Friends: Armando Toledo

Començo una sèrie que es diu Friends i que tracta de presentar-vos els meus amics tal com són. M'encanta presentar gent, unir amics, escoltarlos i admirarlos. Aniré demanant als meus amics escollits que m'escriguin un texte explicant allò que vulguin compartir: un sentiment, un problema, una anècdota, un déjà vu, un record d'infància, un complexe, una experiència, etc. Vull compartir amb vosaltres aquests grans tresors de valor incalculable que formen part del que sòc i del què voldria ser.

El primer amic que us presento és l'Armando Toledo, conegut entre nosaltres pel seu cognom. En Toledo és actor y director de la Televisió Cubana, actualment està fent una sèrie de televisió de màxima audiència a Cuba (per sobre fins hi tot del bèisbol) que està entre un CSI i los Hombres de Paco. És una persona magnífica i sorprenent que sempre he admirat. 

Companys, us preseto en Toledo:

    "Cuando uno decide hacer una película debería preocuparse por el guión y con este la relación incondicional con lo que quiere narrar en ella, traducirla en imagenes, decorados sencillos, locaciones naturales y los imprescindibles actores; una cámara, luces las necesarias y un buen disco duro, por fortuna en esta nueva Era Digital. Pero ¡ay! todo se complica y surgen handycaps tecnológicos, logística de alimentación, hospedaje y transporte, montones de especialistas y ayudantes de especialistas, asesores y expertos, mercadotecnia y productores con todos los apellidos...y ya tienes una película en una indústria atada de antemano por una tecnología mas importante que el guión, y te vuelves incondicional a esa Era, por fortuna o quizas no, Digital; y del guión ¿que? y los actores ¿que? En Cuba todavía no es asi, hacemos telefilmes con una producción pedrestre, donde lo mas importante sigue siendo el guión , actores y algunos realizadores enamorados de la imagen. Nuestra tecnología sigue siendo de segunda mano, a veces de tercera, pero la esencia de hacer es tan primaria como en los dias del incio del cine. ¿por que no tenemos desarrollo tecnológico? quizás, pero a veces es para bien. El tiempo lo dirá, pues el amor todo lo puede.

Gracias Oscar por tus fotos, tu inspiracion, y por tu amor a la luz y la imagen."

A. Toledo, Mayo de 2010.

Elegància italiana d'en Cappellini

A finals de l'any passat la revista, Elle Decó, em va encarregar fer un retrat a un "gurú" del disseny de mobles; Com gairebé sempre, no tenia pràcticament informació del subjecte, només sabia que era italià i que segons deien era una icona del disseny. Teníem reservats uns 20 minuts de fotos a la sala Minim de Barcelona que dedicava una retrospectiva a aquest fenomen italià.

Mentre muntava el set d'il·luminació a l'espai que havia escollit va arribar en Giulio: Era un home d'uns 60 anys molt ben portats i que vestia un trajo fet a mida,  l'estampa del típic gentleman anglès que, amb la seva perfecte aparença, no deixava res a l'atzar, fins i tot la manera del cordat de les sabates semblava estudiada. El primer que em va  venir al cap, davant d'aquell personatge, era lo malament que jo vestia per, seguidament consolarme amb la idea que l'elegància d'aquell home devia ser una cosa innata. Després d'aquella impressió, el que em va deixar completament al·lucinat va ser la seva posada davant la càmara; es situava relaxadament amb una posició natural davant l'objectiu i amb cada click cambiava de posició congelant-la fins que de nou, sentia el cop de flash. Amb els 20 minuts de sessió, vaig fer prop de 130 fotos i creieu-me quan us dic que ni en una sola d'elles estava amb els ulls tancats o amb una posició incorrecte. Mai a la vida havia vist una posada a escena tan bona, ni les models professionals tenien tan estudiada les posses i la mirada com aquell senyor italià anomenat Giulio Cappellini.

L'art de promocionar

Tot fotògraf sap que, tant important és fer bones fotos com saber vendre-les. Per això, cada vegada dediquem més temps a una tasca que, a priori, no estem preparats. Personalment penso que la nostre feina és la nostre millor publicitat però, com fer arribar el missatge de la qualitat del nostre producte a un possible client que no ens coneix? Doncs, com que la primera impressió és la que compte, la tarjeta de presentació és essencial; una manera molt efectiva de marcar diferències és l'edició d'una petita movie on, d'una manera molt esquemàtica, expliqui qui ets i el què fas. Aquí és on entra el "savoir-faire" dels que et muntarán la movie. En el meu cas vaig confiar totalment amb la productora E2s i el resultat va ser extraordinari; amb poc més de 2 minuts i mig van crear una imatge fresca i atractiva de la meva feina encertant per complert el ritme, la música i les imatges del video. El que m'ofereix aquest video és poder donar una imatge al client que no em coneix (el 90 % dels casos) i pel que he vist ho fa de manera molt efectiva. Amb tot això vull remarcar que crear un subproducte amb el fet de promocionar la teva feina és tan complicat que ho considero tot un art. Jutjeu vosaltres mateixos:

Mare de Déu

Mirant l'última entrada del fenomenal fotògraf Rafa Pérez dedicada a les mares, m'ha vingut a la memòria una imatge que vaig fer en un suburbi de Guatemala a una mare i el seu fill. El nen d'uns 4 anys patia una paràl·lisis cerebral que el feia completament dependent de la mare. La duresa i cruesa de l'entorn i la pèssima situació econòmica de la familia feia que l'única cosa que mantenia en vida aquella pobre criatura era l'amor de la seva mare. En la instantànea es pot veure una mare cansada i derrotada, amb la mirada perduda i els braços caiguts aguantant fràgilment el seu petit. L'amor més pur és aquell que no admet condicionants. Sigui o no el dia de la mare, o el dia del Corte Inglés, és molt positiu pensar de tant en tant en elles. Gràcies Rafa!