Premi Mañé i Flaquer de Periodisme Turístic

La Revista Descobrir Catalunya està saborejant l'ùltim premi concedit, en aquest cas el premi Mañé i Flaquer de Periodisme Turístic que otorga l'Ajuntament de Torredembarra. S'ha premiat el dossier "País d'arròs", publicat el passat mes d'octubre, on la portada i l'apartat dedicat a la zona de Pals (Girona), s'em va encarregar a mí. Els últims anys aquesta revista no ha deixat de guanyar premis i, a diferència d'altres,  ha anat creixent en ventes i en nombre de lectors, demostrant així que les coses ben fetes acaben calant en els que saben apreciar la qüalitat dels bons productes editorials. Vull felicitar a tot l'equip de redacció que dia rera dia s'esforcen per millorar els continguts del Descobrir Catalunya.

Felicitats  companys i per molts anys!!!

"gajes del oficio"

En l'últim encàrrec del Descobrir que parla de l'època Romàntica al Garraf, semblava ser un reportatge senzill i planer donat que parlava del Garraf en l'esplendorosa època romàntica del 1800. Doncs bè, de senzill res de res, al contrari! S'ha realitzat una sessió amb figurants vestits d'època a Can Papiol de Vilanova i la Geltrú, una casa senyorial actualment museitzada, una ruta, càmara en mà, a sobre d'un cavall durant prop de tres hores i baixar un avenc (cova subterrànea) al parc natural del garraf amb l'associació d'espeleología de la Talaia de Vilanova. Va ser realment una experiència de risc, no per a mí sinó pel meu sofert equip; la Nikon D3 va estar disparant sobre un cavall de raça Merens i el meu equip autònom de 1100 W va baixar dins d'una cova més de 8 metres. El resultat espero que hagi valgut la pena perquè no cada dia poso l'equip en situacions crítiques com la que us explico. La veritat és que no ho hauría fet si no fos per els autèntics professionals de la materia, la hípica Rosper de Vilanova i els espeleòlegs de la Talaia que en tot moment van garantitzar l'èxit de la croada.

Una imatge val + que mil paraules, doncs aquí en teniu dos:

Imatge del Cavall de Daniel Sangüesa Gómez

Imatge de l'avenc de Núria Porras Pagès

Per veure el resultat de les imatges hem d'esperar al número de Gener de Descobrir Catalunya.

La pastilla de la veritat

Com si de Màtrix es tractés, en les últimes eleccions ens han ofert la pastilla vermella o la blava per solucionar els problemes que inquieten als plebeus, però a diferencia de la pel·lícula, si hem escollit la de color blau, vermell, verd o taronja seguirem vivint igualment en un món irreal, muntat a mida d’uns quants espavilats que maneguen les normes pel seu propi interès per seguir indefinidament manipulant les cordes dels seus estúpids titelles.  Vivim en un món que es nodreix de la nostra ignorància, de la nostra “llibertat” fictícia, d’un consumisme absurd amb efecte ”placebo”, d’unes lleis partidistes, d’uns impostos socials sense retorn: Però hem de ser feliços, senyors! Per tant, que l’equip de nous milionaris guanyi al seu etern rival ens ha de reconfortar, que el rei imposat sigui “campetxano” ens ha de fer gràcia, que tinguem un vehicle contaminat ens ha de donar llibertat de moviments (encara que no puguem pagar el preu del combustible), que puguem tenir una casa a pagar a 35 anys ens ha de donar seguretat, tot això ens ha de tenir contents i distrets per seguir pasturant dins del programa inserit; és igual si tot és una fal·làcia, l’important és sentir aquesta “felicitat” per donar estabilitat a les cordes que ens manipulen. I qui ens manipula? Doncs aquells que viuen de l’especulació humana, d’aquells que posen preus als productes que conrees, aquells que compren i venen però no produeixen, aquells que han posat les lleis del mercat borsari per davant de la llei del poble, d’aquells que ens diuen com hem de viure i què hem de consumir per ser feliços, en definitiva, dels programadors del sistema. 

Ara sembla que hem d’arreglar un desajustament del sistema. Els programadors han dit als seus subordinats polítics que ens convencin del fet que érem massa “feliços”, que ens havíem posicionat una mica per sobre de les nostres possibilitats, que cobràvem massa, que la sanitat gratuïta no és viable, que paguem pocs impostos, en definitiva, que s’han de fer retallades per calmar els que maneguen el mercat de la nostra vida. L’amenaça serà clara: si no retalleu i enxufeu milions d’euros als usurers bancaris, el sistema tal i com el coneixem es penjarà.

