
Fa tres anys vaig tenir la sort de poder visitar i conèixer un poble que des de fa 30 anys viu exiliat en un immens campament prop de Tindouf , en el Sàhara Argelí. Són els que coneixem com els Saharauis; més de 160.000 persones vivint directament d'ajudes internacionals que tapen a cop de talonari una realitat vergonyosa i incòmode per la nostre societat del benestar. Abans d'ahir la ministre d'afers exteriors espanyol va dir a la televisió que, davant dels greus incidents del territori ocupat del Aaiún, Espanya havia actuat procurant pels interessos del nostre país...-Quins collons!!!!! Davant clars indicis de brutals repressions a la població civil Saharaui, d'un bloqueig informatiu internacional i l'expulsió de periodistes espanyols, la ministre de torn ens diu que, per poder pescar davant la costa marroquina, perquè ens segueixin fent de mur davant la creixent immigració sub-Sahariana cap Europa i perquè el nostre rei "campechano" es pugui relacionar cordialment amb el seu amic Mohamed VI, ens hem de callar i posar la llengua al cul!
Cada vegada em sento menys representat per un govern espanyol que es fa dir d'esquerres però que aplica una política tan allunyada dels seus principis.
Em sap greu entrar en política en aquest bloc, però realment parlo de justícia, justícia per un poble que el 14 de novembre de 1975 va ser abandonat i vengut al Marroc i Mauritània en un acord a la capital d'Espanya. Llavors la dictadura espanyola no van pensar ni escoltar al poble Saharaui, i ara el govern d'en Zapatero, pensa fer el mateix.























En la major part dels casos l'experiència personal i els testimonis directes ens ensenyen i mostren una realitat molt diferent de la que ens venen els mitjans generalistes i sovint contaminats pels sistemes polítics i econòmics. Preciós el reportatge fotogràfic! La proximitat i personalitat de les imatges m'ha encantat. Ets un crack!
ResponEliminaNil
Gràcies Nil.
ResponEliminaGallina de piel!!
ResponElimina