Friends: en Jan amb botes

Què us puc dir d’aquest petit? El conec des que va néixer i no ha deixat d’ensenyar-me coses cada dia. El que més admiro d’en Jan és la seva innocència i per suposat la seva creativitat pura i lliure. La seva cara té tants registres emocionals que si els pogués mantenir fins fer-se gran seria el millor actor del món. Els seus ulls transmeten sinceritat i pau, i de la seva boqueta han sortit perles diverses, com quan va néixer la seva germaneta i mentre l’acariciava en el sofà ens va dir: 

-Papa, mama, i si li treiem el cap?

La sessió de fotos va transcórrer un diumenge a la tarda en el menjador de casa. Vaig  montar uns fons blanc, un octa de 175 frontal i dos flaixos més per eliminar ombres del fons. La idea del vestuari i de les botes va ser del petit geni de la casa. Esperem que us agradi.

Ell ha volgut explicar-vos un conte inventat on barreja coses que ha viscut amb contes que ha sentit. De fet el més divertit és que mentre explica, descriu com processa les idees i del caos del seu pensament surt l'autèntica veritat  d'un nen de 4 anys: el seu món és un conte on tot és possible, on la imaginació no crea línies divisòries sinó que suma realitats per aconseguir la felicitat. (el texte està transcrit literalment ).

El Gat amb botes va a esmorzar a la París.

El gat amb botes s’en va a casa seva i el pagès que li ha donat les coses s’en va a la pastisseria a pendre un colacao. El gat quan arriba a casa s’estira al seu llit però primer veu una mica d’aigua, de seguida li ve la son i tanca els ulls. Quan es fa de dia esmorza pizza i aigua, després es vesteix amb un vestit nou que té un cuatre brodat, unes botes de color blau, un barret groc i un paraigües blau cel. Surt i plou un mica però ell va a esquiar a la muntanya; ara el gat té nou anys però esquia des que en tenia 7 i en sap un munt. S’en va anar a esquiar amb el tren del país de les flors roses amb molts arbres que ara estava així de tope de neu. Quan va arribar a les pistes va veure que s’havia oblidat els esquis però ell va anar al bosc a caminar amb les seves botes aprofitant que feia sol i poc fred. Al bosc va berenar gelat de cono de nata i va veure tota l’ampolla de suc de meló. Després de berenar va tornar a casa amb el tren que l’esperava i va fer una migdiada i quan es va despertar va mirar la tele que feien els sinson que eren uns dibuixos animats de nens i ratolins. Quan es va fer de nit va anar a dormir amb el pijama de zebra amb ratlles negres i blanques i mentre dormia va somiar que anava a veure els seus gats cusins i jugaven a boleibol on hi havia les boles de gats que tenien ungles. Allà els hi van regalar, perquè cumplia 10 anys, unes espases que feien molt mal perquè matessin els ratolins. Va trobar un ratolí i el van matar i després s’el van cruspir perquè els hi agradava molt. Després de la teca va voler anar amb moto fins on treballen els gats treient heures; allà va buscar flors per tallar-les amb unes tisores. Van trobar moltes flors blanques i roses i van fer un gran ram de flors per la casa dels gats; el posarien a una taula on mai menjaven res ni feien res. Després es van convertir amb gats super dolents perquè tenien magia i van estar a punt de matar a tots els ratolins però de cop el gat amb botes es va despertar i va veure que era un somni. Va aixecar-se i va esmorzar xíndria amb una mica mica de bolets. Després va tenir molta set i va veure aigua per tornar a descansar ja que no va a l’escola ni treballa, només dorm i menja. Es va banyar a la seva piscina fent molt esquitxader a tota la seva casa. Després va secar-la i la va netejar amb sabó de color verd. Va escombrar i va llençar totes les coses brutes a l’escombraria. Es va posar colonia de color marró en el cap i va anar a la Paris a menjar un café amb una ensaimada. En el diari va llegir que els ratolins havien fet una casa molt gran de pedra i tenien molt de formatge per menjar. Després de llegir el diari va anar als gronxadors a jugar amb altres gats però només ell duia botes que el feien corre molt.

Un ratolí i un gat ja s’ha fos.

En Jan amb botes, 8 de Juliol de 2010.

