Corria l'any 1996 i tot just feia 3 anys que intentava sobreviure de la fotografia. La situació de la premsa era, fa o no fa, la mateixa que d'ara amb una crisis enquistada als fonaments dels rotatius. Ara, al cap dels anys miro enrere i m'adono que el món editorial, mai ha sortit d'una situació de inestabilitat ja que sempre han valorat a la baixa les nostres propostes o reportatges; quan no era perquè el preu de paper s'havia apujat, era perquè les vendes havien baixat, total sempre et movies per redaccions amb el pessimisme real o simulat dels pobres editors. Llavors col.laborava habitualment amb un diari provincial que pagava a 1000 peles la foto publicada (6 € per les noves generacions) i et feies un fart de currar impressionant per poder fer un sou mitjanament digne.
Amb 24 anys tot et sembla possible i no hi ha límits n’hi obstacles que t’impedeixin complir els teus somnis; volia tastar l’essència del fotoperiodisme i vist el panorama que envoltava la meva professió no em quedava cap més remei que fer un pas endavant fent cas del que em deia el cor i no la consciència; els calers que vaig fer treballant aquell estiu (entre col.laboracions al Diari i fent de recepcionista a un Hostal de Lloret), van servir per pagar el meu màster de fotoperiodisme real. La primera setmana del mes d’Octubre volava cap a Nicaragua fent escala d’un dia a Nova York; vaig voler fer escala a Nova York per comprar tota la pel.lícula blanc i negre que utilitzaria pel reportatge i de pas visitar l’ ICP de NY (International Center of Photography) per veure si les imatges dels grans mestres m’inspiraven; era com el creient que va a missa abans d’una creuada.
Vaig allotjar-me a l’hotel Carter situat just davant del New York Times i allà mateix vaig reservar l’habitació per la tornada. 45 rodets Kodak TMAX: 20 de 100 ASA, 20 de 400 ASA i 10 de 3200 ASA va ser la munició per la meva Nikon F4E; l’endemà ja volava novament, aquest cop directament cap a Managua i les meves cabòries anaven per sobre dels 11000 metres que volava l’avió. No deixava de pensar què em trobaria, què faria, com ho faria i al mateix temps si m’en sortiria, si al mínim contratemps m’ensorraria i finalment si fracassaria. Els meus pensaments es dividien entre emoció i pànic, entre pujades i baixades, entre l'esperança i el pessimisme. No podia dormir, el meu cap corria més que la son, aviat m’estrenaria com a periodista internacional a les eleccions presidencials de la República de Nicaragua de 1996.
El primer xoc va ser sortint de l’avió; una bocanada d’aire calent m’envoltava per tot arreu i vaig pensar que era l’escalfor del motor a reacció situat a l’esquerra de l’escala d’evacuació, però aquella sensació de calor es va enganxar a la pell i no em va deixar en tota l’estada d’aquell pais centre americà.
Em vaig acreditar a presidència de l’estat com a premsa internacional gràcies a un document del Diari de Girona i vaig muntar el meu centre d’operacions al “hospedaje Santos” mentre tota la “cream” de corresponsals del món s’allotjaven al luxós hotel Intercontinental.
Els següents dies vaig anar a molts mítings electorals, principalment els de Daniel Ortega del FSLN però també a alguns dels d’Alianza Liberal que tenia com a presidenciable al “gordo” Alemán. De tant en tant, coincidia amb corresponsals yanquees que cobrien els actes amb les seves Leica, semblaven estar envoltats d’un misticisme que et feia pensar....aquest, ha de ser molt bo. Mentre estava amb la moguda pre electoral vaig començar a fer un reportatge paral.lel sobre l’explotació infantil a Nicaragua que finalment va superar totes les meves expectatives; vaig començar amb el retrat d’en Jaime, un venedor ambulant de 8 anys que cada dia me’l trobava davant de l’hospedaje i li comprava tabac (llavors fumava perquè no es podía concebre un fotògraf dur sense un cigarro a la boca); sempre em mirava amb aquells ulls tristos amb la caixa sobre les espatlles plena de xiclets, llaminadures i tabac, i mai no li podia dir que no. Des d’aquest retrat vaig anar gratant el món de l’infant i la veritat és que la realitat era tant dura que semblava que la meva innocència provinciana hagués xocat amb un mur de formigó a 300 km per hora: "Els huelepegas", nens addictes a esnifar la cola de sabater que amb poc temps d'addicció comportava la destrucció de pràcticament totes les neurones cerebrals fent irreversible la seva recuperació, la prostitució infantil com a moneda de canvi de simples elements bàsics com sabó, pa, unes sabates, etc., nens remenant les escombraries a "la Chureca" ( l'abocador de la ciutat de Managua), o nens obligats a treballar de sol a sol com a venedors ambulants als semàfors de la capital.
El míting final del Frente Sandinista va ser un acte multitudinari a Managua i tothom donava per fet que Daniel Ortega seria el proper president però, contra pronòstic i amb molts indicis de frau electoral, va guanyar Arnoldo Alemán. Ningú s’ho podia creure. Anys després el "gordo" Alemán va ser processat i condemnat per malversació de fons públics en benefici propi i desviament a contes privades de milions de dòlars de l'ajuda internacional pel huracà Mitch.
Vaig tornar fent escala de nou a Nova York, aquesta vegada l’escala era de 3 dies. Només arribar i després d’ocupar l’habitació del Carter, vaig anar a una botiga a comprar els químics i un tambó per revelar 5 rodets de cop. Al labavo de l’habitació vaig muntar un laboratori de campanya per revelar tota la feina. Em va comportar pràcticament tota la nit revelar els 43 rodets de pel.licula negativa en blanc i negre. Quan feia pauses entre revelats, mirava a través de la finestra i veia els periodistes del Times davant dels seus ordinadors i podia pressentir amb els gestos, la tensió i estrés d’abans del tancament. Sobre les 5 del matí els grans tràilers del rotatiu sortien carregats de la planta baixa de l’edifici per portar el diari als seus lectors mentre jo assecava els últims rodets amb l'assecador de cabell. Després de dutxar-me i sense dormir, vaig esmorzar a peu de carrer un cafè amb un Donut per 1$. ; mentre bufava el got de cafè fumejant recordo pensar, això que estic fent és com viure en directe una pel.licula on sóc el protagonista.
Al l'estiu de l'any 2000, vaig tornar a Nicaragua per acabar el report començat quatre anys abans . Vaig trobar Managua molt canviada, decidint finalment, centrar la meva feina a petits pobles del nord del país. El report es va titular "Nicaragua i la generación Mitch" perquè explica la situació dels infants nicaragüencs en una època que, injustament serà recordada, pel desastre natural i no per les seves tragèdies personals.
