Saharauis de Tindouf

Fa tres anys vaig tenir la sort de poder visitar i conèixer un poble que des de fa 30 anys viu exiliat en un immens campament prop de Tindouf , en el Sàhara Argelí. Són els que coneixem com els Saharauis; més de 160.000 persones vivint directament d'ajudes internacionals que tapen a cop de talonari una realitat vergonyosa i incòmode per la nostre societat del benestar. Abans d'ahir la ministre d'afers exteriors espanyol va dir a la televisió que, davant dels greus incidents del territori ocupat del Aaiún, Espanya havia actuat procurant pels interessos del nostre país...-Quins collons!!!!! Davant clars indicis de brutals repressions a la població civil Saharaui, d'un bloqueig informatiu internacional i l'expulsió de periodistes espanyols, la ministre de torn ens diu que, per poder pescar davant la costa marroquina, perquè ens segueixin fent de mur davant la creixent immigració sub-Sahariana cap Europa i perquè el nostre rei "campechano" es pugui relacionar cordialment amb el seu amic Mohamed VI,  ens hem de callar i posar la llengua al cul!
Cada vegada em sento menys representat per un govern espanyol que es fa dir d'esquerres però que aplica una política tan allunyada dels seus principis.
Em sap greu entrar en política en aquest bloc, però realment parlo de justícia, justícia per un poble que el 14 de novembre de 1975 va ser abandonat i vengut al Marroc i Mauritània en un acord a la capital d'Espanya. Llavors la dictadura espanyola no van pensar ni escoltar al poble Saharaui, i ara el govern d'en Zapatero, pensa fer el mateix.

La professió del miserable

Des de la popularització total de la fotografia digital, l’intrusisme en el sector professional no ha deixat de créixer fins a nivells insostenibles. La crisis econòmica ha aguditzat la situació afavorint o justificant aquelles vegades que, amics que els hi agrada la fotografia, fan feines a costos ridiculs o bé de manera completament gratuïta.

Fa un parell de setmanes, una amiga em va demanar un pressupost per fer les fotografies d’un llibre. Després de passar-li per mail el pressupost, vaig rebre com a contesta que no esperaba que les fotografies li pujessin tant; al trucar-la em va dir que els costos del maquetador i de la imprempta ja li pujaven molt i que no disposava de tant pressupost per les imatges. Jo vaig limitarme a justificar els costos basant-me amb la qüalitat i professionalitat del meu producte. Fins aquí, tot normal. El que no és normal i ratlla el surrealisme és la seva última trucada que, fent ús de la confiança, em va dir que finalment   les fotos els hi faria una senyora empresaria que li agradava molt la fotografia i li surtien algunes de molt maques; aquesta empresaria a sobre els hi va dir que no els hi cobraría res, ni tan sols li haurien de pagar el dinar. Finalment, i jo absolutament al·lucinat per tal confessió,  va i em demana consell sobre com relitzar la sessió fotogràfica. És com si a un paleta li diguéssim que no ens fará la reforma del lavabo perquè les rajoles i mobiliari sanitari ens ha costat molt però li demanéssim consell de com el nostre amic  “Xapusses”  ha de posar les baldoses.

Tinc una feina envejada per molts i idealitzada per altres però, la realitat de la meva professió és tant miserable, que qualsevol amb una càmara es creu amb el dret de poder-la exercir.

Ara preguntem-nos perquè considerem una negligència o una il·legalitat l’intrusisme en professions com la lampisteria, la construcció, la mecànica, l’arquitectura, i no pensem el mateix amb la fotografia professional. No per tenir un bon tornabis i per saber nocions d’electrònica podem fer l’instalació elèctrica de la casa d’un amic, no?

Si l’estat no regula ni protegeix la nostra professió com qualsevol altre, millor serà treballar al marge de la llei deixant de contribuir i pagar impostos per fer més equitativa la competència deslleial que avui ens asfixia. 

Ingravidesa publicitària

Aquest estiu una reconeguda empresa publicitària em va encarregar un treball que consistia en realitzar uns retrats d'uns models com si estiguéssin sota de l'aigua. El client final era el Club Natació Sabadell i la campanya era per la captació de nous socis. A la primera reunió amb l'equip creatiu, es va tractar de definir el "modus operandi" de la sessió; el que es va descartar per pura llògica era de fer les fotos sota l'aigua però es volia simular la sensació d'ingravidesa o flotavilitat que es té dins del lìquid element. La proposta dels creatius era fer les imatges des d'un punt de vista cenital i els models estirats a terra, però jo em vaig inclinar per fer les fotos saltant en un "mini-Jump", d'aquesta manera aconseguia molt millor l'efecte desitjat. 

