Retrats amb dosis de sobreinterpretació

Fotogramas em va encarregar fer les imatges per la secció "Fotomatón" de la revista. Consistia en fotografiar sobre fons gris, un actor del panorama nacional. El personatge era l'actor Diego Martín que va arribar amb puntualitat britànica a la cita; El plató de la revista era petit i amb el sostre baix cosa que feia gairebé impossible direccionar la llum de manera eficient. Per això vaig optar en posar un octa pràcticament frontal i una caixa de llum de 70x70 lateral que marcava lleugerament una intencionalitat direccional de la llum sense ombres. Un cop mesurada la llum amb el fotòmetre i/o flashimetre, vaig dirigir-me cap el protagonista i mirant-lo per primer cop als ulls li vaig dir: "Hola, què tal Diego, seré el teu fotògraf en els propers 20 minuts, espero que passem una bona estona". Seguidament el vaig posar davant el fons d'estudi i vaig disparar unes 250 vegades. Quan treballes amb bons actors, sobren les paraules, deixes de dirigir i passes a ser un simple observador que es limita a retratar els gestos de qui domina l'escenari. 

Si voleu veure l'entrevista que li fa la revista sobre el rodatge de REC 3, aquí la teniu:

http://videos.fotogramas.es/video/iLyROoafzPpm.html 

Gràcies a tothom! sou un regal!

Avui, dia que cumpleixo anys, he rebut moltíssimes mostres d'afecte per part d'amics i coneguts. Realment és un regal tenir a gent que encara q només sigui un cop a l'any s'enrecordin de tú.
Ara fa dos anys, el destí em va regalar conèixer una illa fantàstica que m'ha obsequiat amb postals de conte i records imborrables.

Com q no us puc regalar més del què sòc us adjunt'ho un vídeo del reportatge de Formentera q crec q us pot agradar. Una abraçada a tots, els que m'han felicitat i els que no,  i per molts anys!

Dolors Gordils i les seves 40 primaveres.

El passat dissabte, la periodista i gran amiga Dolors Gordils, va fer anys. La festa de celebració va transcórrer en un idil·lic paratge del plà de l'estany.   Va ser una festa preciosa, gràcies reina per convidar-nos!. 

La Dolors, és una dona admirable, que transmet bon rotllo i desborda simpatia. A part d'un caràcter excel·lent és una de les millors periodistes que conec i potser per això, per ser tant bona, ara es dedica a una altre cosa. Amb ella he compartit els viatges més ben produits i la trobo molt a faltar; potser per això, perquè la trobo a faltar, vaig voler fer-li un retrat allà mateix, en aquell camp i al mateix dia del seu aniversari. De totes les imatges que vaig fer-li, em quedo amb aquesta que adjunt'ho. Ella sempre riu i en aquest retrat no, potser per això m'agrada. La seva mirada transmet sinceritat, seguretat i fermesa però també dolçor i tendresa. 

  

Com que jo li vaig darrera amb això de l'edat, vaig demanar-li que m'expliqués que era per ella cumplir 40 anys, i això és el que va respondre:

"Mai m’ha preocupat fer anys. És més, sempre he estat de l’opinió que hem d’aprendre a conviure amb el pas del temps i a no tenir por d’envellir. Per mi fer anys, és una benedicció (el veritable problema seria no fer-ne). I és potser per això que m’ha fet una especial il·lusió celebrar el meu 40 aniversari i tenir una excusa per fer balanç dels primers 40 anys de la meva vida. Un balanç que m’ha permès adonar-me que sóc una dona privilegiada i que he de donar gràcies a la vida per tots els privilegis que m’ha concedit. Gràcies perquè tinc una família que m’estima i es preocupa per mi! Gràcies perquè tinc un fill fantàstic!! Gràcies perquè estic envoltada d’amics i persones excel·lents! Gràcies perquè sempre he pogut treballar fent allò que m’agrada! Gràcies perquè els meus i jo tenim salut! Gràcies perquè tinc més del que necessito per viure! Gràcies per tantes i tantes coses que no acabaria mai el capítol d’agraiments. És clar que en aquests 40 anys no tot han estat flors i violes, però fins i tot, agraeixo els moments dolents que m’han permés créixer i evolucionar com a persona. Sense aquests moments de llàgrimes i tristor segur que no seria la dona que sóc avui.

