COPYRIGHT / ALL RIGHTS RESERVED

© Òscar Rodbag (+q1000 paraules) © Totes les obres fotografiques d’aquest blog web són propietat de Ò. Rodbag, Fotògraf Professional, estan protegides per la Llei de Propietat Intel.lectual (texte-R.D.Leg. 1/96). Queda expressament prohibida la reproducció, distribució i/o divulgació, enmagatzamatge en un sistema de recuperació o transmissió de qualsevol format pel mitjà i procediment que sigui, (mecànic, electrònic o qualsevol altre), sense previa autorització escrita de l’autor. rodbag@gmail.com

© Òscar Rodbag (+q1000 paraules) © Todas las obras fotográficas del presente blog web son propiedad de Ò. Rodbag, Fotógrafo Profesional estando estas protegidas por la Ley de Propiedad Intelectual (texto refundido-R.D.Leg. 1/96). Queda expresamente prohibida la reproducción, distribución y/o divulgación, almacenamiento en un sistema de recuperación o transmisión en forma alguna por medio de cualquier procedimiento, sea éste mecánico, electrónico o cualquier otro, sin previa autorización por escrito del autor.


© Òscar Rodbag (+q1000 paraules) © All photographic works of this blog site are the property of Ò. Rodbag, a professional photographer while those protected by the Copyright Act (consolidated text-RDLeg. 1 / 96). It is expressly forbidden to reproduce, distribute and / or disclosure, stored in a retrieval system or transmitted in any form by any means, whether mechanical, electronic or otherwise, without prior written permission of the author. rodbag@gmail.com

25/10/11

La maladicció dels Sahrauís

Fa dos dies van segrestar tres cooperants en els campaments Sahrauís de Tindouf, situats al sud oest d'Argelia dins del desert del Sàhara. Des de fa prop de 40 anys, una població  de 200.000 persones malviuen com a refugiats en terra de ningú. Des de llavors, diverses ONG's i algun govern europeu han abastit al poble exiliat de les moltes necessitats que tenen en un territori tan hostil.


Però resulta que avui el seu gran enemic, no ha estat ni el desert ni els marroquins sinó una banda de delinqüents que utilitzen la religió per a segrestar i extorsionar. El 2007 vaig tenir la gran sort de conèixer els Sahrauís de Tindouf i conviure amb ells poc més de 10 dies. Em van donar tot el què tenien, tractant-me com un fill més. Sé que per a ells, aquesta malaurada notícia pot comportar retallades en l'ajuda externa que reben i això sí que pot ser fatal. Estic segur que el Sahrauí que va ser ferit de bala mentre intentava protegir els cooperants va fer el que qualsevol dels campaments hauria fet per mi en les mateixes circumstàncies, per ells els seus convidats són part de la família i els defensen com a tals.
Espero i desitjo que aquesta situació es resolgui el més aviat possible i que els tres cooperants siguin alliberats en breu. Vull fer , des del meu modest bloc, una crida per condemnar enèrgicament aquestes pràctiques covardes d'uns quants delinqüents que, amb les seves accions, poden desestabilitzar la situació política i econòmica, ja precària de per sí, d'un poble del qual la comunitat internacional ha abandonat en les seves legítimes reivindicacions territorials.

13/10/11

Mariona Ribas

La passada primavera vaig tenir l'encàrrec de 10 minutos per a retratar a l'actriu catalana Mariona Ribas per la secció "Gente con Estilo". En David Ruiz, periodista de la revista es va encarregar de la producció i  va escollir, molt encertadament, Empuries com a escenari de la sessió. Tot i que la Mariona estava sota medicació per la grip es va portar com tota una professional i va fer possible una sessió plena de bon rotllo  regalant a l'equip el seu espectacular somriure en tot moment. La Pam Pons em va tornar assistir amb la il·luminació i la feina d'estilisme i pentinats va ser impecable.

Sobre aquestes linies fotografia de l'equip de producció amb la Mariona al centre.







Les imatges originals van ser publicades en color.




