Des de la popularització total de la fotografia digital, l’intrusisme en el sector professional no ha deixat de créixer fins a nivells insostenibles. La crisis econòmica ha aguditzat la situació afavorint o justificant aquelles vegades que, amics que els hi agrada la fotografia, fan feines a costos ridiculs o bé de manera completament gratuïta.
Fa un parell de setmanes, una amiga em va demanar un pressupost per fer les fotografies d’un llibre. Després de passar-li per mail el pressupost, vaig rebre com a contesta que no esperaba que les fotografies li pujessin tant; al trucar-la em va dir que els costos del maquetador i de la imprempta ja li pujaven molt i que no disposava de tant pressupost per les imatges. Jo vaig limitarme a justificar els costos basant-me amb la qüalitat i professionalitat del meu producte. Fins aquí, tot normal. El que no és normal i ratlla el surrealisme és la seva última trucada que, fent ús de la confiança, em va dir que finalment les fotos els hi faria una senyora empresaria que li agradava molt la fotografia i li surtien algunes de molt maques; aquesta empresaria a sobre els hi va dir que no els hi cobraría res, ni tan sols li haurien de pagar el dinar. Finalment, i jo absolutament al·lucinat per tal confessió, va i em demana consell sobre com relitzar la sessió fotogràfica. És com si a un paleta li diguéssim que no ens fará la reforma del lavabo perquè les rajoles i mobiliari sanitari ens ha costat molt però li demanéssim consell de com el nostre amic “Xapusses” ha de posar les baldoses.
Tinc una feina envejada per molts i idealitzada per altres però, la realitat de la meva professió és tant miserable, que qualsevol amb una càmara es creu amb el dret de poder-la exercir.
Ara preguntem-nos perquè considerem una negligència o una il·legalitat l’intrusisme en professions com la lampisteria, la construcció, la mecànica, l’arquitectura, i no pensem el mateix amb la fotografia professional. No per tenir un bon tornabis i per saber nocions d’electrònica podem fer l’instalació elèctrica de la casa d’un amic, no?
Si l’estat no regula ni protegeix la nostra professió com qualsevol altre, millor serà treballar al marge de la llei deixant de contribuir i pagar impostos per fer més equitativa la competència deslleial que avui ens asfixia.
No voy a decir que la queja un tanto generalizada sobre el intrusismo profesional, sea un tanto gratuita, pues habría que estar en la piel del fotógrafo que lo sufre para entenderlo. Pero si voy a defender un poco al fotógrafo aficionado que parece culpable siempre y creo que solo sueña con ver algo suyo publicado, si no es bueno, un trabajo grande le vendrá grande. Y si no es autónomo, no podrá facturarlo a no ser que quien se lo encarga haga trampas. A mi me ofrecieron alguna publicación gratuita con la típica excusa de lo que te coneceran, a la que claro, conteste que gratis ya me conoce quien quiero. Lo que quiero decir es que como siempre no todo es blanco y negro y que cuando algo se populariza, todo el mundo quiere ser artista.
ResponEliminaSaludos.
Las mejores fotos se consiguen dedicando tiempo, cariño y sensibilidad y esto lo puede tener tanto un profesional como un aficionado; la diferencia es que el aficionado "dispara" jugando y nosotros si no disparamos nos la jugamos. Cada mes empezamos debiendo dinero al sistema para poder trabajar y los reportajes son menos y peor pagados con lo que la ilusión de otros puede representarnos a nosotros una verdadera pesadilla.
ResponEliminaGracias Agustín.