He hagut d’esperar 40 anys per sentir-me lliure, madura, segura, equilibrada (amb la justa mesura entre seny i rauxa), satisfeta, contenta, plena, visquent tots els dies de la meva vida, tal i com postulava Jonathan Swift."

                                                                                  Dolors Gordils, 

                                                              Blanes, 12 d'abril de 2011

"The DeLorean Time Machine"

L'encàrrec de la revista Car & Driver era si més no curiós: Fotografiar el mític vehicle de "Regreso al Futuro". El Desembre passat es va complir 25 anys de l'estrena d'aquella peli que ens va fer viatjar en el temps mentre menjàvem impulsivament crispetes i super boomers amb els ulls oberts com plats davant la pantalla "cinemascope". Eren estrenes amb grans presentacions i marquesines il·luminades on era imprescindible veure-les per ser algú en el teu entorn escolar. No veure una estrena com aquella era tant com ara dir que no navegues per Internet. Llavors, la informació primordial en el meu entorn pre adolescent era poder parlar de la peli  i dels seus efectes especials abans que ningú. Us podeu imaginar com al·lucinàvem amb aquella màquina del temps en forma de cotxe! 

Doncs, 25 anys després, aquell marrec que flipava amb les aventures d'en Marty McFly, li ha tocat fotografiar l'essència del DeLorean.

Com que sempre m'agrada explicar el "modus operandi" de les fotos us diré que, per fer la imatge que obre aquest post es va utilitzar una màquina de fum situada dins del vehicle juntament amb dos petites unitats de flash filtrats amb gelatina vermella i disparats per radiofreqüència. L'exposició de càmera es va fer amb la llum residual del garatge i de les flames perquè volia que el cotxe quedés integrat al màxim en l'entorn real de la sessió. Les flames es van fer amb benzina de Zippo per dos raons: per aconseguir el to blavós del rastre i per no generar fum ni residus lliscants en el terra. Tot i així i per precaució de no acabar xops, varem tapar alguns dels sensors anti-incendis del voltant.  El rellotge ens el va cedir Vinçon i està posat de veritat en el terra del garatge. Finalment us diré que la contrallum que es pot veure en el terra sota del cotxe prové d'un altre vehicle que es va disposar per tal finalitat; d'aquesta manera aconseguim desenganxar el cotxe del terra eliminant les ombres pròpies i fer molt més visible el perfil del mateix. 

Pels nostàlgics aquí teniu el vídeo de Back in Time, banda sonora de la peli.

DeLorean, com empresa automobilística, va fer fallida el 1983, dos anys abans de l'estrena de la pel·lícula. Diuen que es va escollir aquest model per ser el vehicle que més es podia assemblar a una nau espacial i amés l'exterior era d'acer inoxidable, però el que més m'encurioseix és com algú de la productora va pensar en un cotxe que ja no es fabricava i que només existien 9000 unitats a tot el món.

En aquest club exclusiu de col·leccionistes del DeLorean DM12, tenim en Jordi i l'Anabel de Barcelona que en tenen 2 i ens els van deixar per fer aquest reportatge. 

Si voleu veure el video del Making off de Car&Driver: aquí

Dr. Manel Esteller: el caçador genètic

L'any passat vaig tenir el privilegi de poder fotografiar a un d'aquells savis que, dels resultats de les seves investigacions, pot canviar la vida de molta gent. Tot i així,  és pràcticament desconegut per la majoria de la societat. Parlem d'un dels millors especialistes mundials en l'investigació de l'Epigenètica i el càncer que ens alerta que a Espanya, només aquest any, es registraran 180.000 nous casos d'aquesta malaltia i la xifra continuarà creixent a la propera dècada. Efectivament parlem del  Dr. Manel Esteller, que recentment l'han fet membre de la Faculty of 1000 (F1000), un club d'investigadors, on hi figuren varis Premis Nobel, més d'una dotzena de Premis Lasker i més d'un centenar de Membres de l'Acadèmia Nacional de Ciències dels EEUU, que per mitjà de la xarxa, poden avaluar directament els articles i documents més rellevants de les seves investigacions; justament una de les últimes que ha publicat, fa referència a la mutació dels virus que circulen pel medi ambient i que poden causar càncer . El que han descobert és que si el virus "es disfressa", el nostre sistema immunitari el deixa de reconèixer perquè els seus gens ja no creen les proteïnes que el delaten. Tot i així, manté actius aquells gens que causen càncer i, en qualsevol moment, pot decidir desarrollar-los en el nostre organisme amb plena llibertat d'acció. 