La Camarga mística

La Camarga és una preciosa regió del sud de frança, situada geogràficament entre els dos braços principals del delta del Roine i del Mar Mediterrani. Els humans han viscut al Camarga des de fa mil·lennis, en gran manera afectant-la amb drenatges, dics, arrossars i extraccions de sal. Una gran part de l'interior s'ha drenat amb propòsits agrícoles. La Camarga té la seva pròpia raça de cavall, el famós Camagués blanc. Aquests cavalls son muntats pels gardians que crien els braus i ovelles. Poder observar aquests marevellosos cavalls en estat semi-salvatge per uns paratges d'aiguamolls de verd intens és realment un privilegi i una recomenació que us vull fer. Si aneu a finals de maig, podeu coïncidir amb la processó de Santa Sara a Saint Marie de le Mer, feta per centenars de gitanos provinents de tot Europa on els cavalls també tenen el seu protagonisme.

He escollit aquesta imatge de La Camarga perquè em recorda la sensació de pau de misticisme que els seus paratges em van transmetre. Espero que us agradi.

Un Peregrino llamado Martin

Fa molt poquet he tornat de fer un reportatge sobre l'últim model d'Aston Martin seguint el Camí de Santiago; l'anècdota del report va ser un reducte de la Santa Inquisició en forma de dona que ens va increpar mentre feiem la nostra feina. Estavem al Monte Gozo, lloc on el pelegrí veu a la fí  l'skyline de la ciutat de Santiago, i varem situar el vehicle a un lloc que no molestava a ningú, mentre disparava des de lluny amb un teleobjectiu per tal d'agafar ombres de pelegrins amb el cotxe de fons. És aquí on va apareixer la "santa debota" increpant-nos amb una veu estrident: "¡Esto que hacéis es una falta de respeto, una vergüenza y una horterada!"

Cada vegada cridava més fins que m'hi vaig acostar per dir-li, molt seriosament, que em semblava la persona més mal educada que havia conegut mai. Em va mirar fixament apretant els ulls i en aquell moment vaig donar gràcies de no estar en altres temps sinó de ben segur que ens haurien cremat a la foguera per heretges i infidels. Em va faltar dir-li a la reputada senyora de la fe divina, que si en Santi fos contemporani potser hauria preferit fer el Camí a tota llet sobre 470 caballs en comptes de fer-ho a peu i calçant unes incòmodes sandalies.

Friends: Armando Toledo

Començo una sèrie que es diu Friends i que tracta de presentar-vos els meus amics tal com són. M'encanta presentar gent, unir amics, escoltarlos i admirarlos. Aniré demanant als meus amics escollits que m'escriguin un texte explicant allò que vulguin compartir: un sentiment, un problema, una anècdota, un déjà vu, un record d'infància, un complexe, una experiència, etc. Vull compartir amb vosaltres aquests grans tresors de valor incalculable que formen part del que sòc i del què voldria ser.

El primer amic que us presento és l'Armando Toledo, conegut entre nosaltres pel seu cognom. En Toledo és actor y director de la Televisió Cubana, actualment està fent una sèrie de televisió de màxima audiència a Cuba (per sobre fins hi tot del bèisbol) que està entre un CSI i los Hombres de Paco. És una persona magnífica i sorprenent que sempre he admirat. 

Companys, us preseto en Toledo:

    "Cuando uno decide hacer una película debería preocuparse por el guión y con este la relación incondicional con lo que quiere narrar en ella, traducirla en imagenes, decorados sencillos, locaciones naturales y los imprescindibles actores; una cámara, luces las necesarias y un buen disco duro, por fortuna en esta nueva Era Digital. Pero ¡ay! todo se complica y surgen handycaps tecnológicos, logística de alimentación, hospedaje y transporte, montones de especialistas y ayudantes de especialistas, asesores y expertos, mercadotecnia y productores con todos los apellidos...y ya tienes una película en una indústria atada de antemano por una tecnología mas importante que el guión, y te vuelves incondicional a esa Era, por fortuna o quizas no, Digital; y del guión ¿que? y los actores ¿que? En Cuba todavía no es asi, hacemos telefilmes con una producción pedrestre, donde lo mas importante sigue siendo el guión , actores y algunos realizadores enamorados de la imagen. Nuestra tecnología sigue siendo de segunda mano, a veces de tercera, pero la esencia de hacer es tan primaria como en los dias del incio del cine. ¿por que no tenemos desarrollo tecnológico? quizás, pero a veces es para bien. El tiempo lo dirá, pues el amor todo lo puede.

