Postals de Girona

L'estiu de l'any passat s'em va encarregar un reportatge de la comarca del Gironès; com no podia ser d'altre manera, em vaig passar gran part del mes d'agost, aguantant la calorassa dins del cotxe. El resultat va ser publicat a la revista Descobrir de novembre de 2008; pels que no varen comprar la revista aquí us adjunt'ho la meva selecció personal (gran part d'elles no publicades).

Somnis trencats

La Maria és el més semblant a un àngel que he conegut mai; normalment està sempre volant pels nùvols i he vist amb els meus ulls com, amb la seva presència, la desesperació d'una mare es convertia en esperança i el plor d'un nen en un somriure; la vida et condueix a llocs i situacions inesperades i a la Maria una greu enfermetat la va dur a replentejar-se la seva vida i adaptar-la per ajudar als més desvalguts;  després de la llarga baixa, va omplir una maleta amb medicines de la farmaciola de casa i va anar a treballar. Era assafata i el seu primer "salt" va ser a un destí Africà; nomès aterrar va agafar la seva petita maleta repleta de medicines i es dirigí a l'hospital de la ciutat, va deixar la maleta sobre l'atrotinat mostrador de recepció i va dir: -feu una llista amb els medicaments que necessiteu i miraré de portar-los. La llista era interminable però per la Maria va representar un repte i una motivació; va començar a "encomanar" a les companyes de feina perquè també omplissin les seves maletes de medicaments, va anar a empreses farmacèutiques perquè col.laboressin amb el projecte i en cada nou destí portava una nova llista, un nou repte; finalment la companyía per la que treballava la María va apadrinar la seva tasca amb la condició que es formalitzés una ONG; es va batejar amb el nom de "mano a mano" i era formada pels empleats d'Iberia amb la Maria al capdavant; amb 12 anys de vida aquesta ONG ja portava més de 350 tones d'ajuda a 14 països del món. La tasca de la María era exepcional; continuava fent d'assafata, mediava amb empreses per aconseguir donacions, visitava personalment projectes, realitzava reunions amb polítics i tenía la dificil tasca de ser mare soltera de dos adolescents. Bé, doncs vaig tenir el privilegi de seguir-la a Ecuador i posteriorment a Güatemala per fer un reportatge sobre ella que es va publicar a Pronto, AR i Marie Claire. Va ser molt emocionant conèixer als que ella anomenava " els seus Àngels", nens amb malalties oncològiques i pocs recursos econòmics que tenien com a ùnica esperança de vida, el  realitzar el tractaments a Espanya.  " Mano a mano" utilitzava la seva infrastructura, aconseguint els mitjans econòmics i mèdics perquè això fos possible. Vaig conèixer en Jaime, un dels "angelets" de la Maria; tenía 12 anys i estava a una habitació d'un hospital oncològic d'Ecuador; havia estat a Espanya on se li va haver d'emputar la cama dreta per sobre del genoll; la Maria li portava la nova cama ortopèdica. Tota la familia d'en Jaime va rebre a la Maria amb els ulls amarats de llàgrimes, l'agraïment sincer de les seves paraules i la humiltat dels seus gestos omplien de llum aquella trista habitació. En Jaime es va posar la protesis i va fer els primers passos amb determinació i tenacitat, ajudat per una crosa a una mà i amb la Maria a l'altre. Tot plegat va ser una experiència preciosa i plena d'emocions.
Fa uns tres mesos vaig assabentar-me que a la Maria l'havien fet renunciar a la presidència de la ONG. extra-oficialment vaig saber que la seva persona creava masses envejes dins de la pròpia organització ja que prenía massa protagonisme en els projectes i no recompensava prou la feina dels que estaven a la ombra. Quins collons!!!! Al preguntar-li a la Maria com ho havia permés em va dir: -estic lligada a dos fills i a una hipoteca que no perdona a final de mes; I és que aquest món està replet de malperits que es dediquen a castrar els somiadors inconformistes que el volen canviar. També vaig saber que en Jaime no va superar l'enfermetat. Encara recordo quan li van preguntar que voldría ser de gran i va dir: -seré metge per ajudar a curar al nens del meu pais. Un altre somni trencat a la terra i una nova estrella al firmament.  Fins sempre Jaime.
Adjunt'ho el PDF del reportatge.