Si el sistema es penja potser s’han de tallar les cordes que ens manipulen, fer un reset i per tant, fer visibles aquells fills de Déu que ens han estat collant les nostres vides durant una eternitat.

Ara pregunteu-vos: voleu realment prendre la pastilla de la veritat per veure el món real?

Benvinguts a Màtrix amics meus.

La vía Lactea, la lluna i es Cap de Barbaria

L'ùltim cop que he visitat Formentera, hi he anat amb la idea de fotografiar exposant més per les estrelles que per les escenes terrenals; tot es deu a que vaig tenir la sort de conèixer en Manel Soria (frikosal), un especialista en aquest tipus de fotografia. Bé, vaig fer el que vaig saber amb les poques indicacions que em va desvetllar el mestre i les limitacions del 24 mm muntat en la D3. Tot i així vaig quedar força content del resultat ja que vaig poder fotografiar en una mateixa imatge, part de la vía Làctea, la lluna i el far del Cap de Barbaria. Gràcies Manel per inspirar-me.

Els veritables amos

Últimament mirar les notícies per la televisió o fullejar el diari fa que et preocupis per la teva estabilitat econòmica de futur, i no parlo d'un futur llunyà sinó d'un futur pròxim. La veritat és que només surten notícies que t'adverteixen de les conseqüències d'una crisis que sembla no tenir fons. Per la gran majoria de la classe mitjana, que m'hi incloeixo, ens té completament al·lucinats que el nostre futur econòmic familiar depengui de si les accions dels veritables amos del corral es re-valoritzen o cauen en picat. Jo sempre he treballat amb les mateixes tarifes i no recordo tenir la sensació de bonanssa econòmica que diuen hi havia ara fa 4 anys. Sí, és veritat que ara l'acolloniment és global perquè ningú es sent segur en la seva feina però, per un autònom que mai ha tingut res clar ni s'ha sentit dins de cap empresa, aquesta sensació de no saber què faràs el proper mes, no és nova ni diferent. Diuen que si no s'injecta milions d'euros a la banca europea les conseqüències poden ser imprevisibles. Per una petita empresa que no ha fet bé les seves inversions les conseqüències  també són imprevisibles però el que està clar és que ningú li injectarà calers per salvar-la; doncs bé, què pot passar si els bancs s'ensorren? Que no tinguem números de compte per ingressar el rebut de la llum o de l'aigua? doncs, cap problema!, tornem a anar amb els diners amb mà a pagar-lo. Que els ajuntaments no poden cobrar els impostos pel banc? doncs que ho facin com sempre s'havia fet, amb un cobrador municipal que passi casa per casa. Si de fet, el què la banca ens ha maquillat, és el fet que el sistema econòmic és idèntic al de l'edat mitjana, simplement el que han fet és canviar els noms dels amos, dels cobradors i dels càstigs pels no pagadors. Si no ho veieu així, poseu-vos en la situació de tenir una propietat, que per suposat esteu pagant a uns usurers anomenats bancs. Què passa si no pagues les cuotes? que els usurers avisen als senyors feudals per fer-vos fora de casa vostre. Però si tens la sort de tenir una propietat i no dependre dels usurers, què passa si no pagues la cuota al gran terratinent anomenat ajuntament (I.B.I)?, doncs que també et foten fora de casa teva. Les propietats i terrenys que llaurem mai seran nostres si deixem de pagar els tributs que ens demanen els veritables amos. No us podeu imaginar lo difícil que pot ser voler sortir del sistema que tenen muntat. Et posen totes les traves possibles perquè tinguis que dependre d'ells i a sobre amb les seves condicions. Heu intentat, avui per avui, pagar algun rebut en mà? És pràcticament impossible!. Per molt trist que sembli, seguim essent el mateix populatxo que els reis, nobles i clero sotmetien amb normes i tributs completament abusius.

Per tot això, enyoro l'època que creia que els reis eren uns personatges que regalaven coses, que jo era el melic del món, que podia fer i ser el que desitjava, el que creia amb la bona gent, amb la màgia....... si senyors, enyoro la innocència de l'infant que viu en un món podrit maquillat per la ignorància.