Gracias Oscar por tus fotos, tu inspiracion, y por tu amor a la luz y la imagen."

A. Toledo, Mayo de 2010.

Elegància italiana d'en Cappellini

A finals de l'any passat la revista, Elle Decó, em va encarregar fer un retrat a un "gurú" del disseny de mobles; Com gairebé sempre, no tenia pràcticament informació del subjecte, només sabia que era italià i que segons deien era una icona del disseny. Teníem reservats uns 20 minuts de fotos a la sala Minim de Barcelona que dedicava una retrospectiva a aquest fenomen italià.

Mentre muntava el set d'il·luminació a l'espai que havia escollit va arribar en Giulio: Era un home d'uns 60 anys molt ben portats i que vestia un trajo fet a mida,  l'estampa del típic gentleman anglès que, amb la seva perfecte aparença, no deixava res a l'atzar, fins i tot la manera del cordat de les sabates semblava estudiada. El primer que em va  venir al cap, davant d'aquell personatge, era lo malament que jo vestia per, seguidament consolarme amb la idea que l'elegància d'aquell home devia ser una cosa innata. Després d'aquella impressió, el que em va deixar completament al·lucinat va ser la seva posada davant la càmara; es situava relaxadament amb una posició natural davant l'objectiu i amb cada click cambiava de posició congelant-la fins que de nou, sentia el cop de flash. Amb els 20 minuts de sessió, vaig fer prop de 130 fotos i creieu-me quan us dic que ni en una sola d'elles estava amb els ulls tancats o amb una posició incorrecte. Mai a la vida havia vist una posada a escena tan bona, ni les models professionals tenien tan estudiada les posses i la mirada com aquell senyor italià anomenat Giulio Cappellini.

L'art de promocionar

Tot fotògraf sap que, tant important és fer bones fotos com saber vendre-les. Per això, cada vegada dediquem més temps a una tasca que, a priori, no estem preparats. Personalment penso que la nostre feina és la nostre millor publicitat però, com fer arribar el missatge de la qualitat del nostre producte a un possible client que no ens coneix? Doncs, com que la primera impressió és la que compte, la tarjeta de presentació és essencial; una manera molt efectiva de marcar diferències és l'edició d'una petita movie on, d'una manera molt esquemàtica, expliqui qui ets i el què fas. Aquí és on entra el "savoir-faire" dels que et muntarán la movie. En el meu cas vaig confiar totalment amb la productora E2s i el resultat va ser extraordinari; amb poc més de 2 minuts i mig van crear una imatge fresca i atractiva de la meva feina encertant per complert el ritme, la música i les imatges del video. El que m'ofereix aquest video és poder donar una imatge al client que no em coneix (el 90 % dels casos) i pel que he vist ho fa de manera molt efectiva. Amb tot això vull remarcar que crear un subproducte amb el fet de promocionar la teva feina és tan complicat que ho considero tot un art. Jutjeu vosaltres mateixos:

Mare de Déu

Mirant l'última entrada del fenomenal fotògraf Rafa Pérez dedicada a les mares, m'ha vingut a la memòria una imatge que vaig fer en un suburbi de Guatemala a una mare i el seu fill. El nen d'uns 4 anys patia una paràl·lisis cerebral que el feia completament dependent de la mare. La duresa i cruesa de l'entorn i la pèssima situació econòmica de la familia feia que l'única cosa que mantenia en vida aquella pobre criatura era l'amor de la seva mare. En la instantànea es pot veure una mare cansada i derrotada, amb la mirada perduda i els braços caiguts aguantant fràgilment el seu petit. L'amor més pur és aquell que no admet condicionants. Sigui o no el dia de la mare, o el dia del Corte Inglés, és molt positiu pensar de tant en tant en elles. Gràcies Rafa!

