JOCS DE GUERRA A LËZHE. ALBÀNIA 1999

diuen que tothom té una especialitat a la seva professió; jo estic especialitzat en fotoperiodisme o aixó diu el títol que tinc dins del calaix; vaig apendre la tècnica i els trucs de la mà d'un desgastat professor que fumava amb pipa i explicaba batalletes gairebé sempre en el bar Dòria del capdemunt de Rambla Catalunya; L'aula d'estudis s'havia traslladat a la cafetería de la cantonada i la veritat és que no ens importaba gens perquè el que ens explicaba aquell vell reporter de Reuters, ens feia somiar desperts; recordo com si fos ara l'olor de tabac d'aquella pipa barrejat amb l'aroma del café torrefacte; la majoría dels alumnes que escoltavem atemptament la veu arrovellada d'en Jean Marie no aconseguiriem mai viure d'allò que estavem aprenent però, què importaba, erem joves i plens d'esperances de futur.

Al cap d'uns anys vaig tenir el privilegi de poder sentir a la pròpia pell la sensació del fotoperiodisme pur durant el conflicte de Kosovo i la veritat és que, per un fotògraf l'adrenalina que corre per les venes en aquestes circumstàncies és bastant adictiva; vaig estar uns 10 dies a varies zones frontereres d'Albània amb Kosovo i Montenegro amb el meu bon amic Joan Jolis de la revista Pronto, que li havien encarregat un reportatge sobre el drama humà dels refugiats albano-kosovars; van ser 10 dies intensos i desconcertants on vaig veure, apart dels danys colaterals típics d'una guerra, el negoci que s'en feia; Tiranna, la capitat Albanesa, estava completament ocupada per centenars de periodistes de tot el món i el bullici d'aquella ciutat contrastaba amb la realitat d'una guerra a les seves fronteres; sortiem cada día de matinada en direcció a la frontera on, milers de refugiats, fugien de les zones "calentes" deixant tota una vida al seu darrera; dones amb nens als braços, avis amb mirada desconcertada i nens, sobretot molts nens acollonits i plorosos cruaven la frontera sota la mirada amanaçadora dels militars; en els camps de refugiats, mentre els ancians s'afeitaven i les dones carregaven garrafes d'aigua al surtidor del camp, els nens tornaven a ser nens i jugaven a saltar la corda o a cuita-amagar; Aquell matí de primavera de 1999 vaig entrar a un teatre completament ocupat per refugiats; families senceres dormien entre les cadires del vell teatre i vaig posar a la meva F4 una pel.lícula Kodak TMAX 3200  per a poder disparar amb la llum de penombra i no utilitzar flash; -Òstia!, encara ara 10 anys després, recordo aquelles escenes quan entro en els teatres d'aquí. Al migdia després del teatre varem arribar a Lezhê, un petit poble fronterer i ens vam dirigir a una petita terrassa per fer un café, pendre notes i marcar els rodets de la pel.lícula usada; allà vaig veure que el rodet de TMAX 3200 estaba a mitges dins de la càmara, així que vaig posar el teleobjectiu 180 mm amb duplicador per disparar les fotos que restaven i poder canviar el rodet. Uns nens corrien  i s'amagaben entre els cotxes i jugaven a allò que veien cada día, jugaven amb pistoles a fer la guerra; de sobte un d'ells al veure'm amb el teleobjectiu va apuntar-me directament amb la pistola i mirada amenaçadora; vaig disparar una ràfaga fins acabar totes les fotos; mentre els nens fugien carrer amunt recordo dir-l'hi amb en Joan mentre rebobinava el rodet: - em sembla que tinc "la foto". Dues setmanes després, ja a casa i amb el negatiu revelat, es va confirmar que efectivament s'havia  aconseguit la millor imatge del reportatge volguent acabar un rodet de 3200 ISO sentat a la terrassa d'un café albanès.....que n'és de capritxos el destí.

Aquesta imatge va ser presentada per una publicació al Photokina de l'any 2000 (Köln) i va ser escollida com a la millor imatge fotoperiodística en el concurs internacional "Top Job Award".