de Nova York; i vosaltres, què en penseu?

La generació Mitch

Corria l'any 1996 i tot just feia 3 anys que intentava sobreviure de la fotografia. La situació  de la premsa era, fa o no fa, la mateixa que d'ara amb una crisis enquistada als fonaments dels rotatius. Ara, al cap dels anys miro enrere i m'adono que el món editorial, mai ha sortit d'una situació de inestabilitat ja que sempre han valorat a la baixa les nostres propostes o reportatges; quan no era perquè el preu de paper s'havia apujat, era perquè les vendes havien baixat, total sempre et movies per redaccions amb el pessimisme real o simulat dels pobres editors. Llavors col.laborava habitualment amb un diari provincial que pagava a 1000 peles la foto publicada (6 € per les noves generacions) i et feies un fart de currar impressionant per poder fer un sou mitjanament digne.

Amb 24 anys tot et sembla possible i no hi ha límits n’hi obstacles que t’impedeixin complir els teus somnis; volia tastar l’essència del fotoperiodisme i vist el panorama que envoltava la meva professió no em quedava cap més remei que fer un pas endavant fent cas del que em deia el cor i no la consciència; els calers que vaig fer treballant aquell estiu (entre col.laboracions al Diari i fent de recepcionista a un Hostal de Lloret), van servir per pagar el meu màster de fotoperiodisme real. La primera setmana del mes d’Octubre volava cap a Nicaragua fent escala d’un dia a Nova York; vaig voler fer escala a Nova York per comprar tota la pel.lícula blanc i negre que utilitzaria pel reportatge i de pas visitar l’ ICP de NY (International Center of Photography) per veure si les imatges dels grans mestres m’inspiraven; era com el creient que va a missa abans d’una creuada. 

Vaig allotjar-me a l’hotel Carter situat just davant del New York Times i allà mateix vaig reservar l’habitació per la tornada. 45 rodets Kodak TMAX: 20 de 100 ASA, 20 de 400 ASA i 10 de 3200 ASA va ser la munició per la meva Nikon F4E; l’endemà ja volava novament, aquest cop directament cap a Managua i les meves cabòries anaven per sobre dels 11000 metres que volava l’avió. No deixava de pensar què em trobaria, què faria, com ho faria i al mateix temps si m’en sortiria, si al mínim contratemps m’ensorraria i finalment si fracassaria. Els meus pensaments es dividien entre emoció i pànic, entre pujades i baixades, entre l'esperança i el pessimisme. No podia dormir, el meu cap corria més que la son, aviat m’estrenaria com a periodista internacional a les eleccions presidencials de la República de Nicaragua de 1996.

El primer xoc va ser sortint de l’avió; una bocanada d’aire calent m’envoltava per tot arreu  i vaig pensar que era l’escalfor del motor a reacció situat a l’esquerra de l’escala d’evacuació, però aquella sensació de calor es va enganxar a la pell i no em va deixar en tota l’estada d’aquell pais centre americà.

Em vaig acreditar a presidència de l’estat com a premsa internacional gràcies a un document del Diari de Girona i vaig muntar el meu centre d’operacions al “hospedaje Santos” mentre tota la “cream” de corresponsals del món s’allotjaven al luxós hotel Intercontinental.

Els següents dies vaig anar a molts mítings electorals, principalment els de Daniel Ortega del FSLN però també a alguns dels d’Alianza Liberal que tenia com a presidenciable al “gordo” Alemán. De tant en tant, coincidia amb corresponsals yanquees que cobrien els actes amb les seves Leica, semblaven estar envoltats d’un misticisme que et feia pensar....aquest, ha de ser molt bo. Mentre estava amb la moguda pre electoral vaig començar a fer un reportatge paral.lel sobre l’explotació infantil a Nicaragua que finalment va superar totes les meves expectatives; vaig començar amb el retrat d’en Jaime, un venedor ambulant de 8 anys que cada dia me’l trobava davant de l’hospedaje i li comprava tabac (llavors fumava perquè no es podía concebre un fotògraf dur sense un cigarro a la boca); sempre em mirava amb aquells ulls tristos amb la caixa sobre les espatlles plena de xiclets, llaminadures i tabac, i mai no li podia dir que no. Des d’aquest retrat vaig anar gratant el món de l’infant i la veritat és que la realitat era tant dura que semblava que la meva innocència provinciana hagués xocat amb un mur de formigó a 300 km per hora: "Els huelepegas", nens addictes a esnifar la cola de sabater que amb poc temps d'addicció comportava la destrucció de pràcticament totes les neurones cerebrals fent irreversible la seva recuperació, la prostitució infantil com a moneda de canvi de simples elements bàsics com sabó, pa, unes sabates, etc., nens remenant les escombraries a "la Chureca" ( l'abocador de la ciutat de Managua), o nens obligats a treballar de sol a sol com a venedors ambulants als semàfors de la capital.