Segons el Dr. Manel, si erradiquessim de cop el tabac, eliminaríem un 30% dels casos de càncer que hi ha en el món. Si ets fumador, el tabac t'altera els gens i els components de les cigarretes actuen ràpid sobre l'organisme. Quan naixem, comencem la partida amb unes determinades cartes de la baralla i al morir acabarem amb unes altres molt diferents. Tot dependrà de la nostra habilitat a l'hora de jugar.

Tot i aquesta realitat tan demolidora sobre els efectes del tabac en l'organisme, la nova llei que afecta als  locals públics, ha generat un allau de crítiques, fins hi tot hi han hagut casos de propietaris de locals que s'han declarat en rebel·lia per poder seguir fumant. Això em porta a una irrefutable conclusió: els humans podem ser molt savis però també molt burros.

L'imatge encarregada per la revista QUO (encara pendent de ser publicada) es va pendre a l'àrea d'investigació de l'institut català d'oncologia, situat a Bellvitge. Vaig decidir fer aquesta imatge en un passadís i amb una sobre il·luminació posterior per donar l'efecte de camí cap a la llum, donat que és una imatge metafòrica representativa del tipus d'investigació que hi desenvolupen. Vaig disposar d'un compacte de 600 W al final del passadís que donava prop de 5 diafragmes més que la mesura frontal, il·luminat per un altre compacte de 600 W amb paraigües translúcid.

Gràcies Rafa Mingorance per deixar-me llegir l'entrevista que vas fer-li.

Friends: Dj Pharma, virus musical sense recepta coneguda.

N'Agustí Yern, amic d'infancia d'en Pep Lluís, el defineix com una persona aparentment extravertida, que li agrada i es desenvolupa bé en les relacions socials. És un personatge accessible, que destil·la simpatia i suggereix complicitat, des del primer moment. Però alhora és una persona gelosa de la seva intimitat i del seu entorn més proper. S'aboca en la relació amb les persones que estima, tant família com amics, i és on mostra la seva vessant més natural i sincera.

Però la seva dualitat més coneguda és la de compartir la seva feina de farmacèutic (on s'el coneix com a Pep Lluís), amb la seva afició - i podríem dir que segona professió- de disc-jockey on es converteix en el super reconegut Dj Pharma. 

En Pep Lluís en el següent texte, reflexiona sobre quan i com va descobrir la seva passió vers la música. Espero que us agradi tan com a mi i si el voleu conèixer en persona viatjeu a Formentera i pregunteu a qualsevol o bé podeu visitar la seva web.

"No recordo el primer cop que vaig sentir música, potser ja va ser quan encara estava dins la panxa de la meva mare. Jo ja tenia una germana que era més gran a la que també li agrada molt la música i cap els anys setenta, dècada en la que vaig naixer, a casa ja s’escoltava Santana, The Beatles o Los Bravos. Potser per això les meves primeres passes anaven acompanyades d’un ritme musical frenètic i en comptes de caminar ja semblava que ballava.

El meu contacte amb els escenaris també va començar molt aviat. En un acte benèfic que organitzava l’escoleta on jo anava, i d’una forma improvisada em van treure a escena i amb una parella una mica especial, una nina de drap, vaig improvisar un ball a ritme de tango. Tenia tres anys. Després s’anaren repetint les actuacions i tan prompte ballava un vals com cantava un tema d’alguna de les mítiques series de dibuixos animats que s’emitien en aquella època.