Un cop definit com es realitzaria la sessió era el moment de planificar la il·luminació de l'estudi. Era de calaix que la llum principal havia de venir des de dalt, ja que des de sota l'aigua d'una piscina, aquesta sempre ens vindria de sobre. Es va disposar un octa de grans dimensions situat a 4 metres sobre el mini-jump, una Softlite frontal per reduir ombres, una caixa de 100x70 lateral, un paraigües rebotat al fons del ciclorama per omplir de llum a la part posterior del model i un ventilador per potenciar el moviment a la roba. Totes les imatges es van poder fer sense problema excepte la de yoga que es va fer cenitalment i la model a terra per afinar amb la correcte figura postural. El resultat el teniu aquí:

La familia cumpleix 150 estrenes

La revista Descobrir Catalunya acaba de presentar el seu últim número, cumplint 150 estrenes al quiosc. Han estat 13 anys de creixement, d'il.lusions, de qüalitat i de renovacions. Per part meva ha estat un plaer poder col.laborar modestament en un projecte conduït per una redacció motivada per la passió de superació, que ha sabut buscar continguts originals i de qüalitat en un territori, a priori, limitat. La redacció actual del Descobrir ha aconseguit transmetre als col.laboradors externs la il·lusió del seu projecte fins al punt de compartir-lo. Per tots els professionals que han fet possible l'èxit del Descobrir, vull felicitar-los sincerament i encoratjar-los per seguir treballant amb el mateix respecte cap el lector que fins ara els ha caracteritzat.

La portada del número 150 creada per la ment creativa del seu directot d'art, ha estat tot un encert per la seva originalitat, tant a nivell estètic com de composició. Us la recomano.

Us adjunt'ho algunes imatges del reportatge de l'Alta Ribagorça que s'em va encarregar per aquest número. He d'agraïr a la Montse Señís i la Cristina Castellà la seva paciència per mostrar-me els racons de la seva marevellosa vall.

El pont de Camprodón

El Romànic ha arribat als nostres dies de moltes formes però cap de tant estètica com els seus maravellosos ponts. Un dels que considero molt bonics per la seva alçada i forma és el pont nou de Camprodón. Com una extenció del poble surt dels edificis i creua el riu arribant a una alçada màxima de gairebé 14 metres. 

La satisfacció de tenir una construcció d'aquestes característiques ha fet que el consistori vulgui exhibir-l'ho fins hi tot de nit, amb una il·luminació tipus camp nou, és a dir, amb lumens a discreció. Una il·luminació abusiva fa que l'ull adapti la pupil·la segons la llum que rep, per tant, molts detalls s'ens perden a la penombra. Fotograficament parlant aquesta sobre-il·luminació, fa que es faci gairebé impossible una imatge equilibrada a l'hora blava. Una solució pot ser com la que us adjunt'ho, fer dues fotografies amb dos mesures diferents, una per la llum del pont i l'altre per la resta i muntarles posteriorment en capes: el resultat podria assemblar-se al que veuríem si els "lampistes" decoratius es continguéssin una miqueta.

La salut dels alls

Recentment he tingut la sort de tornar a treballar al paradís, a Formentera em refereixo. El meu encàrrec era fotografiar paisatge i algún retrat per un article relacionat amb la sal. Com que en el paradís hi viuen privilegiats, em vaig trobar a la Lucía, una dona de formentera amb un físic de privilegi,  que va posar per mi durant unes hores. La Lucía em va ensenyar una cosa que no sabia:  l'all, apart d'anar bé per la circulació, també funciona per aguditzar la vista. Ara, parlant de debò, va ser un auténtic plaer poder fotografiar a miss Formentera i el bon felling ens va dur a poder realitzar imatges com la que us presento. Està feta des d'un pla cenital i il·luminada amb combinació de llum natural i una caixa de llum de 70x70 situada a la part esquerra per sobre del cap de la model. Així doncs, "All is good in Formentera"!

