La fotografía és la interpretació de la llum projectada sobre una base fotosensible i el fotògraf és el mestre que domina l'art d'aquesta interpretació; com una bàscula, medeix i equilibra llums i ombres i observa l'espai per situar la càmara on les ombres texturitzen elements; amb l'encuadrament busca línees visuals i elements de dominància per crear un llenguatge mut entre la imatge i l'espectador. Per molts anys que passin, per moltes fotos que es facin el mestre s'egueix sentint-se aprenent i és aquí quan surgeix la passió i neix l'ofici.
No em considero mestre però sí un etern aprenent i he basat la meva relació amb la fotografía amb una premisa que mai he traït: faré fotos sempre i quan m'il.lusioni el fer-les.
Amb els temps que corren en el món editorial en general, costa mantenir aquesta il.lusió i encara costa més encomanar-la; per això, quan trobes a gent tant excepcional com la Maria Rosa Vila i en Nil Solà, editora gràfica i director d'art de Descobrir Catalunya respectivament, creus que no estás sol en el desert, que encara hi ha gent dins les redaccions amb ganes d'il.lusionar i sorpendre. Els executius editorials haurien de saber que en plena crissis una persona vagi al quiosc i es gasti 3, 4 ó 5 € en la seva revista, es pot considerar un acte de fe; haurien de pensar una mica menys amb la revista com a plataforma publicitària per fer calers i més amb aquest lector premiant la seva fidelitat amb la qüalitat gràfica i de continguts que es mereix; per mi, tots aquests executius agressius que profanen amb els seus números els principis de qüalitat i saber fer d'una revista, es podrien dedicar a vendre olles al mercat on el producte surt en sèrie i els números sempre cuadren; un reportatge és com interpretar una simfonía, tens un guió, tens un instrument de precisió, tens uns bons professionals que t'envolten però si no hi ha bon "feeling" amb qui dirigeix l'orquestra, mai es podrà interpretar una peça magistral. A tots els que dirigeixen la sinfonía: ELS FOTÒGRAFS NO FABRIQUEM OLLES EN SÈRIE!, SOM ARTESANS DE PECES ÚNIQUES I TENIM SENTIMENTS QUE INFLUEIXEN DIRECTAMENT EN EL PRODUCTE QUE FEM.
Us adjunt'ho un reportatge que pretenia sorpendre amb creativitat aquest lector; es va aconseguir a base de moltes hores de feina i de sincronitzar un equip amb un breffing mil.limetrat en dos dies de producció a destí; la idea era fer un reportatge de viatge diferent i la excusa va ser en Tintín. Espero que us agradi.
Producció de vestuari: dos mesos abans de la realització del reportatge.
Sessió de direcció artística de dos trobades amb l’actor Joan Pau Romaní.
Estilime de peluqueria d’Albert Berenguer.
Com a curiositat us diré que en arribar a Brussel.les, vaig deixar-me el trípode dins el metro que va del aeroport al centre de la ciutat, seguidament el “milú” que teníem aparaulat ens va fallar i gairebé ens posem a plorar. En Bas, el nostre “tintín”, com que parlava molt bé Holandés, ens va gestionar amb les autoritats del metro la recuperació del trípode i en Juan Manuel Daganzo, el periodista de l’aventura, se li va acudir basar el reportatge amb l’argument de com si en Tintin hagués perdut en Milú per Brussel.les i el busqués pels principals llocs d’interés tintinaire. A l’hotel vaig maquetar un full amb una imatge de còmic d’en Milú on es podía llegir que s’havia perdut un gos fox terrier de pèl dur i color blanc amb un telèfon de contacte a nom de Tintin. Les primeres imatges van ser d’en Tintin penjant els cartells per la ciutat i la resta eren d’ell en llocs relacionats amb el còmic o el seu creador Hergé. Al passejar amb un Tintin de carn i osssos per la ciutat va crear bastanta espectació, i vaig estar temptat de posar-lo a la gran plaça amb un barret davant; quan passavem per avingudes de transit rodat molta gent des dels seus cotxes cridaven: “Tintin, on és en Milú?” i en Bas primer reïa però al final del dia, s’emprenyava fins arribar a respondre: “Mireu si el tinc en el cul!”. La producció amb el nostre Tintin va ser d’un dia i mig d’autèntica bojeria i com que no teniem Fox terrier varem fer el retrovament ja a casa amb un encuadrament tancat per no revelar la localització.
Quan no hi ha calers per fer grans produccions s’ha d’utilitzar la imaginació, no?