El míting final del Frente Sandinista va ser un acte multitudinari a Managua i tothom donava per fet que Daniel Ortega seria el proper president però, contra pronòstic i amb molts indicis de frau electoral, va guanyar Arnoldo Alemán. Ningú s’ho podia creure. Anys després el "gordo" Alemán va ser processat i condemnat per malversació de fons públics en benefici propi i desviament a contes privades de milions de dòlars de l'ajuda internacional pel huracà Mitch.

Vaig tornar fent escala de nou a Nova York, aquesta vegada l’escala era de 3 dies. Només arribar i després d’ocupar l’habitació del Carter, vaig anar a una botiga a comprar els químics i un tambó per revelar 5 rodets de cop. Al labavo de l’habitació vaig muntar un laboratori de campanya per revelar tota la feina. Em va comportar pràcticament tota la nit revelar els 43 rodets de pel.licula negativa en blanc i negre. Quan feia pauses entre revelats, mirava a través de la finestra i veia els periodistes del Times davant dels seus ordinadors i podia pressentir amb els gestos, la tensió i estrés d’abans del tancament. Sobre les 5 del matí els grans tràilers del rotatiu sortien carregats de la planta baixa de l’edifici per portar el diari als seus lectors mentre jo assecava els últims rodets amb l'assecador de cabell. Després de dutxar-me i sense dormir, vaig esmorzar a peu de carrer un cafè amb un Donut  per 1$. ; mentre bufava el got de cafè fumejant recordo pensar, això que estic fent és com viure en directe una pel.licula on sóc el protagonista.

Al l'estiu de l'any 2000,  vaig tornar a Nicaragua per acabar el report començat quatre anys abans . Vaig trobar Managua molt canviada, decidint finalment, centrar la meva feina a petits pobles del nord del país. El report es va titular "Nicaragua i la generación Mitch" perquè explica la situació dels infants nicaragüencs en una època que, injustament serà recordada, pel desastre natural i no per les seves tragèdies personals. 

 

                                                             

La Ruta de la Sal

Al Maig de 1846 a causa del bloqueig imposat a Barcelona pels exèrcits Carlistes durant La revolta dels Mariners, es produï una gran escassetat de sal a la ciutat Comptal.

Un conegut home de negocis de Barcelona va tenir l’original idea de convocar als millors navegants del moment i presenta’ls-hi un desafiament: pagaria els serveis de transportar la sal de les salines Pitiüses (situades a Formentera) a El Garraf ( Barcelona) pero ho faria en funció  de l’ordre d’arribada. Els primers cobrarien amb or, però els últims potser no podrien cubrir les pagues dels mariners.

Tretze embarcacions es van presentar al desafiament. La primera en arribar va ser l’”Halcón maltés”, una goleta de Baltimore de 32 metres d’eslora i patronada pel grec Andreas Potrus, seguida del jaquebe “Jerba” i del bergantí “Arrogante”.

El 1989, cent quaranta tres anys després d’aquella fita històrica es va fer la primera edició esportiva de La ruta de la Sal amb 36 embarcacions. L’any passat la regata va comptar amb més de 300 velers i 2000 regatistes convertint-se amb la regata d’alçada més important del mediterrani. La revista Descobrir Catalunya hi va ser present a bord del Serena S, un preciós veler capitenajat per en Paco Sierra, i les marineres Savina, Maria i Clare. L’aventura la va escriure la periodista i amiga Eva Dallo i jo vaig fer les fotos intentant de no marejar-me en l’intent. Podeu veure l’experiència al proper Descobrir Catalunya del mes de Març.