2/9/11

+ enllà del retrat editorial

A  finals del mes d'octubre d'aquest any, tinc previst donar un curs a l'escola superior de fotografia Gris Art a Barcelona. Sota el títol: més enllà del retrat editorial (fotògrafs del Descobrir) intentaré explicar amb exemples i pràctiques com s'aconsegueixen retrats polits mitjançant tècniques fotogràfiques utilitzades pels professionals. Aquí us deixo un video amb alguns dels meus retrats:


11/8/11

Qui és Ò. Rodbag?

Hi havia un temps que es deia que una imatge no mentia i que valia més que mil paraules. Avui dia, en plena era de la informació global i en directe, tothom pot saber una mica de moltes coses. El que no sabem és si la informació que rebem és la veritat o bé una interpretació deformada de la realitat. Personalment he vist amb els meus propis ulls com es narraven en directe i via satèl·lit successos completament inventats per justificar els alts costos d'un equip desplaçat al lloc del conflicte. La notícia era trobar cada dia un nou "bulo" que rondés pels carrers per donar-hi forma, posar cuatre imatges de recurs i finalment deixar-ho anar a l'hora de màxima audiència pel telenotícies. -Quina pena i que patètic!! Cada dia tenia que trucar a la familia perquè estaven completament acollonits de la informació que els hi arribava. Vaig passar-me tots els dies desmentint els malperits de la tele i encara ara, molts anys després, es pensen que el que mentia era jo. Fotògrafs de guerra m'han comentat que algun periodista de prestigi, pagava a vilatans d'un lloc indeterminat de la zona de conflicte, perquè descarreguessin els seus fusells just en el moment de la conexió, així veiem en el telenotícies un corresponsal de guerra fent la crònica sota una pluja de bales.....Quin collons de super heroi!!! Ara, just quan podem tenir tota la informació del món, comencem a dubtar de la seva fiabilitat i ja us dic que no és per casualitat, perqué tot s'hi val per mantenir l'audiència del showtime, fins hi tot mentir, fabular i inventar.
A mí s'em pot criticar per fer les fotografies amb encuadraments i efectes de llum que també deformen la realitat, perqué omiteixo tot allò que fa lleig al paisatge i busco el millor moment del dia per exaltar la seva bellesa. Sí, es cert, a través de la meva visió personal, ofereixo una realitat partidista, però jo no parlo de notícies o successos que poden canviar la vida de persones, comunitats i fins hi tot països.
Si mai s'arribés a saber tota la veritat de com ens han estat manipulant els grans canals d'informació en els darrers 50 anys, cauríem en una crisis de personalitat i de coneixement de tals proporcions que ens conduiria a la més absoluta apatía intel·lectual i a una desconfiança social profunda dificiment recuperable. Ara, que segur que hi hauría molta gent que li encantaria seguir sent enganyada mentre no afectés a la seva bombolla existencial. Parlem de Matrix, potser?
Es diu que si tinguéssim la capacitat de veure la llum real, si fóssim capaços de veure amb els ulls com  els ratjos de sol il·luminen totes les coses, ens tornaríem bojos. Si sabéssim tota la veritat de ben segur que també acabariem tocats del bolet, per tant, ens haurem de conformar amb les poques vegades que la rosada o un fum dispers vora la finestra ens permet veure la llum i intuïr la veritat.
Els que no em coneixen i es pregunten: Qui és l'Òscar Rodbag?, m'agrada contestar que és el que són les seves fotos, ni més ni menys. Per tal fet, vaig fer aquest petit video per intentar contestar a la  pregunta:



Untitled from oscar rodbag on Vimeo.

27/7/11

l'Ariège: naturalesa salvatge



A l'actual número d'agost del Descobrir podreu veure com a tema central, un reportatge de l'Ariège. Personalment va ser un desconriment comèixer aquesta espectacular regió occitana.; No us el perdeu.


