La moneda de la sort

Els diners ens fan anar de puto cul. No arriben mai a finals de mes, no en tenim per aguantar el ritme de vertigen del consumisme diari, no ens porten als racons paradisíacs de les postals i no ens permeten poder dir a la cara les veritats als cretins que els maneguen. Però encara que no tenir-ne ens fa una mica menys lliures a la societat de subsistència de la classe mitjana, si en tinguéssim no ens garantiria la felicitat; per tant altre cop hem de trobar l'equilibri per poder ser feliços sense veure'ns les cadenes, fer que les nostres pretensions siguin ajustades a la nostra realitat sense deixar d'aspirar als nostres objectius. Moltes vegades pensem que un cop de sort canviaria la nostra vida i tendim, per naturalesa, a somiar desperts per combatre la monotonia del dia a dia. Recordo de petit, mentre caminava cap a l'escola, mirar al terra pensant a trobar una moneda que segurament l'hauria gastat amb gominoles i saltar les escletxes del camí com a prova per a complir els meus desitjos; així doncs, de ben petit ja creia amb la sort i les supersticions sense que ningú m'ho hagués ensenyat. A mida que et fas gran et dones compte que per trobar la moneda de la sort has de caminar molt, i et comences a fer a l'idea que potser mai deixeràs de caminar per a trobar-la per això a poc a poc aixeques la mirada del terra per valorar les petites alegries del camí.
Aquesta imatge està feta dins d'estudi il.luminada amb filtre blau de gelatina i pintat amb llum per remarcar les llambordes. L'original és en diapositiva de 6x8 cm.