Espero que us agradi, tant el report de la Ruta com la portada de la revista.

Conservar el record

Durant molts anys fer fotografies d'estudi amb certa gràcia i que s'orprenguès a l'espectador era una missió dificil; havies que tenir una dossis de creativitat elevada i molts records infantils de treballs manuals. El copia i enganxa del photoshop es feia amb tisores i cola i amagaves les "cagades" amb encuadraments enganyosos que les ocultaven. Aquesta imatge es va fer per un especial de conserves d'una revista gastronòmica que sempre m'encarregava les produccions de peixos per viure prop del mar i tenir cunyats pescadors i peixeters (així s'asseguraven la qüalitat del producte). En Pau Medrano, director d'art d'aquesta revista era una persona que em sorprenía pels seus extensos coneixements, la qüalitat dels seus consells i la concreció dels seus encàrrecs; era tant meticulós que quan t'explicava de paraula el què volia et feia una radiografia de la imatge que esperava.

Aquesta foto feta amb diapositiva de 6x8cm,  no es va arribar a publicar mai però al meu parer definia molt bé el concepte de conserva de peix. Per fer-la, vaig agafar una llauna de tonyina i vaig marcar la forma de l'entorn sobre la pell d'un llobarro; en Jaume, el cuiner, va seccionar la part marcada mentre jo em barallava amb "l'abre-facil" de la llauna per intentar enrrollar-la amb un obre-llaunes antic. El cap i la cua del peix es van tallar amb la mateixa forma de la llauna per posteriorment encaixar-lo. De fons es va utilitzar una planxa de coure per "industrialitzar" el producte.

The big Jump

Situem-nos: Pistes de Vallnord d'Andorra, dos models amb roba de marca per una sessió de moda  d'esquí/snow. En una zona especialment habilitada es fan salts de freestyle i paro la sessió per fer imatges en seqüència d'un d'aquests salts. Em poso a un lateral i encuadro l'escena per fer una ràfaga d'imatges per poder-les montar posteriorment com un flash; el primer salt queda prou bé pero he mogut lleugerament la càmara i vull repetir-ho; és aquí on apareix el "fenomeno" d'en Robert Figueroa, un bon amic amés d'un fabulós càmara i realitzador, que em demana si pot anar darrera de l'esquiador per fer amb video el travelling del salt; jo li contesto que cap problema sempre i quan no apareixi a la zona d'encuadrament. Poso l'ull darrera del visor de la càmara i, a la zona marcada, començo la ràfaga de fotos. La meva sorpresa és quan apareix, darrera del freestyler, en Robert amb els seus Bigfoot i càmara amb mà i fa el salt amb gir invertit i aterratge vertical!!!! Primer vaig riure, dècimes després vaig correr cap a ell per veure si encara era viu i finalment,  després d'uns moments d'incertesa, ens varem partir el cul de riure pel salt més ridícul i salvatge de la història; el resultat va ser una càmara de video destrossada i una seqüència gràfica irrepetible.

Gràcies Robert per la teva involuntària genialitat!

Si no us creieu la batalleta que us acabo d'explicar "clickeu" aquí sota i jutjeu vosaltres mateixos (El muntatge és d'en Dani Limorte, el megacrack del video):