Però va ser a l’escola, quan ja era una mica més gran, i més concretament a les festes que organitzàvem per recaudar diners pels viatges d’estudis, quan va començar la meva passió per la música, més que per la música jo diria que per a fer ballar a la gent. Sense una tècnica massa acurada vaig començar a veure que els meus companys i companyes movien el seu cos com abans no ho feien quan el que estava darrera els plats era un servidor. En aquells anys vaig tenir l’oportunitat de conèixer alguns dels dj’s que treballaven a les discoteques de Formentera sent ells qui m’ensenyaren el que encara avui estic fent, punxar discs.

Llavors, i per motius d’estudis, vaig viure uns anys a Barcelona on vaig deixar de banda el tema de punxar, però on vaig recuperar la meva altra i primera gran passió: la dansa. Anant una mica d’amagat de la meva mare (el meu pare havia mort feia uns anys, t’estimo pare), a la que estimo i li tenc molt que agraïr, em vaig inscriure a una acadèmia de dansa. Potser no hauria entès que no es podien compatibilitzar els estudis de Farmàcia amb la dansa jazz. Ara crec que ja ho ha entès.

I s’acabaren els estudis, es va acabar la meva vida a Barcelona i vaig tornar a Formentera. Va ser aquí on vaig començar de nou a recuperar els meus discs i tornar a provar sort dins les cabines de dj. Al costat del mar, a la platja de Migjorn on hi ha un bar ben conegut per tothom , el Blue,  els caps de setmana es tornaren a convertir amb les nits de fer ballar a la gent i repartir felicitat, perque és així com veig al públic que balla al meu ritme, contenta i feliç.

D’aquí cap endavant tot va anar i va sobre rodes. Segueixo treballant en les dos feines que m’agraden. Per una banda intento ajudar a la gent que ho necessita des d’el meu lloc de feina: la oficina de farmàcia en la que hi treballo des d’adolescent, i per una altra banda ajundant a la gent, des de damunt un escenari punxant i ballant, a que durant una estona siguin més feliços oblidant els problemes que puguin tenir. En definitiva, estenent música sota la llum de la Lluna."

Josep Lluís Ribas – Dj Pharma

Formentera, febrer de 2011.

Vols escoltar com punxa? Fes click aquí!

Publicitat original

El passat estiu, la productora E2s em va encarregar fer unes fotos d'una campanya publicitària diferent; diferent en la manera de produïr i organitzar un encàrrec provinent del consistori municipal de Cardona. El departament creatiu de la productora va decidir, molt encertadament, incloure a vilatans reals com a models per la campanya. Aquí teniu part del resultat.

Com cada vegada que faig un encàrrec per E2s, produeixen un Making off, si voleu saber més sobre la producció d'aquesta campanya o de E2s, clickeu aquí. 

pescant sonámbols de la xarxa

Estic al tren, observant per la finestra un preciós matí d’hivern. En el vagó que comparteixo amb habituals desconeguts, em sobte veure que 4 dels 5 personatges de l'entorn, estan escoltant música i el cinquè, està entretingut amb la pantalla tàctil del seu iphone. Pip, pip, pip, pip!! la porta es tanca just abans d’arrancar el tren; han pujat una mare amb el seu fill i s’han assegut al davant. El nen no deixa de pulsar frenèticament els botons de la seva Nintendo i tot sovint obre els ulls ó gesticula simulant dolor. La mare, tecleja la Blackberry i somriu; està xatejant. Mare i fill interactuen amb les seves maquinetes però en cap moment es miren ni es parlen. El tren arriba a la següent estació i s’obre de nou la porta d’accés. Entra una noia jove. La miro i penso: déu nidó lo guapa que és! sóc l’únic que sembla percebre el rastre de perfum de flors que reparteix mentre es passeja  perquè la majoria están desconnectats de la realitat. La noia, amb signes de decepció per no despertar l’admiració esperada, s’asseu al racó del vagó i sorpresa! treu del seva bossa un flamant iPAD; ara si que veig que algú se la mira, bé a ella o el seu nou gadget? La veritat és que ens estem convertint en una comunitat cada cop més ben connectada amb el món, amb un munt d’amics a la xarxa que constantment ens diuen què fan o deixen de fer, però miro al meu voltant i només veig a autòmates solitaris connectats amb una realitat digital freda i cos de plàstic. La connectivitat on-line ens manté informats del què passa al món però ens fa ser menys conscients del què passa al nostre voltant. 

Aquesta setmana he estat a Fitur i allà s’ha parlat molt d’apostar pel món 2.0 i més concretament pels blogs de viatges com a plataforma de difusió massiva de continguts. 

Comentant amb els experts Bloggers el secret perquè el teu producte sigui atractiu per les oficines de turisme, queda clar que has de tenir un munt de visites diàries i això només s’aconsegueix amb una recepta de tres ingredients:  

1er.   Oferir continguts de qualitat.

2on.  Utilitzar un idioma com més global millor.

i 3er. Estar en les principals comunitats socials de la xarxa de manera activa. 

Aquest tercer punt vol dir, estar enganxat contínuament al món digital i desgraciadament i per pura lògica, més desenganxat del món real. 

Jo, personalment he apostat pel perfum de la noia, pels gestos del nen de la Nintendo i pel meravellós paisatge d’hivern de fora la finestra, és a dir per la realitat tal i com la visc i com la sento. Seguint la filosofia d’aquest discurs i creient fermament amb les relacions sensorials faig el meu bloc amb català perquè és com penso, amb continguts sincers i personals com qui explica coses a un amic i amb una relació i dedicació dins de les xarxes socials ajustada, per no condicionar la meva vida “real” diària. 

Segurament i com vaticinen els experts, el meu bloc no tindrà èxit, però em conformo en veure, olorar, tocar i degustar el que m’envolta. Em conformo en poder ser conscient de veure com passa la vida al meu voltant i de comptar amb relacions reals que puc abraçar i tocar mentre els miro als ulls. Apostaré pels sentits i per les sensacions i lluitaré per no caure en l’aïllament d’aquells que queden per sopar amb un amic i acaben compartint la sobretaula amb silencis i missatges de teclat.

Amics meus, que una xarxa no us esborri el principi bàsic d'observar.

L'any estelar de Tintin

Fa tres anys es va celebrar el 100 aniversari del naixement d'Hergé, creador del reporter més famós de la història. El gener de 2010 es va cumplir 80 anys de la primera publicació de Tintin (au pays des Soviets), però no serà fins a finals d'aquest any quan es convertirà realment en un fenomen de masses. El perquè de tot plegat li hem de demanar al senyor Steven Spielberg,  que fa uns anys enrera se li va posar al cap portar a la gran pantalla les aventures del rosset de la cresta. En un primer moment el projecte es va paralitzar per falta de confiança de la productora Nord Americana, deien que Tintin era poc conegut als EEUU. Però amics meus, si el visionari Spielberg diu que funcionará, prepareu-vos per veure els vostres fills amb la cresta enlaire i cabell tenyit oxigenat. Jo, com que vaig començar a llegir amb les aventures de Tintin, ho vaig tenir clar i fa 3 anys vaig "produïr" un reportatge de l'última aventura de Tintin a Bruseles; que no l'heu vist? si voleu podeu veure el PDF de presentació i les curiositats de la producció, clickan aquí. 

Jo i el periodista ja estem preparats per quan s'engegui la maquinària global de "marqueting Hollywoodiense" i, per tant, ja  tenim el reportatge altre cop a la venta.

Finalment vull dir-vos que, com a lector infantil de Tintin i actualment fotògraf de professió, sempre m'ha sorprés el fet que, en cap de les seves aventures se l'hagi vist amb una Leica a les mans.

Villa Maravilla?

He recuperat aquesta imatge del meu arxiu per ser un dels retrats pel que més temps m'han fet esperar.

Exactament vaig estar 3 hores i mitja enmig d'un camp de futbol, esperant que un egocèntric nen ric amb clars signes de sobredosis d'adulacions es dignés a posar per a la revista MAXIM. Com veieu, em repetegen els que van de sobrats i no em puc ni imaginar com el personatge en qüestió s'ha de moure ara que ha fitxat pel tot poderós Barça, ha de ser realment insuportable!

Tot i arribar a les 9 del matí a la ciutat esportiva del València, no vaig fer la primera foto fins passada la una del migdia. per tant, la llum artificial havia de falsejar l'horrorosa llum del migdia. Mirant la part positiva, i oblidant el principi d'insolació, vaig tenir temps de planificar molt bé el set d'il·luminació i l'aburriment va fer que  el  fotografiés. Sempre és d'agraïr veure la planificació del set fotogràfic perquè mostra les entranyes i secrets de la pròpia imatge.