23/7/11

Lloret i el Mar


Lloret torna a estar de festa, de festa popular vull dir. Altre cop torna a ser festa major i els Lloretencs es preparen per treure la seva estimada Santa Cristina i portar-la amb processó marítima fins a la preciosa Ermita que du el seu nom. I és que Lloret, encara que molts no s'ho pensin, manté les tradicions d'aquell preciós poble pescador que un dia va ser, fent una festa que torna a la població a les seves arrels. Com cada any farán un pas, tot apartant l'actual ingrés estirat a la sorra, per fer-hi passar un poble i els seus Sants que volen tornar al mar del que provenen. Per mantenir la dignitat no s'ha d'oblidar mai d'on venim.
Felicitats Lloretencs i per molts anys de Santa Cristina.













20/6/11

La màgia del Lluçanès

Reconec que fa tot just dos mesos enrera, no hauria pogut situar amb exactitud aquest marevellós territori. Realment ha estat tot un descobriment i una agradable sorpresa conèixer el Lluçanès. La revista Descobrir Catalunya em va encarregar un reportatge urgent sobre una comarca completament desconeguda per mi i vaig fer-lo tant digne com vaig poder amb només 7 dies. En realitat només van ser 6 perquè el primer vaig destinar-lo per complert a documentar-me i explorar el territori. Amb aquests sis dies vaig conéixer uns paisatges increïbles, un patrimoni històric de primer nivell i sobretot una gent formidable que van fer de la feina, un veritable plaer. No obidaré mai el Lluçanès ni la seva gent. Us recomano que hi feu una visita i us deixeu emportar per la seva màgia. 
Aquí us adjunt'ho el video de presentació del reportatge que sortirà el proper 26 de Juny a Descobrir Catalunya; no us ho perdeu!


Untitled from oscar rodbag on Vimeo.

Una abraçada per tots els Lluçanencs extraordinaris que he conegut i que m'han ajudat. Mil gràcies!!!
I mil gràcies a l'ajuda inestimable de Na Pam Pons de Malva Produccions.

16/6/11

Felicitats Sant Quirc de Durro.

Aquest any ja s'ha complert 11 anys des que la UNESCO va declarar Patrimoni Mundial el conjunt Romànic de la Vall de Boí, i just avui és Sant Quirc, un nom que m'encanta i que el vaig conèixer l'any passat durant el reportatge que vaig fer a la maravellosa vall de l'Alta Ribagorça. Sant Quirc de Durro és una petita Ermita Romànica situada en un punt estratègic i que ofereix unes precioses vistes de la vall. L'Ermita amb la seva exquisita simplicitat ocupa un paratge que transmet pau i harmonia; sembla que els 8 segles que fa que domina la muntanya de Durro, hagi creat una simbiosis amb l'espai natural i que ara no es pugui entendre sense aquesta petita joia del Romànic.


Us proposo aquesta imatge per poder-vos explicar una mica com es va realitzar: A l'Ermita i els seus voltans no hi ha cap mena d'il·luminació i vaig pensar que seria bona idea pintar-la amb llum quan es fés fosc. Durant uns 20 minuts d'exposició vaig moure'm a les fosques (amb el risc que això comporta), per poder pintar amb llum la petita Ermita. Vaig utilitzar un focus de llum de Leds, un flash Nikon SB800 i una llanterna MagLite de Leds. El resultat aquí el teniu. Espero que us agradi.

Eclipsi de lluna

Ahir, 15 de juny, va tornar a veure's un eclipsi total de lluna, potser no és tant espectacular com un de sol però té la seva màgia. Aquesta seqüència és de l'ùltim eclipsi de lluna que vaig fotografiar el maig de 2007 des de la Costa Brava (Girona):


i aquí teniu una imatge de l'eclipsi d'ahir feta des del mur de Begues (Barcelona). Només tenia un 200 mm (sorry):

13/6/11

Catwalk de "Mujeres Palo"


“-Hei, sabeu quina temperatura de color disparen?”; acabo d’arribar a la zona de gràfics situada al final del catwalk. Com sempre arribo a l’ùltim minut, aquest any he tingut sort que el passe previst per les 11 del matí s’ha retrassat. Ajusto el balanç de blancs a 5500º K, segons diuen els tècnics de llum, utilitzarán canons de llum dia. Disposo la bossa d’òptiques i la maleta del macbook als meus peus. Sempre utilitzo el 70-200 mm per fer aquesta feina i disparo amb format JPEG ja que s’ha d’editar in situ a tot drap per passar les imatges on line. Avui tinc passes fins a les 5 de la tarda, és a dir, no em mouré d’on m’acabo de seure, fins al cap de 6 hores si no hi ha cap retràs. Sort en tinc que la “Mariajo”, companya de feina del grup Hachette, sempre agafa el millor lloc, centradet i a primera fila.
Carinyosament anomeno a les models de passarel·la, “mujeres palo” per la seva constitució física; els dissenyadors de moda busquen perxes i elles cumpleixen a la perfecció els seus desitjos. Personalment crec poc atractiva una dona sense curves però reconec que la roba els hi escau molt bé. Les “Mujeres palo” tenen un paral·lelisme amb les “dones girafa” del nord de Tailandia, les dues maltracten el seu cos per a viure, unes posant-se anelles al coll fins deformar-lo i les altres deixant de menjar per seguir caminant com un gat sobre la passarel·la.
Els llums de sala es desplomen mentre algun invitat despistat corre cap el seu seient. Els gràfics tensem els muscles i preparem les “armes”; surt la primera model i tots ja la mirem a través del visor. Plano general i comença el caminar per la passarel·la coneguda o “Catwalk”. A mig camí les càmeres comencen a disparar i d’allà fins a la parada i pose de la model el soroll dels miralls de les reflex semblen metralletes: “trac, trac, trac, trac!”, en aproximadament 25 minuts que durarà el passe dispararé unes 700 vegades l’obturador. El fotògraf del costat dispara la seva Canon al mateix temps que fa fotos amb el seu Iphone, tot val per ser el primer en tenir fotos penjades a la red.
La llum dels canons situades a la part oposada d’on disparem ens compliquen molt la feina i això provoca tensió entre els companys. La veritat és que són unes contrallums molt putes que fan anar de cul els autofocus de les càmeres. 
S’acaba el passe amb un/a dissenyador/a somrient enmig dels aplaudiments dels assistents, avui no hi ha hagut cap pas en falç i tot ha sortit perfecte.
Mentre els convidats i professionals deixen els seus seients ja tinc volcades les imatges i començo a editar. Abans que comenci l’altre passe ja estic penjant les fotos al FTP de l’editorial per la que avui treballo. Les fotos es publicarán en varies revistes però mai sabré quines ni les veuré publicades, ni falta em fa.


9/6/11

Retrats de nens amb gossos

Fotografiar nens és a priori cosa complicada, quan hi afegim animals, en aquest cas un gos, la situació es torna del tot imprevisible. 

Si voleu fer fotos d'aquest tipus apunteu aquests 10 manaments:

Primer. S'ha de tenir temps. Temps per fer-la i temps per perdre. Si el nen perceb que està treballant i no jugant, heu begut oli i millor plegar veles com diuen els mariners.
Segon. Buscar un lloc tranquil on lo millor per fer sigui justament el que esteu fent.
Tercer. Que l'animal (el de quatre potes vull dir), estigui satisfet i no vulgui desafogarse corrent o friccionant-se agitadament amb la cama de ningú.
Quart. Buscar la complicitat del nen per aconseguir gestos naturals i espontanis.
Cinquè. Si hi han mares o pares, calmar-los previament. Els seus fills no competeixen, simplement són nens i no pretenen ser ni en DiCaprio ni la Scarlett Johansson.
Sisè. Prioritza l'espontanietat i no busquis la perfecció absoluta. Per tant no badis amb parides.
Setè. Quan el nen diu prou és prou. No provoquis un drama de plors per quatre fotos més, no val la pena.
Vuitè. Si el gos diu prou sempre va bé un petit soborn amb forma de galeta per poder acabar.
Novè. No et deixis la tarjeta de memòria a casa.
Desè. Gaudeix del moment sigui quin sigui el resultat. Si no surt bé el primer dia considera't un privilegiat perquè segurament ho podràs repetir.