Hotel W de Wela

  

  L'ultim edifici de la discòrdia a primera linea de mar és el que tothom coneix per l'hotel vela. He de reconèixer que els edificis creats per l'estudi d'arquitectura del Sr. Bofill no són del meu gust. Sempre hi veig coses que no entenc, no m'agraden o em semblen còpies d'altres firmes. L'hotel vela potser s'assembla en concepte i a petita escala, al famós hotel Burj Al Arab de Dubai, però vist altres edificis de la linea costera barcelonina, vull opinar dient que no em desagrada i dignifica bastant l'Ski line de la ciutat. Altre cosa és saber com s'ha pogut edificar coneixent les rígides lleis de costes que existeixen i que són capaces de tirar xiringuitos i petites edificacions marineres sense cap tipus de mirament. No sé si s'ha estudiat prou bé l'impacte mediambiental en relació a l'efecte pantalla que crea a la platja del costat, el que si vaig veure van ser les pintades reclamant la dinamitació del hotel fetes, presumiblement, pels surfistes emprenyats de la zona. El què està clar és que, amb polèmica o sense, l'edifici existeix i sigui original, sostenible o funcional ocupa des de fa un temps un espai a la ciutat i a mí, com a fotògraf, la seva imatge em funciona. A per cert, als propietaris no els hi agrada que es faci referència de l'hotel W com a l'hotel vela......."pués wale", no?

Els pescadors de Lloret

En un reportatge publicat recentment a Descobrir Catalunya i que parlava de la relació de Lloret amb el mar, vaig intentar expresar amb una imatge la situació actual de la pesca a la població; per això vaig cercar una foto antiga de pescadors que l'havia vist impresa a varis llocs amb l'intenció de reproduir l'escena amb pescadors actuals. Primer tenia que buscar el lloc on s'havia fet la imatge històrica i gràcies a la forma de les pedres de la penya que surt al fons de la fotografia vaig deduir que era a Sa Caleta, just sota del castell de Lloret. En Toni Pujol, president de la Confraria de pescadors de la població, es va encarregar de citar els pescadors el dia i l'hora convinguda. Les premises eren que vinguessin tal i com treballaven i que portessin el peix del dia. Com que de pescadors professionals no n'hi han prous, es va utilitzar algún figurant que, tot i que pesca amb barca, no s'hi dedica plenament. Els pescadors es situaren de manera similar a la foto antiga i es va disparar la càmara sense grans complicacions.

Veient les dues imatges es poden treure varies conclusions:

1a: Avui dia no es pesca tant com abans, només falta veure els exemplars sobre el sac.

2a: No s'utilitza barret o boina per treballar.

3a: Els pescadors actuals no tenen tanta pinta de llops de mar com els seus antecessors.

4a: Les barques ja no són de fusta i es pinten de blanc.

5a: S'ha deixat d'usar els mals noms en el món de la pesca, si ara es criden pel seu nom abans se'ls coneixia com a Avi Estelat, es Gravadet, es Canari, el Barber, en Lleva o l'Avi Mossega, anomenat així perquè tenia atacs epilèptics i duia sempre un mitjó per mossegar en cas de patir una crisis.

Gràcies a fer aquest petit experiment fotogràfic s'ha posat nom a tots els pescadors i data a l'antiga imatge, fins ara desconeguda a l'arxiu històric de la població. Com a detall curiós vull explicar-vos que el noiet que apareix a la imatge de 1924, el segon contant de dreta a esquerra (en Lleva), és l'avi dels dos pescadors del 2010 situats a la dreta de la foto (Carlos i Vadó Pujol).

Els ulls del gitano

Hi han mirades que hipnotitzen a qui els mira i quan els pots fotografiar sempre creus que no t'hi has apropat prou. Com un imán, atrau l'objectiu de manera que els planos són cada vegada més tancats i la força que transmeten anulen la informació que els envolta. Poques vegades uns ulls m'han captivat tant com la d'un vell gitano de Saint Marie le Mer, a la costa sud de França.

A plena era digital poques imatges acaben ampliades sobre paper i el plaer de recórrer amb la mirada els detalls impresos sobre un suport físic ha passat a ser una raresa i un privilegi. Ara ens hem de conformar amb la imatge retroiluminada de les pantalles i suspirar per veure-les algun dia exposades en paper.