L'habana, el perfum del carib

Hi han imatges que mirant-les et vénen a la memòria records amb olor de perfum; per a mi, l'Habana és un d'aquells llocs especials que m'han impregnat el record amb la seva essència. Tenco els ulls i sento olor de canyella i labanda, de café i tabac, de mango i lima. Recordo gent amb mirades rialleres, els moviments rítmics d'una salsa, les tardes de tempesta sota els porxos i el gust del seu bon ron. Están fetes entre el 1997 i 1999, data que Ò. Rodbag es va registrar legalment com a marca registrada. 

 

Viajeros de corto recorrido

Fa unes tres setmanes vaig tenir la satisfacció de poder donar una Master Class a IDEP; dic satisfacció perquè per mi era com tornar als meus inicis, tornar allà on vaig començar a creure que algun dia seria fotògraf. Vaig estudiar fotografia amb 19 anys i l'últim any vaig fer l'especialització en fotoperiodisme. Al final de la Master class vaig dir als alumnes, que m'havien aguantat dues hores xerrant sense parar, que penjaría el meu treball de fi d'estudis al bloc.

D'aquest treball us diré que per fer-lo, vaig utilitzar una càmara exepcional: la Konica Hexar. La càmara portava una òptica fixa 35mm f.2 AF de molta qualitat, era ultra silenciosa i molt més discreta que la meva NikonF4E . Vaig estar prop de 2 mesos practicant a disparar sense mirar pel visor per fer-me pràcticament invisible.

La pel·lícula escollida va ser la Kodak TMAX 3200 ISO, que per la seva extrema sensibilitat em permetia fotografiar sense flash a gairebé qualsevol lloc. El gra que generava els 3200 ISO a la còpia final em potenciava la sensació de dramatisme que buscava.

El meu projecte va ser fotografiar a les persones que es sentaven davant meu en els trajectes del tren de  rodalies. El "live motive" del report era les impresions que pot tenir un viatger que, dia rere dia, viatge amb complets desconeguts en un trajecte rutinari i aburrit. Els retrats intenten congelar aquells moments en que, fruit del aburriment o per pura xafardaria, mirem els desconeguts que ens envolten i elaborem hipòtesis de les seves vides. El reportatge va anar degenerant amb multitut de situacions que anava trobant: gent a les andanes, indigents a les estacions, els lavabos de Sants, piquets informatius de vagues enmig de les vies, prostitució en estacions, etc, etc. El projecte el vaig decidir tancar al cap d'un any i tres mesos d'haver-lo començat perquè em començava a obsesionar. Per entregar el reportatge a IDEP vaig fer montar-lo en linea per una productora de BCN; es va incloure imatges de video, un texte en Off i una banda sonora per potenciar la idea d'aïllament i solitut del viatger de curt recorregut.

No he modificat res del muntatge original, simplement en Dani Limorte l'ha passat a digital per poder-la penjar al bloc. Es cert que ara i veig moltes errades i la qualitat de les imatges s'han vist afectades pel pas del temps, però crec que com a document històric no té pèrdua.

Espero que us agradi. ;-))

La nevada de l'any

Suposo que tothom va inmortalitzar com va poder, l'excepcional nevada que va caure el mes passat en el nostre territori. A mi em va agafar fent un reportatge d'encàrrec sobre el pirineu a la primavera. Com us podeu imaginar va ser un drama intentar fer postaletes primaverals amb paisatges coberts amb un pam de neu. De les imatges que vaig captar em quedo amb la dels teulats de Berga enfarinats,  realitzada a la que mal anomenem "hora blava", ja que l'exposició correcte s'aconsegueix amb un marge de 5 minuts. Jo sempre he utilitzat una tècnica per saber el moment exacte per fotografiar aquestes imatges semi nocturnes: el moment idoni per a mi, és quan amb els ulls, pots distingir a la penombra les ondulacions de les teulades. Amb el paisatge nevat tens aproximadament 5 minuts extres per l'efecte del blanc de la neu sobre l'escena. 

Fabricant Motlles

A l'any 1993, amb 21 anys, vaig decidir presentar una proposta publicitària complerta a ni més ni menys que a Levi Strauss, llavors representada per l'agència Bassat i Ogilvy & Mather; La proposta pretenia crear un spot on el protagonista picava a pic i martell una gran paret d'un carrer sense sortida. Mentre picava, es veien imatges en forma de flashos subliminals de la seva font d'inspiració que no era res més que culs de gent que vestien texans de la marca; el "prota" suant i ja sense camisa, seguia picant incansable i a poc a poc s'anava veien part de la seva obra. L'espot acabava amb ell sortin del carrer amb un mural inmens de culs esculpits a la paret i el lema: Levi's: fabriquem motlles.