La mirada de Kenya

Aquest retrat d'una dona Masai és un dels meus preferits per la força de la mirada i les dures faccions del rostre. La pell arrugada com la d'un elefant i uns ulls tristos reforcen la sensació de derrota i submissió d'una dona castigada per una vida de pura supervivencia. La imatge está feta amb una òptica macro de 60 mm, és a dir, que per aconseguir-la em vaig posar a poc més d'un pam de la seva cara. Vull compartir aquesta imatge amb vosaltres perque justament ara Kenia ho está passant molt malament per una llarga sequía que arrasa amb les població i les seves pastures. Aquest retrat podría perfectament simbolitzar la situació de patiment i d'impotència del poble Masai a l'actualitat.

100 anys de MORGAN

Sembla mentida com una revista de "renom" internacional es pot carregar un reportatge fet amb "carinyo"; Aquest és el cas d'un dels meus últims reportatges fer a anglaterra i dedicat als mítics MORGAN; les imatges que adjunt'ho sòn del PDF entregat a la publicació juntament amb la extensa selecció d'imatges ja editades. Els PDF els realitzo perque l'editor pugui veure ràpidament l'enfoc gràfic de l'autor, però sembla que en aquest cas nomès van copiar correctament el títol proposat, la resta ho van desgraciar amb una maquetació patètica i una reproducció digne de denuncia. Si no us ho creieu, compreu la revista GQ d'aquest mes i en el suplement GQ Style ho podreu comprovar.

Per cert, el fiera que surt conduïnt el Morgan és en Juan Manuel Daganzo, el periodista que em va liar amb tota aquesta moguda; el millor del report va ser poder conduïr el Aero 8 durant 4 dies pel sud d'anglaterra; per uns dies ens varem sentir com si fossim uns autèntics nens de papá.

"Culo veo, culo deseo"

Vaig assistir a l'acte que Audi havia organitzat en un circuit tancat a les afores de Castellolí; consistia en un "pesebre" per la premsa on la marca de les argolles feia entrega, a cada un de la plantilla del primer equip del barça, d'un relluent cotxe; 21 cotxes nous aparcats amb bateria esperaven ser estrenats per el nou "dream team"; bé, tot va transcorre amb normalitat protocolària; primer: parlaments davant les 5 copes aconseguides, després: curset de conducció als cracks del futbol seguit d'una prova amb uns Audi A5 preparats per a ser maltractats; finalment i després que juguéssin amb els cotxes, es va materialitzar l'acte d'entrega de claus. Em va sorpendre veure com van entregar la clau a l'idolatrat Messi; gairebé no va mirar a la persona que li entregaba una clau d'un vehicle valorat amb més de 70.000 Euros, era com si a mí em donéssin un caramel d'aquells que reparteixen en els avions i l'agafes moltes vegades per no fer un lleig. Quan vaig visionar les imatges a la pantalla, vaig veure que en Messi no mirava al senyor de la clau perquè tenia a la vista un altre objectiu; i és que dels nens ja ho diu la dita española: "culo veo, culo deseo".

9 dies al paradís.

Quan t'encomanen un reportatge a un lloc d'on tens a priori poca informació, tot sòn sorpreses; tant poden ser per a bé o per malament. Aquesta vegada va ser com descobrir el paradís al costat de casa; els seus paratges camaleònics, la bellesa natural d'una costa d'aigüa cristal.lina, la seva gent autèntica, la saturació dels colors, tot combinat creant un espectacle ùnic amb nom propi: Formentera.

   

Aquesta feina la vaig realitzar el passat mes de Març durant 9 dies; a nivell tècnic he de dir que, vaig arrossegar 47 kg d'equipatge, vaig fer 658 Km amb un cotxe de lloguer (la illa té poc més de 24 km de punta a punta) i vaig disparar unes 13.000 fotos.

He de reconèixer que sense la inestimable ajuda de n'Agustí Yern,  el reportatge no hauria tingut la profunditat i qüalitat presentada; Mai he tingut un guia tant excepcional com l'Agustí, que de seguida em va encomanar la seva passió per l' illa. Sembla mentida però,  que tot i disparant tantes imatges, seleccionant i editant 425 fotos finals,  la revista no li encaixés cap imatge per a la portada. Aquí teniu la meva petita selecció del report: