"No recordo el primer cop que vaig sentir música, potser ja va ser quan encara estava dins la panxa de la meva mare. Jo ja tenia una germana que era més gran a la que també li agrada molt la música i cap els anys setenta, dècada en la que vaig naixer, a casa ja s’escoltava Santana, The Beatles o Los Bravos. Potser per això les meves primeres passes anaven acompanyades d’un ritme musical frenètic i en comptes de caminar ja semblava que ballava.
El meu contacte amb els escenaris també va començar molt aviat. En un acte benèfic que organitzava l’escoleta on jo anava, i d’una forma improvisada em van treure a escena i amb una parella una mica especial, una nina de drap, vaig improvisar un ball a ritme de tango. Tenia tres anys. Després s’anaren repetint les actuacions i tan prompte ballava un vals com cantava un tema d’alguna de les mítiques series de dibuixos animats que s’emitien en aquella època.
Però va ser a l’escola, quan ja era una mica més gran, i més concretament a les festes que organitzàvem per recaudar diners pels viatges d’estudis, quan va començar la meva passió per la música, més que per la música jo diria que per a fer ballar a la gent. Sense una tècnica massa acurada vaig començar a veure que els meus companys i companyes movien el seu cos com abans no ho feien quan el que estava darrera els plats era un servidor. En aquells anys vaig tenir l’oportunitat de conèixer alguns dels dj’s que treballaven a les discoteques de Formentera sent ells qui m’ensenyaren el que encara avui estic fent, punxar discs.
Llavors, i per motius d’estudis, vaig viure uns anys a Barcelona on vaig deixar de banda el tema de punxar, però on vaig recuperar la meva altra i primera gran passió: la dansa. Anant una mica d’amagat de la meva mare (el meu pare havia mort feia uns anys, t’estimo pare), a la que estimo i li tenc molt que agraïr, em vaig inscriure a una acadèmia de dansa. Potser no hauria entès que no es podien compatibilitzar els estudis de Farmàcia amb la dansa jazz. Ara crec que ja ho ha entès.
I s’acabaren els estudis, es va acabar la meva vida a Barcelona i vaig tornar a Formentera. Va ser aquí on vaig començar de nou a recuperar els meus discs i tornar a provar sort dins les cabines de dj. Al costat del mar, a la platja de Migjorn on hi ha un bar ben conegut per tothom , el Blue, els caps de setmana es tornaren a convertir amb les nits de fer ballar a la gent i repartir felicitat, perque és així com veig al públic que balla al meu ritme, contenta i feliç.
D’aquí cap endavant tot va anar i va sobre rodes. Segueixo treballant en les dos feines que m’agraden. Per una banda intento ajudar a la gent que ho necessita des d’el meu lloc de feina: la oficina de farmàcia en la que hi treballo des d’adolescent, i per una altra banda ajundant a la gent, des de damunt un escenari punxant i ballant, a que durant una estona siguin més feliços oblidant els problemes que puguin tenir. En definitiva, estenent música sota la llum de la Lluna."
Josep Lluís Ribas – Dj Pharma
Formentera, febrer de 2011.
T'ha quedat un autorretrat magnífic. Pel que expliques al text no tohom pot viure la vida d'illenc, s'ha de ser d'allà.
ResponEliminaJosep, no és un autorretrat sinó un retrat d'en DJ Pharma. En Pep Lluís ó DJ Pharma, explica la seva història personal amb la música. Tot i així, moltes gràcies pel teu comentari.
ResponEliminaOstres! he llegit massa ràpid. disculpa. Ara encara m'agrada més la foto. La majoria de retratistes actuals, fan coses "ben ensopides". Yu ho has fet magníficament.
ResponEliminaMerci altre cop, Josep!
ResponElimina