La imatge que presentava es va fer al bosc de Can Ginebreda d'en Xicu Cabanyes, un parc escultòric situat a prop de Banyoles. En Xicu, tenia la paret del seu estudi recobert de culs fets amb motllos de persones reals. Allà vaig disposar, amb l'ajuda inestimable dels meus d'amics, d'unes peces de vorera per recrear el terra d'un carrer urbà. El model era un propaganda de discoteca que va accedir a participar en el projecte i la càmara utilitzada era una Hasselblad prestada. 

Vaig presentar-me a les oficines de la mega empresa publicitària acompanyat del meu advocat, disposat a arrasar amb el projecte. El que vaig treure de l'experiència va ser una felicitació de la responsable de torn i un copet a l'esquena. Encara ara, 17 anys després, crec que era un bon projecte i per això vull compartir-lo amb vosaltres.

El virat parcial d'aquesta imatge no es va fer amb photoshop sinó amb colorant químic aplicat amb pinzell.

La moneda de la sort

Els diners ens fan anar de puto cul. No arriben mai a finals de mes, no en tenim per aguantar el ritme de vertigen del consumisme diari, no ens porten als racons paradisíacs de les postals i no ens permeten poder dir a la cara les veritats als cretins que els maneguen. Però encara que no tenir-ne ens fa una mica menys lliures a la societat de subsistència de la classe mitjana, si en tinguéssim no ens garantiria la felicitat; per tant altre cop hem de trobar l'equilibri per poder ser feliços sense veure'ns les cadenes, fer que les nostres pretensions siguin ajustades a la nostra realitat sense deixar d'aspirar als nostres objectius. Moltes vegades pensem que un cop de sort canviaria la nostra vida i tendim, per naturalesa, a somiar desperts per combatre la monotonia del dia a dia. Recordo de petit, mentre caminava cap a l'escola, mirar al terra pensant a trobar una moneda que segurament l'hauria gastat amb gominoles i saltar les escletxes del camí com a prova per a complir els meus desitjos; així doncs, de ben petit ja creia amb la sort i les supersticions sense que ningú m'ho hagués ensenyat. A mida que et fas gran et dones compte que per trobar la moneda de la sort has de caminar molt, i et comences a fer a l'idea que potser mai deixeràs de caminar per a trobar-la per això a poc a poc aixeques la mirada del terra per valorar les petites alegries del camí.
Aquesta imatge està feta dins d'estudi il.luminada amb filtre blau de gelatina i pintat amb llum per remarcar les llambordes. L'original és en diapositiva de 6x8 cm.

BCNvsNYC

De vegades certes ciutats et recorden d'altres. Tendim a comparar la resta del món amb la nostre "gàbia" personal i sempre ens surt el comentari tipus: "és igual que tal lloc" o bé "és molt més bonic allà que aquí". Crec que cada ciutat, cada poble i cada racó, té alguna cosa que el fa únic i incomparable però el nostre cervell està avesat a comparar, a buscar semblances, com en aquell joc infantil de sobretaula que consistia en  buscar parelles. Potser per tenir dividit el nostre disc dur en part dreta i esquerra (intel core duo pels entesos), busquem la linea que els separa aplicant-la amb tot, i discernim entre, bo i dolent, lleig i bonic, alegre i trist, etc..., però irremeiablement també busquem l'efecte mirall per omplir les mancances certes o imaginades de la nostre pròpia existència; així busquem la nostre mitja taronja, tenim amics que veuen el nostre bessó entre desconeguts, assimilem el gust d'un tall de carn de cocodril a la de pollastre, diem que la pintura de Miró és com la d'un nen  i també veiem elefants o girafes en forma de núvols. Doncs veus per on que el meu cervell em diu que la Via Laietana de Barcelona té un aire d'avinguda de Nova York; i vosaltres, què en penseu?