Jo per fer aquesta foto vaig agafar gos i nen i vaig anar a la muntanya. La mare es va quedar a casa. Vaig disposar caixa de llum situada a la part dreta dels subjectes a 1,7 metres d'alçada aproximadament. El poc sol que tenia era situat darrera d'ells i la sessió va durar poc més de 15 minuts fins que en Jan va dir que ja en tenia prou. Quan el petit ha vist la foto no ha fet cap mena de comentari però la Cris, s'ha emocionat.

25/5/11

Retrats amb dosis de sobreinterpretació

Fotogramas em va encarregar fer les imatges per la secció "Fotomatón" de la revista. Consistia en fotografiar sobre fons gris, un actor del panorama nacional. El personatge era l'actor Diego Martín que va arribar amb puntualitat britànica a la cita; El plató de la revista era petit i amb el sostre baix cosa que feia gairebé impossible direccionar la llum de manera eficient. Per això vaig optar en posar un octa pràcticament frontal i una caixa de llum de 70x70 lateral que marcava lleugerament una intencionalitat direccional de la llum sense ombres. Un cop mesurada la llum amb el fotòmetre i/o flashimetre, vaig dirigir-me cap el protagonista i mirant-lo per primer cop als ulls li vaig dir: "Hola, què tal Diego, seré el teu fotògraf en els propers 20 minuts, espero que passem una bona estona". Seguidament el vaig posar davant el fons d'estudi i vaig disparar unes 250 vegades. Quan treballes amb bons actors, sobren les paraules, deixes de dirigir i passes a ser un simple observador que es limita a retratar els gestos de qui domina l'escenari. 



Si voleu veure l'entrevista que li fa la revista sobre el rodatge de REC 3, aquí la teniu:

http://videos.fotogramas.es/video/iLyROoafzPpm.html 

18/4/11

Gràcies a tothom! sou un regal!

Avui, dia que cumpleixo anys, he rebut moltíssimes mostres d'afecte per part d'amics i coneguts. Realment és un regal tenir a gent que encara q només sigui un cop a l'any s'enrecordin de tú.
Ara fa dos anys, el destí em va regalar conèixer una illa fantàstica que m'ha obsequiat amb postals de conte i records imborrables.



Com q no us puc regalar més del què sòc us adjunt'ho un vídeo del reportatge de Formentera q crec q us pot agradar. Una abraçada a tots, els que m'han felicitat i els que no,  i per molts anys!


13/4/11

Dolors Gordils i les seves 40 primaveres.

El passat dissabte, la periodista i gran amiga Dolors Gordils, va fer anys. La festa de celebració va transcórrer en un idil·lic paratge del plà de l'estany.   Va ser una festa preciosa, gràcies reina per convidar-nos!. 
La Dolors, és una dona admirable, que transmet bon rotllo i desborda simpatia. A part d'un caràcter excel·lent és una de les millors periodistes que conec i potser per això, per ser tant bona, ara es dedica a una altre cosa. Amb ella he compartit els viatges més ben produits i la trobo molt a faltar; potser per això, perquè la trobo a faltar, vaig voler fer-li un retrat allà mateix, en aquell camp i al mateix dia del seu aniversari. De totes les imatges que vaig fer-li, em quedo amb aquesta que adjunt'ho. Ella sempre riu i en aquest retrat no, potser per això m'agrada. La seva mirada transmet sinceritat, seguretat i fermesa però també dolçor i tendresa. 
  

