COPYRIGHT / ALL RIGHTS RESERVED

© Òscar Rodbag (+q1000 paraules) © Totes les obres fotografiques d’aquest blog web són propietat de Ò. Rodbag, Fotògraf Professional, estan protegides per la Llei de Propietat Intel.lectual (texte-R.D.Leg. 1/96). Queda expressament prohibida la reproducció, distribució i/o divulgació, enmagatzamatge en un sistema de recuperació o transmissió de qualsevol format pel mitjà i procediment que sigui, (mecànic, electrònic o qualsevol altre), sense previa autorització escrita de l’autor. rodbag@gmail.com

© Òscar Rodbag (+q1000 paraules) © Todas las obras fotográficas del presente blog web son propiedad de Ò. Rodbag, Fotógrafo Profesional estando estas protegidas por la Ley de Propiedad Intelectual (texto refundido-R.D.Leg. 1/96). Queda expresamente prohibida la reproducción, distribución y/o divulgación, almacenamiento en un sistema de recuperación o transmisión en forma alguna por medio de cualquier procedimiento, sea éste mecánico, electrónico o cualquier otro, sin previa autorización por escrito del autor.


© Òscar Rodbag (+q1000 paraules) © All photographic works of this blog site are the property of Ò. Rodbag, a professional photographer while those protected by the Copyright Act (consolidated text-RDLeg. 1 / 96). It is expressly forbidden to reproduce, distribute and / or disclosure, stored in a retrieval system or transmitted in any form by any means, whether mechanical, electronic or otherwise, without prior written permission of the author. rodbag@gmail.com

15/3/10

La moneda de la sort



Els diners ens fan anar de puto cul. No arriben mai a finals de mes, no en tenim per aguantar el ritme de vertigen del consumisme diari, no ens porten als racons paradisíacs de les postals i no ens permeten poder dir a la cara les veritats als cretins que els maneguen. Però encara que no tenir-ne ens fa una mica menys lliures a la societat de subsistència de la classe mitjana, si en tinguéssim no ens garantiria la felicitat; per tant altre cop hem de trobar l'equilibri per poder ser feliços sense veure'ns les cadenes, fer que les nostres pretensions siguin ajustades a la nostra realitat sense deixar d'aspirar als nostres objectius. Moltes vegades pensem que un cop de sort canviaria la nostra vida i tendim, per naturalesa, a somiar desperts per combatre la monotonia del dia a dia. Recordo de petit, mentre caminava cap a l'escola, mirar al terra pensant a trobar una moneda que segurament l'hauria gastat amb gominoles i saltar les escletxes del camí com a prova per a complir els meus desitjos; així doncs, de ben petit ja creia amb la sort i les supersticions sense que ningú m'ho hagués ensenyat. A mida que et fas gran et dones compte que per trobar la moneda de la sort has de caminar molt, i et comences a fer a l'idea que potser mai deixeràs de caminar per a trobar-la per això a poc a poc aixeques la mirada del terra per valorar les petites alegries del camí.
Aquesta imatge està feta dins d'estudi il.luminada amb filtre blau de gelatina i pintat amb llum per remarcar les llambordes. L'original és en diapositiva de 6x8 cm.

4/3/10

BCNvsNYC


De vegades certes ciutats et recorden d'altres. Tendim a comparar la resta del món amb la nostre "gàbia" personal i sempre ens surt el comentari tipus: "és igual que tal lloc" o bé "és molt més bonic allà que aquí". Crec que cada ciutat, cada poble i cada racó, té alguna cosa que el fa únic i incomparable però el nostre cervell està avesat a comparar, a buscar semblances, com en aquell joc infantil de sobretaula que consistia en  buscar parelles. Potser per tenir dividit el nostre disc dur en part dreta i esquerra (intel core duo pels entesos), busquem la linea que els separa aplicant-la amb tot, i discernim entre, bo i dolent, lleig i bonic, alegre i trist, etc..., però irremeiablement també busquem l'efecte mirall per omplir les mancances certes o imaginades de la nostre pròpia existència; així busquem la nostre mitja taronja, tenim amics que veuen el nostre bessó entre desconeguts, assimilem el gust d'un tall de carn de cocodril a la de pollastre, diem que la pintura de Miró és com la d'un nen  i també veiem elefants o girafes en forma de núvols. Doncs veus per on que el meu cervell em diu que la Via Laietana de Barcelona té un aire d'avinguda de Nova York; i vosaltres, què en penseu?