Paulo Coelho

No us ha passat mai tenir moltes ganes de conéixer algú i quan per fi ho fas et cau l'ànima als peus i desitjaries no haver-ho fet?, doncs més o menys és el que em va passar quan vaig conèixer en Paulo Coelho a Tarbes. L'editorial Planeta va fletar un bus amb periodístes i fotògrafs de diferents mitjans espanyols per anar a entrevistar al reconegut escriptor a la seva residència habitual a europa; l'excusa era la promo de la seva última novel.la i el punt de trobada amb el mestre era un hotelet amb encant decadent del centre del poble; per ordre, va atendre cada mitjà deixant uns 10 minuts per fer fotos i uns 30 per  l'entrevista; fins aquí tot normal, considerant que el personatge en qüestió és un escriptor de best-sellers de fama mundial. El que va succeïr després és el que ens va trasvalsar a tots. Tant sí com no, va  voler ensenyar-nos la seva habilitat amb l'arc i les fletxes, explicant-nos de pas, la teoría filosòfica del Ying i el Yang sincretitzades amb l'esmentada pràctica mil.lenària. Ens va traslladar amb l'autobús a les afores del poble i amb un descampat es va disposar a il.luminar les nostres ments amb una exhibició de puntería. Va demanar amablement a un company fotògraf que agafés un cartró i el llencés a l'aire per poder atrevessar-lo amb la fletxa; aquesta era la teoría però al primer intent no es va dur a la pràctica perquè va fallar. Va voler fer un segon intent que tampoc va funcionar tot i que la fletxa va passar fregant el cartró; tots ja donavem per bona la classe magistral de l'arc però aquí va surgir un caràcter que ens va deixar a tots flipats; com si d'un nen malcriat es tractés, va demanar de mala gana que tornéssim a tirar el cartró a l'aire i en un principi tots creiem, entre somriures, que ho deia amb broma però les faccions rígides de la seva cara deien que no bromejava; va fer tirar el cartronet dos o tres cops més i cada vegada semblava més nerviós i infantil. Finalment, varem tenir la sort que la fletxa va tocar de resquitllantes el puto cartronet i el "divo" va poder canviar la cara de mala llet que tenia. Tots els periodístes ens miravem al.lucinats pel penós espectacle típic d'una persona amb signes evidents de trastorn de personalitat. Amb silenci varem tornar a Tarbes i jo encara ara, set anys després, no em puc creure que l'aprenent de Robbin Hood de Tarbes fós el mateix que un dia va escriure l'Alquimista. 

Aquesta imatge la vaig fer al cotxe d'en Paulo utilitzant pel.lícula de diapositiva en blanc i negre mentre anavem de Tarbes al descampat (el bus anava darrera).