Paulo Coelho

No us ha passat mai tenir moltes ganes de conéixer algú i quan per fi ho fas et cau l'ànima als peus i desitjaries no haver-ho fet?, doncs més o menys és el que em va passar quan vaig conèixer en Paulo Coelho a Tarbes. L'editorial Planeta va fletar un bus amb periodístes i fotògrafs de diferents mitjans espanyols per anar a entrevistar al reconegut escriptor a la seva residència habitual a europa; l'excusa era la promo de la seva última novel.la i el punt de trobada amb el mestre era un hotelet amb encant decadent del centre del poble; per ordre, va atendre cada mitjà deixant uns 10 minuts per fer fotos i uns 30 per  l'entrevista; fins aquí tot normal, considerant que el personatge en qüestió és un escriptor de best-sellers de fama mundial. El que va succeïr després és el que ens va trasvalsar a tots. Tant sí com no, va  voler ensenyar-nos la seva habilitat amb l'arc i les fletxes, explicant-nos de pas, la teoría filosòfica del Ying i el Yang sincretitzades amb l'esmentada pràctica mil.lenària. Ens va traslladar amb l'autobús a les afores del poble i amb un descampat es va disposar a il.luminar les nostres ments amb una exhibició de puntería. Va demanar amablement a un company fotògraf que agafés un cartró i el llencés a l'aire per poder atrevessar-lo amb la fletxa; aquesta era la teoría però al primer intent no es va dur a la pràctica perquè va fallar. Va voler fer un segon intent que tampoc va funcionar tot i que la fletxa va passar fregant el cartró; tots ja donavem per bona la classe magistral de l'arc però aquí va surgir un caràcter que ens va deixar a tots flipats; com si d'un nen malcriat es tractés, va demanar de mala gana que tornéssim a tirar el cartró a l'aire i en un principi tots creiem, entre somriures, que ho deia amb broma però les faccions rígides de la seva cara deien que no bromejava; va fer tirar el cartronet dos o tres cops més i cada vegada semblava més nerviós i infantil. Finalment, varem tenir la sort que la fletxa va tocar de resquitllantes el puto cartronet i el "divo" va poder canviar la cara de mala llet que tenia. Tots els periodístes ens miravem al.lucinats pel penós espectacle típic d'una persona amb signes evidents de trastorn de personalitat. Amb silenci varem tornar a Tarbes i jo encara ara, set anys després, no em puc creure que l'aprenent de Robbin Hood de Tarbes fós el mateix que un dia va escriure l'Alquimista. 

Aquesta imatge la vaig fer al cotxe d'en Paulo utilitzant pel.lícula de diapositiva en blanc i negre mentre anavem de Tarbes al descampat (el bus anava darrera).

2012

Recentment he estat a Chiapas per una feina i vaig tenir el privilegi de descobrir un territori de gran bellesa, tant a nivell de paisatge com a nivell antropològic. Un dels dies, tornant al hotel de San Cristóbal de las Casas, vaig veure que feien una representació al teatre del poble que es deia "Palenque Rojo" i com que part del reportatge tocava el tema Maya vaig interessar-me per la funció; Al finalitzar la obra vaig poder fotografiar a alguns dels actors a sobre l'escenari. Al dia següent vaig visitar Toniná, unes restes mayas que formen una espectacular pirámide de prop de 100 metres des de la base a la part més alta de la mateixa; allá vaig veure una escultura de pedra que em va cridar molt l'atenció perqué em recordava a l'actriu que havia fotografiat al dia anterior. Vaig fer una foto a l'escultura intentant assimilar-lo al encuadrament del retrat per poder-les comparar. Quan vaig arribar de nou a l'hotel i un cop volcades les imatges al portátil, no vaig poder resistir la temptació i les vaig posar de costat a la pantalla. La veritat és que tenien una certa retirada però quan les vaig sobreposar per capes vaig al.lucinar perquè encaixaven perfectament, semblava com si l'escultura de pedra cobrés vida. En aquest moment em vaig fer tota una pel.lícula i vaig adonar-me que els Chiapanecos són els veritables descendents dels Mayas que van vaticinar, en un calendari circular, que el 21 de desembre del 2012 hi haurá la fi d'un cicle; Hollywood, amb la pel.lícula 2012, ha entés que la fí de cicle implicava un final apocalíptic de la terra, fet que ha provocat que el món Maya torni a estar de moda.

No sé què passará en un futur pròxim però no em deixa de sorpendre les casualitats del dia a a dia.

Treballar amb il.lusió

La fotografía és la interpretació de la llum projectada sobre una base fotosensible i el fotògraf és el mestre que domina l'art d'aquesta interpretació; com una bàscula, medeix i equilibra llums i ombres i observa l'espai per situar la càmara on les ombres texturitzen elements; amb l'encuadrament busca línees visuals i elements de dominància per crear un llenguatge mut entre la imatge i l'espectador. Per molts anys que passin, per moltes fotos que es facin el mestre s'egueix sentint-se aprenent i és aquí quan surgeix la passió i neix l'ofici. 