La maladicció dels Sahrauís

Fa dos dies van segrestar tres cooperants en els campaments Sahrauís de Tindouf, situats al sud oest d'Argelia dins del desert del Sàhara. Des de fa prop de 40 anys, una població  de 200.000 persones malviuen com a refugiats en terra de ningú. Des de llavors, diverses ONG's i algun govern europeu han abastit al poble exiliat de les moltes necessitats que tenen en un territori tan hostil.

Però resulta que avui el seu gran enemic, no ha estat ni el desert ni els marroquins sinó una banda de delinqüents que utilitzen la religió per a segrestar i extorsionar. El 2007 vaig tenir la gran sort de conèixer els Sahrauís de Tindouf i conviure amb ells poc més de 10 dies. Em van donar tot el què tenien, tractant-me com un fill més. Sé que per a ells, aquesta malaurada notícia pot comportar retallades en l'ajuda externa que reben i això sí que pot ser fatal. Estic segur que el Sahrauí que va ser ferit de bala mentre intentava protegir els cooperants va fer el que qualsevol dels campaments hauria fet per mi en les mateixes circumstàncies, per ells els seus convidats són part de la família i els defensen com a tals.

Espero i desitjo que aquesta situació es resolgui el més aviat possible i que els tres cooperants siguin alliberats en breu. Vull fer , des del meu modest bloc, una crida per condemnar enèrgicament aquestes pràctiques covardes d'uns quants delinqüents que, amb les seves accions, poden desestabilitzar la situació política i econòmica, ja precària de per sí, d'un poble del qual la comunitat internacional ha abandonat en les seves legítimes reivindicacions territorials.

Mariona Ribas

La passada primavera vaig tenir l'encàrrec de 10 minutos per a retratar a l'actriu catalana Mariona Ribas per la secció "Gente con Estilo". En David Ruiz, periodista de la revista es va encarregar de la producció i  va escollir, molt encertadament, Empuries com a escenari de la sessió. Tot i que la Mariona estava sota medicació per la grip es va portar com tota una professional i va fer possible una sessió plena de bon rotllo  regalant a l'equip el seu espectacular somriure en tot moment. La Pam Pons em va tornar assistir amb la il·luminació i la feina d'estilisme i pentinats va ser impecable.

Sobre aquestes linies fotografia de l'equip de producció amb la Mariona al centre.

Les imatges originals van ser publicades en color.

+ enllà del retrat editorial

A  finals del mes d'octubre d'aquest any, tinc previst donar un curs a l'escola superior de fotografia Gris Art a Barcelona. Sota el títol: més enllà del retrat editorial (fotògrafs del Descobrir) intentaré explicar amb exemples i pràctiques com s'aconsegueixen retrats polits mitjançant tècniques fotogràfiques utilitzades pels professionals. Aquí us deixo un video amb alguns dels meus retrats:

Qui és Ò. Rodbag?

Hi havia un temps que es deia que una imatge no mentia i que valia més que mil paraules. Avui dia, en plena era de la informació global i en directe, tothom pot saber una mica de moltes coses. El que no sabem és si la informació que rebem és la veritat o bé una interpretació deformada de la realitat. Personalment he vist amb els meus propis ulls com es narraven en directe i via satèl·lit successos completament inventats per justificar els alts costos d'un equip desplaçat al lloc del conflicte. La notícia era trobar cada dia un nou "bulo" que rondés pels carrers per donar-hi forma, posar cuatre imatges de recurs i finalment deixar-ho anar a l'hora de màxima audiència pel telenotícies. -Quina pena i que patètic!! Cada dia tenia que trucar a la familia perquè estaven completament acollonits de la informació que els hi arribava. Vaig passar-me tots els dies desmentint els malperits de la tele i encara ara, molts anys després, es pensen que el que mentia era jo. Fotògrafs de guerra m'han comentat que algun periodista de prestigi, pagava a vilatans d'un lloc indeterminat de la zona de conflicte, perquè descarreguessin els seus fusells just en el moment de la conexió, així veiem en el telenotícies un corresponsal de guerra fent la crònica sota una pluja de bales.....Quin collons de super heroi!!! Ara, just quan podem tenir tota la informació del món, comencem a dubtar de la seva fiabilitat i ja us dic que no és per casualitat, perqué tot s'hi val per mantenir l'audiència del showtime, fins hi tot mentir, fabular i inventar.