La generació Mitch

Corria l'any 1996 i tot just feia 3 anys que intentava sobreviure de la fotografia. La situació  de la premsa era, fa o no fa, la mateixa que d'ara amb una crisis enquistada als fonaments dels rotatius. Ara, al cap dels anys miro enrere i m'adono que el món editorial, mai ha sortit d'una situació de inestabilitat ja que sempre han valorat a la baixa les nostres propostes o reportatges; quan no era perquè el preu de paper s'havia apujat, era perquè les vendes havien baixat, total sempre et movies per redaccions amb el pessimisme real o simulat dels pobres editors. Llavors col.laborava habitualment amb un diari provincial que pagava a 1000 peles la foto publicada (6 € per les noves generacions) i et feies un fart de currar impressionant per poder fer un sou mitjanament digne.

Amb 24 anys tot et sembla possible i no hi ha límits n’hi obstacles que t’impedeixin complir els teus somnis; volia tastar l’essència del fotoperiodisme i vist el panorama que envoltava la meva professió no em quedava cap més remei que fer un pas endavant fent cas del que em deia el cor i no la consciència; els calers que vaig fer treballant aquell estiu (entre col.laboracions al Diari i fent de recepcionista a un Hostal de Lloret), van servir per pagar el meu màster de fotoperiodisme real. La primera setmana del mes d’Octubre volava cap a Nicaragua fent escala d’un dia a Nova York; vaig voler fer escala a Nova York per comprar tota la pel.lícula blanc i negre que utilitzaria pel reportatge i de pas visitar l’ ICP de NY (International Center of Photography) per veure si les imatges dels grans mestres m’inspiraven; era com el creient que va a missa abans d’una creuada. 

Vaig allotjar-me a l’hotel Carter situat just davant del New York Times i allà mateix vaig reservar l’habitació per la tornada. 45 rodets Kodak TMAX: 20 de 100 ASA, 20 de 400 ASA i 10 de 3200 ASA va ser la munició per la meva Nikon F4E; l’endemà ja volava novament, aquest cop directament cap a Managua i les meves cabòries anaven per sobre dels 11000 metres que volava l’avió. No deixava de pensar què em trobaria, què faria, com ho faria i al mateix temps si m’en sortiria, si al mínim contratemps m’ensorraria i finalment si fracassaria. Els meus pensaments es dividien entre emoció i pànic, entre pujades i baixades, entre l'esperança i el pessimisme. No podia dormir, el meu cap corria més que la son, aviat m’estrenaria com a periodista internacional a les eleccions presidencials de la República de Nicaragua de 1996.

El primer xoc va ser sortint de l’avió; una bocanada d’aire calent m’envoltava per tot arreu  i vaig pensar que era l’escalfor del motor a reacció situat a l’esquerra de l’escala d’evacuació, però aquella sensació de calor es va enganxar a la pell i no em va deixar en tota l’estada d’aquell pais centre americà.

Em vaig acreditar a presidència de l’estat com a premsa internacional gràcies a un document del Diari de Girona i vaig muntar el meu centre d’operacions al “hospedaje Santos” mentre tota la “cream” de corresponsals del món s’allotjaven al luxós hotel Intercontinental.

Els següents dies vaig anar a molts mítings electorals, principalment els de Daniel Ortega del FSLN però també a alguns dels d’Alianza Liberal que tenia com a presidenciable al “gordo” Alemán. De tant en tant, coincidia amb corresponsals yanquees que cobrien els actes amb les seves Leica, semblaven estar envoltats d’un misticisme que et feia pensar....aquest, ha de ser molt bo. Mentre estava amb la moguda pre electoral vaig començar a fer un reportatge paral.lel sobre l’explotació infantil a Nicaragua que finalment va superar totes les meves expectatives; vaig començar amb el retrat d’en Jaime, un venedor ambulant de 8 anys que cada dia me’l trobava davant de l’hospedaje i li comprava tabac (llavors fumava perquè no es podía concebre un fotògraf dur sense un cigarro a la boca); sempre em mirava amb aquells ulls tristos amb la caixa sobre les espatlles plena de xiclets, llaminadures i tabac, i mai no li podia dir que no. Des d’aquest retrat vaig anar gratant el món de l’infant i la veritat és que la realitat era tant dura que semblava que la meva innocència provinciana hagués xocat amb un mur de formigó a 300 km per hora: "Els huelepegas", nens addictes a esnifar la cola de sabater que amb poc temps d'addicció comportava la destrucció de pràcticament totes les neurones cerebrals fent irreversible la seva recuperació, la prostitució infantil com a moneda de canvi de simples elements bàsics com sabó, pa, unes sabates, etc., nens remenant les escombraries a "la Chureca" ( l'abocador de la ciutat de Managua), o nens obligats a treballar de sol a sol com a venedors ambulants als semàfors de la capital.