No em considero mestre però sí un etern aprenent i he basat la meva relació amb la fotografía amb una premisa que mai he traït: faré fotos sempre i quan m'il.lusioni el fer-les. 

Amb els temps que corren en el món editorial en general, costa mantenir aquesta il.lusió i encara costa més encomanar-la; per això, quan trobes a gent tant excepcional com la Maria Rosa Vila i en Nil Solà, editora gràfica i director d'art de Descobrir Catalunya respectivament, creus que no estás sol en el desert, que encara hi ha gent dins les redaccions amb ganes d'il.lusionar i sorpendre. Els executius editorials haurien de saber que en plena crissis una persona vagi al quiosc i es gasti 3, 4 ó 5 € en la seva revista, es pot considerar un acte de fe; haurien de pensar una mica menys amb la revista com a plataforma publicitària per fer calers i més amb aquest lector premiant la seva fidelitat amb la qüalitat gràfica i de continguts que es mereix; per mi, tots aquests executius agressius que profanen amb els seus números els principis de qüalitat i saber fer d'una revista, es podrien dedicar a vendre olles al mercat on el producte surt en sèrie i els números sempre cuadren;  un reportatge és com interpretar una simfonía, tens un guió, tens un instrument de precisió, tens uns bons professionals que t'envolten però si no hi ha bon "feeling" amb qui dirigeix l'orquestra, mai es podrà interpretar una peça magistral. A tots els que dirigeixen la sinfonía: ELS FOTÒGRAFS NO FABRIQUEM OLLES EN SÈRIE!, SOM ARTESANS DE PECES ÚNIQUES I TENIM SENTIMENTS QUE INFLUEIXEN DIRECTAMENT EN EL PRODUCTE QUE FEM. 

Us adjunt'ho un reportatge que pretenia sorpendre amb creativitat aquest lector; es va aconseguir a base de moltes hores de feina i de sincronitzar un equip amb un breffing mil.limetrat en dos dies de producció a destí; la idea era fer un reportatge de viatge diferent i la excusa va ser en Tintín. Espero que us agradi. 

Producció de vestuari: dos mesos abans de la realització del reportatge.

Sessió de direcció artística de dos trobades amb l’actor Joan Pau Romaní.

Estilime de peluqueria d’Albert Berenguer.

Com a curiositat us diré que en arribar a Brussel.les, vaig deixar-me el trípode dins el metro que va del aeroport al centre de la ciutat, seguidament el “milú” que teníem aparaulat ens va fallar i gairebé ens posem a plorar. En Bas, el nostre “tintín”, com que parlava molt bé Holandés, ens va gestionar amb les autoritats del metro la recuperació del trípode i en Juan Manuel Daganzo, el periodista de l’aventura, se li va acudir basar el reportatge amb l’argument de com si en Tintin hagués perdut en Milú per Brussel.les i el busqués pels principals llocs d’interés tintinaire. A l’hotel vaig maquetar un full amb una imatge de còmic d’en Milú on es podía llegir que s’havia perdut un gos fox terrier de pèl dur i color blanc amb un telèfon de contacte a nom de Tintin. Les primeres imatges van ser d’en Tintin penjant els cartells per la ciutat i la resta eren d’ell en llocs relacionats amb el còmic o el seu creador Hergé. Al passejar amb un Tintin de carn i osssos per la ciutat va crear bastanta espectació, i vaig estar temptat de posar-lo a la gran plaça amb un barret davant; quan passavem per avingudes de transit rodat molta gent des dels seus cotxes cridaven: “Tintin, on és en Milú?” i en Bas primer reïa però al final del dia, s’emprenyava fins arribar a respondre: “Mireu si el tinc en el cul!”. La producció amb el nostre Tintin va ser d’un dia i mig d’autèntica bojeria i com que no teniem Fox terrier varem fer el retrovament ja a casa amb un encuadrament tancat per no revelar la localització.

Quan no hi ha calers per fer grans produccions s’ha d’utilitzar la imaginació, no?