A mí s'em pot criticar per fer les fotografies amb encuadraments i efectes de llum que també deformen la realitat, perqué omiteixo tot allò que fa lleig al paisatge i busco el millor moment del dia per exaltar la seva bellesa. Sí, es cert, a través de la meva visió personal, ofereixo una realitat partidista, però jo no parlo de notícies o successos que poden canviar la vida de persones, comunitats i fins hi tot països.

Si mai s'arribés a saber tota la veritat de com ens han estat manipulant els grans canals d'informació en els darrers 50 anys, cauríem en una crisis de personalitat i de coneixement de tals proporcions que ens conduiria a la més absoluta apatía intel·lectual i a una desconfiança social profunda dificiment recuperable. Ara, que segur que hi hauría molta gent que li encantaria seguir sent enganyada mentre no afectés a la seva bombolla existencial. Parlem de Matrix, potser?

Es diu que si tinguéssim la capacitat de veure la llum real, si fóssim capaços de veure amb els ulls com  els ratjos de sol il·luminen totes les coses, ens tornaríem bojos. Si sabéssim tota la veritat de ben segur que també acabariem tocats del bolet, per tant, ens haurem de conformar amb les poques vegades que la rosada o un fum dispers vora la finestra ens permet veure la llum i intuïr la veritat.

Els que no em coneixen i es pregunten: Qui és l'Òscar Rodbag?, m'agrada contestar que és el que són les seves fotos, ni més ni menys. Per tal fet, vaig fer aquest petit video per intentar contestar a la  pregunta:

Untitled from oscar rodbag on Vimeo.

l'Ariège: naturalesa salvatge

A l'actual número d'agost del Descobrir podreu veure com a tema central, un reportatge de l'Ariège. Personalment va ser un desconriment comèixer aquesta espectacular regió occitana.; No us el perdeu.

Lloret i el Mar

Lloret torna a estar de festa, de festa popular vull dir. Altre cop torna a ser festa major i els Lloretencs es preparen per treure la seva estimada Santa Cristina i portar-la amb processó marítima fins a la preciosa Ermita que du el seu nom. I és que Lloret, encara que molts no s'ho pensin, manté les tradicions d'aquell preciós poble pescador que un dia va ser, fent una festa que torna a la població a les seves arrels. Com cada any farán un pas, tot apartant l'actual ingrés estirat a la sorra, per fer-hi passar un poble i els seus Sants que volen tornar al mar del que provenen. Per mantenir la dignitat no s'ha d'oblidar mai d'on venim.
Felicitats Lloretencs i per molts anys de Santa Cristina.

La màgia del Lluçanès

Reconec que fa tot just dos mesos enrera, no hauria pogut situar amb exactitud aquest marevellós territori. Realment ha estat tot un descobriment i una agradable sorpresa conèixer el Lluçanès. La revista Descobrir Catalunya em va encarregar un reportatge urgent sobre una comarca completament desconeguda per mi i vaig fer-lo tant digne com vaig poder amb només 7 dies. En realitat només van ser 6 perquè el primer vaig destinar-lo per complert a documentar-me i explorar el territori. Amb aquests sis dies vaig conéixer uns paisatges increïbles, un patrimoni històric de primer nivell i sobretot una gent formidable que van fer de la feina, un veritable plaer. No obidaré mai el Lluçanès ni la seva gent. Us recomano que hi feu una visita i us deixeu emportar per la seva màgia. 

Aquí us adjunt'ho el video de presentació del reportatge que sortirà el proper 26 de Juny a Descobrir Catalunya; no us ho perdeu!

Untitled from oscar rodbag on Vimeo.

Una abraçada per tots els Lluçanencs extraordinaris que he conegut i que m'han ajudat. Mil gràcies!!!
I mil gràcies a l'ajuda inestimable de Na Pam Pons de Malva Produccions.

Felicitats Sant Quirc de Durro.