El míting final del Frente Sandinista va ser un acte multitudinari a Managua i tothom donava per fet que Daniel Ortega seria el proper president però, contra pronòstic i amb molts indicis de frau electoral, va guanyar Arnoldo Alemán. Ningú s’ho podia creure. Anys després el "gordo" Alemán va ser processat i condemnat per malversació de fons públics en benefici propi i desviament a contes privades de milions de dòlars de l'ajuda internacional pel huracà Mitch.

Vaig tornar fent escala de nou a Nova York, aquesta vegada l’escala era de 3 dies. Només arribar i després d’ocupar l’habitació del Carter, vaig anar a una botiga a comprar els químics i un tambó per revelar 5 rodets de cop. Al labavo de l’habitació vaig muntar un laboratori de campanya per revelar tota la feina. Em va comportar pràcticament tota la nit revelar els 43 rodets de pel.licula negativa en blanc i negre. Quan feia pauses entre revelats, mirava a través de la finestra i veia els periodistes del Times davant dels seus ordinadors i podia pressentir amb els gestos, la tensió i estrés d’abans del tancament. Sobre les 5 del matí els grans tràilers del rotatiu sortien carregats de la planta baixa de l’edifici per portar el diari als seus lectors mentre jo assecava els últims rodets amb l'assecador de cabell. Després de dutxar-me i sense dormir, vaig esmorzar a peu de carrer un cafè amb un Donut  per 1$. ; mentre bufava el got de cafè fumejant recordo pensar, això que estic fent és com viure en directe una pel.licula on sóc el protagonista.

Al l'estiu de l'any 2000,  vaig tornar a Nicaragua per acabar el report començat quatre anys abans . Vaig trobar Managua molt canviada, decidint finalment, centrar la meva feina a petits pobles del nord del país. El report es va titular "Nicaragua i la generación Mitch" perquè explica la situació dels infants nicaragüencs en una època que, injustament serà recordada, pel desastre natural i no per les seves tragèdies personals. 

 

                                                             

La Ruta de la Sal

Al Maig de 1846 a causa del bloqueig imposat a Barcelona pels exèrcits Carlistes durant La revolta dels Mariners, es produï una gran escassetat de sal a la ciutat Comptal.

Un conegut home de negocis de Barcelona va tenir l’original idea de convocar als millors navegants del moment i presenta’ls-hi un desafiament: pagaria els serveis de transportar la sal de les salines Pitiüses (situades a Formentera) a El Garraf ( Barcelona) pero ho faria en funció  de l’ordre d’arribada. Els primers cobrarien amb or, però els últims potser no podrien cubrir les pagues dels mariners.

Tretze embarcacions es van presentar al desafiament. La primera en arribar va ser l’”Halcón maltés”, una goleta de Baltimore de 32 metres d’eslora i patronada pel grec Andreas Potrus, seguida del jaquebe “Jerba” i del bergantí “Arrogante”.

El 1989, cent quaranta tres anys després d’aquella fita històrica es va fer la primera edició esportiva de La ruta de la Sal amb 36 embarcacions. L’any passat la regata va comptar amb més de 300 velers i 2000 regatistes convertint-se amb la regata d’alçada més important del mediterrani. La revista Descobrir Catalunya hi va ser present a bord del Serena S, un preciós veler capitenajat per en Paco Sierra, i les marineres Savina, Maria i Clare. L’aventura la va escriure la periodista i amiga Eva Dallo i jo vaig fer les fotos intentant de no marejar-me en l’intent. Podeu veure l’experiència al proper Descobrir Catalunya del mes de Març.

Espero que us agradi, tant el report de la Ruta com la portada de la revista.