 

Vaig disposar tres flashos compactes de forma triangular al subjecte. El principal situat a l'esquerra del model donava una llum dura d'una campana Softlite de 75 cm. Per suavitzar ombres a la cara del personatge, es va posar pràcticament frontal, una caixa de llum de 90x50 cm. Finalment i per donar volum i ombres a les pilotes de fútbol de terra, es va posar l'últim compacte a poca alçada de terra per crear una llum rasant lateral.

Aquí teniu un croquis del set:

Ara no recordo bé quina imatge va publicar la revista, però la que us adjunt'ho és la que jo hauria triat.

Tot i que Maxim és una de les revistes més venudes als EEUU, Maxim España no va triunfar i es va deixar de publicar, potser la causa es atribuible a articles o fotos com la que us he presentat...."qui le sait".

El Camí dels Bons Homes

Coincidint en les 10000 visites del bloc, els prop de 40 seguidors (moltes gràcies per seguir-me) i l'any i escatx en el món blogger, vull invitar-vos a veure la presentació d'un dels meus últims reportatges.

A principis de la primavera passada, coïncidint amb la gran nevada a Catalunya, vaig conèixer la història d'un camí, ara marcat en els mapes com el GR107 però amb una història al darrera de més de 800 anys. Es coneix com el camí dels bons Homes per ser la ruta de fugida dels Càtars perseguits per una croada dirigida pels senyors del nord de França i la Santa Inquisició en nom de l'esglèsia i del Sant Pare. L'objectiu era clar: esclafar els Càtars i els seus protectors.

El reportatge el vaig planificar amb dos vessants, una completament turística fent un reportatge de viatges amb els seus paisatges i ofertes actuals del territori i un altre paral·lel on es recreava el fet històric que dóna nom al Camí. 

Per la complexitat de la producció es va dividir la mateixa en dos; la part catalana es va fer al mes de juliol i la part francesa a primers d'octubre. Es preveu la publicació el proper estiu del 2011.

Vull agrair la inestimable col·laboració de tots els que van participar en el projecte, sense ells mai hauria estat possible realitzar-lo.

Foto de familia al coll de xiula a la regió de l'Ariege - França: (de dalt a baix i d'esquerra a dreta) Jaume Catà, Karina Behar, Alfons Encinas, Mado Goncalves, Alain, Laurent Levoyer, Òscar Rodbag i Pam Pons.

A reveure Senyor Rudolf!

Formentera em va regalar principalment dues coses: els seus paisatges i la seva gent. Els paisatges m'han donat molt bones imatges, la seva gent m'han regalat molts bons records. Una d'aquestes bones persones que em vaig trobar en el camí és en Rudolf. En Rodolf el coneix tota l'illa. Es passeja amb el seu fabulós Lincoln de color verd ampolla sempre impecable. Ell i el seu Lincoln van protagonitzar una de les imatges més conegudes de qui escriu (per veure la foto i el report de Formentera clickeu aquí). En Rudolf va desplaçar el seu cotxe fins la recta del Cap de Barbaría a canvi de compartir "Un Zervezo" com deia ell. La seva amabilitat i predisposició a col·laborar amb la proposta d'un fotògraf desconegut em va sorpendre. Ara em sento realment trist perquè no li podré agrair el seu gest ni li podré fer arribar la còpia que li vaig prometre, perquè en Rudolf, ens ha deixat. Ho vaig saber del cert ahir, quan el diari ARA publicava a doble pàgina justament la foto de Cap de Barbaria. Ja no el tornarem a veure amb el seu mostatxo i mitja melena canosa conduïnt la màquina que l'apasionava. Per part meva, no l'oblidaré mai i sempre recordaré amb simpatía aquell fenòmeno alemany conegut com en Rudolf de Formentera.

A reveure i fins sempre Mr. Rudolf!

Bon Nadal, Merry Christmas, Joyeux Noël, Feliz Navidad, Frohe Weihnachten

Com cada any per aquestes dates, vull desitjar a tothom unes bones festes de Nadal. Des de fa més de 20 anys, faig la postal de nadal dedicada als meus familiars, amics i coneguts. 