Aquest any ja s'ha complert 11 anys des que la UNESCO va declarar Patrimoni Mundial el conjunt Romànic de la Vall de Boí, i just avui és Sant Quirc, un nom que m'encanta i que el vaig conèixer l'any passat durant el reportatge que vaig fer a la maravellosa vall de l'Alta Ribagorça. Sant Quirc de Durro és una petita Ermita Romànica situada en un punt estratègic i que ofereix unes precioses vistes de la vall. L'Ermita amb la seva exquisita simplicitat ocupa un paratge que transmet pau i harmonia; sembla que els 8 segles que fa que domina la muntanya de Durro, hagi creat una simbiosis amb l'espai natural i que ara no es pugui entendre sense aquesta petita joia del Romànic.

Us proposo aquesta imatge per poder-vos explicar una mica com es va realitzar: A l'Ermita i els seus voltans no hi ha cap mena d'il·luminació i vaig pensar que seria bona idea pintar-la amb llum quan es fés fosc. Durant uns 20 minuts d'exposició vaig moure'm a les fosques (amb el risc que això comporta), per poder pintar amb llum la petita Ermita. Vaig utilitzar un focus de llum de Leds, un flash Nikon SB800 i una llanterna MagLite de Leds. El resultat aquí el teniu. Espero que us agradi.

Eclipsi de lluna

Ahir, 15 de juny, va tornar a veure's un eclipsi total de lluna, potser no és tant espectacular com un de sol però té la seva màgia. Aquesta seqüència és de l'ùltim eclipsi de lluna que vaig fotografiar el maig de 2007 des de la Costa Brava (Girona):

i aquí teniu una imatge de l'eclipsi d'ahir feta des del mur de Begues (Barcelona). Només tenia un 200 mm (sorry):

Catwalk de "Mujeres Palo"

“-Hei, sabeu quina temperatura de color disparen?”; acabo d’arribar a la zona de gràfics situada al final del catwalk. Com sempre arribo a l’ùltim minut, aquest any he tingut sort que el passe previst per les 11 del matí s’ha retrassat. Ajusto el balanç de blancs a 5500º K, segons diuen els tècnics de llum, utilitzarán canons de llum dia. Disposo la bossa d’òptiques i la maleta del macbook als meus peus. Sempre utilitzo el 70-200 mm per fer aquesta feina i disparo amb format JPEG ja que s’ha d’editar in situ a tot drap per passar les imatges on line. Avui tinc passes fins a les 5 de la tarda, és a dir, no em mouré d’on m’acabo de seure, fins al cap de 6 hores si no hi ha cap retràs. Sort en tinc que la “Mariajo”, companya de feina del grup Hachette, sempre agafa el millor lloc, centradet i a primera fila.

Carinyosament anomeno a les models de passarel·la, “mujeres palo” per la seva constitució física; els dissenyadors de moda busquen perxes i elles cumpleixen a la perfecció els seus desitjos. Personalment crec poc atractiva una dona sense curves però reconec que la roba els hi escau molt bé. Les “Mujeres palo” tenen un paral·lelisme amb les “dones girafa” del nord de Tailandia, les dues maltracten el seu cos per a viure, unes posant-se anelles al coll fins deformar-lo i les altres deixant de menjar per seguir caminant com un gat sobre la passarel·la.

Els llums de sala es desplomen mentre algun invitat despistat corre cap el seu seient. Els gràfics tensem els muscles i preparem les “armes”; surt la primera model i tots ja la mirem a través del visor. Plano general i comença el caminar per la passarel·la coneguda o “Catwalk”. A mig camí les càmeres comencen a disparar i d’allà fins a la parada i pose de la model el soroll dels miralls de les reflex semblen metralletes: “trac, trac, trac, trac!”, en aproximadament 25 minuts que durarà el passe dispararé unes 700 vegades l’obturador. El fotògraf del costat dispara la seva Canon al mateix temps que fa fotos amb el seu Iphone, tot val per ser el primer en tenir fotos penjades a la red.

La llum dels canons situades a la part oposada d’on disparem ens compliquen molt la feina i això provoca tensió entre els companys. La veritat és que són unes contrallums molt putes que fan anar de cul els autofocus de les càmeres. 

S’acaba el passe amb un/a dissenyador/a somrient enmig dels aplaudiments dels assistents, avui no hi ha hagut cap pas en falç i tot ha sortit perfecte.

Mentre els convidats i professionals deixen els seus seients ja tinc volcades les imatges i començo a editar. Abans que comenci l’altre passe ja estic penjant les fotos al FTP de l’editorial per la que avui treballo. Les fotos es publicarán en varies revistes però mai sabré quines ni les veuré publicades, ni falta em fa.