Com que jo li vaig darrera amb això de l'edat, vaig demanar-li que m'expliqués que era per ella cumplir 40 anys, i això és el que va respondre:

"Mai m’ha preocupat fer anys. És més, sempre he estat de l’opinió que hem d’aprendre a conviure amb el pas del temps i a no tenir por d’envellir. Per mi fer anys, és una benedicció (el veritable problema seria no fer-ne). I és potser per això que m’ha fet una especial il·lusió celebrar el meu 40 aniversari i tenir una excusa per fer balanç dels primers 40 anys de la meva vida. Un balanç que m’ha permès adonar-me que sóc una dona privilegiada i que he de donar gràcies a la vida per tots els privilegis que m’ha concedit. Gràcies perquè tinc una família que m’estima i es preocupa per mi! Gràcies perquè tinc un fill fantàstic!! Gràcies perquè estic envoltada d’amics i persones excel·lents! Gràcies perquè sempre he pogut treballar fent allò que m’agrada! Gràcies perquè els meus i jo tenim salut! Gràcies perquè tinc més del que necessito per viure! Gràcies per tantes i tantes coses que no acabaria mai el capítol d’agraiments. És clar que en aquests 40 anys no tot han estat flors i violes, però fins i tot, agraeixo els moments dolents que m’han permés créixer i evolucionar com a persona. Sense aquests moments de llàgrimes i tristor segur que no seria la dona que sóc avui.
He hagut d’esperar 40 anys per sentir-me lliure, madura, segura, equilibrada (amb la justa mesura entre seny i rauxa), satisfeta, contenta, plena, visquent tots els dies de la meva vida, tal i com postulava Jonathan Swift."

                                                                                  Dolors Gordils, 
                                                              Blanes, 12 d'abril de 2011


22/3/11

"The DeLorean Time Machine"


L'encàrrec de la revista Car & Driver era si més no curiós: Fotografiar el mític vehicle de "Regreso al Futuro". El Desembre passat es va complir 25 anys de l'estrena d'aquella peli que ens va fer viatjar en el temps mentre menjàvem impulsivament crispetes i super boomers amb els ulls oberts com plats davant la pantalla "cinemascope". Eren estrenes amb grans presentacions i marquesines il·luminades on era imprescindible veure-les per ser algú en el teu entorn escolar. No veure una estrena com aquella era tant com ara dir que no navegues per Internet. Llavors, la informació primordial en el meu entorn pre adolescent era poder parlar de la peli  i dels seus efectes especials abans que ningú. Us podeu imaginar com al·lucinàvem amb aquella màquina del temps en forma de cotxe! 
Doncs, 25 anys després, aquell marrec que flipava amb les aventures d'en Marty McFly, li ha tocat fotografiar l'essència del DeLorean.

Com que sempre m'agrada explicar el "modus operandi" de les fotos us diré que, per fer la imatge que obre aquest post es va utilitzar una màquina de fum situada dins del vehicle juntament amb dos petites unitats de flash filtrats amb gelatina vermella i disparats per radiofreqüència. L'exposició de càmera es va fer amb la llum residual del garatge i de les flames perquè volia que el cotxe quedés integrat al màxim en l'entorn real de la sessió. Les flames es van fer amb benzina de Zippo per dos raons: per aconseguir el to blavós del rastre i per no generar fum ni residus lliscants en el terra. Tot i així i per precaució de no acabar xops, varem tapar alguns dels sensors anti-incendis del voltant.  El rellotge ens el va cedir Vinçon i està posat de veritat en el terra del garatge. Finalment us diré que la contrallum que es pot veure en el terra sota del cotxe prové d'un altre vehicle que es va disposar per tal finalitat; d'aquesta manera aconseguim desenganxar el cotxe del terra eliminant les ombres pròpies i fer molt més visible el perfil del mateix. 


Pels nostàlgics aquí teniu el vídeo de Back in Time, banda sonora de la peli.




DeLorean, com empresa automobilística, va fer fallida el 1983, dos anys abans de l'estrena de la pel·lícula. Diuen que es va escollir aquest model per ser el vehicle que més es podia assemblar a una nau espacial i amés l'exterior era d'acer inoxidable, però el que més m'encurioseix és com algú de la productora va pensar en un cotxe que ja no es fabricava i que només existien 9000 unitats a tot el món.
En aquest club exclusiu de col·leccionistes del DeLorean DM12, tenim en Jordi i l'Anabel de Barcelona que en tenen 2 i ens els van deixar per fer aquest reportatge. 




Si voleu veure el video del Making off de Car&Driver: aquí