Intento que siguin diferents, fresques i originals i sempre les acompanyo amb un lema crític dirigit als  copiosos Nadals del primer món. No és que no m'agradin els Nadals, és que cada vegada em semblen festes més pre-fabricades i semblants a un anunci d'uns grans magatzems....ho sento, però algú ho havia de dir.

Una abraçada per tots! Espero veure'us més en el proper any 2011!

Cómo cada año por estas fechas, quiero desear a todos unas felices fiestas de Navidad. Desde hace mas de 20 años, hago la postal Navideña dedicada a mis familiares, amigos y conocidos. 

Intento que sean diferentes, frescas y originales y siempre las acompaño con un lema crítico dirigido a las  copiosas Navidades del primer mundo. No es que no me gusten las Navidades, es que cada vez me  parecen fiestas mas prefabricadas y parecidas a un anuncio de grandes almacenes....lo siento, pero alguien  lo tenía que decir.

Un abrazo para todos! Espero que nos veamos mas el próximo año 2011 !

Chiapas, rera les passes del Jaguar.

Aviat farà un any de la meva petita incursió al estat mexicà de Chiapas. Van ser 5 dies intensos per descobrir una preciosa regió certament desconeguda per molta gent.

Una de les coses que més em va impressionar va ser el seu paisatge de profundes zones selvátiques, la varietat de la fauna i la riquesa de la seva flora amb milers d'especies endèmiques. Els nombrosos parcs naturals pretenen acostar aquestes maravelles a l'home preservant el màxim el territori.

La preservació d'aquests espais naturals implica una despesa considerable de manera que l'estat ha intentat fomentar el turisme nacional promovent parcs lúdics dins els propis parcs naturals. Així doncs, es pot pasar un dia de festa compartint la natura i familia.

Per qüestió d'agenda no es va tenir temps de visitar Palenque, la joia Maya de Mèxic, a canvi es va visitar Toniná, un espectacular construcció Maya treballada, arqueologicament parlant, desde només fa 30 anys. Els antics mayas van substituir un turó de més de 100 metres d'alçada per una imponent construcció piramidal. És realment espectacular divisar el paisatge de la vall des del punt més alt de la piràmide.

Vaig dormir a San Cristóbal de las Casas, població situada a 2000 metres d'alçada i per dates es va  coincidir amb la festa dels "Parachicos" que es celebra cada any a Chiapa de Corzo. La celebració popular te a veure amb la visió que tenien els indígenes cap els invasors espanyols. Es posen vestits de colors i es tapen el rostre amb unes màscares de pell blanca i ulls blaus mentre dansen movent uns grans sonalls. Amb cercavila aniran visitant totes les cases que tenen altar per presentar-hi els respectes. Tot transcorre amb un ambient festiu, tradicional i distés.

Aquestes imatges muntades com a pdf de presentació composen la selecció del reportatge. 

L'afinador de les estrelles

Vaig conèixer l'home que afinava un so per guiar a les estrelles. Fent vibrar unes cordes tensades esperava cada dia, que el sol es posés. Amb els últims ratjos de la tarda, el mestre afinador es colocava sota l'arbre dels sons situat a cala Saona. Amb la cara de satisfacció del pare que mira amb urgull els seus fills, escull la màquina que avui sonará per les estrelles. Les ones del mar freguen incansables la costa insular, emeten un acompassat so de maraques. El mestre comença a fer timbrar l'instrument. El sol cau i  finalment les estrelles es deixen entreveure. Com un poema, tot flueix d'una manera exquisidament simple i natural.... tot és tant bonic. Mentre l'Eki segueixi tocant, les estrelles dansaran en cercles fins a trobar la lluna que les guiarà en el llarg camí del despertar de nou.

És que la imatge em porta a aquest rollo, no?

L'Eki i la seva empresa Formentera Guitars t'ensenya a fabricar i afinar la teva pròpia guitarra en tres setmanes. T'hi apuntes?

Aquesta imatge és una de moltes que es van realitzar el passat mes de setembre a Formentera per a un projecte que, com a tal, no es pot avançar res.