Una porta té tants significats, tantes possibles lectures que quan en veig una d'antiga i atrotinada no puc deixar de pensar amb les històries que hi han entrat o sortit al llarg de la seva vida. Les "meves portes" han esdevingut obres fotogràfiques a partir de la següent llegenda:
En un principi la seva funció era completament anàrquica, tothom era lliure d'obrir-la o tancar-la segons les seves conveniències, però com tot evoluciona (sigui per bé o malament), es va establir un ordre jeràrquic i es va incrustar un pany en el seu ventre; llavors es va veure sotmesa a qui poseïa la clau per obrir-la o tancar-la i va restar per sempre més ofesa en silenci; ningú la mirava, s'havia convertit en un soldat fronterer dur i incorruptible que encara que li piquessin el front per obrir-la feia cas omís a tots els cops rebuts;
El pas del temps i la tristor han fet que aquella cara pulida de fusta massissa li sortissin arrugues cada cop més profundes deixant entreveure ossos de ferro arrovellat i ara gemega en forma de grinyol quan algú passa pel seu llindar; la fragilitat dels seus "ossos" han marcat un rostre de faccions brutals que projecten ombres a cada un dels seus plegs arrugats. Mentre para, dia rera dia, la cara al sol, espera amb infinita paciència que aquell petit forat cancerígen instal.lat en el centre del seu tors, creixi i acabi amb la seva utilitat, amb la seva existència i el seu patiment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada