Saharauis de Tindouf

Fa tres anys vaig tenir la sort de poder visitar i conèixer un poble que des de fa 30 anys viu exiliat en un immens campament prop de Tindouf , en el Sàhara Argelí. Són els que coneixem com els Saharauis; més de 160.000 persones vivint directament d'ajudes internacionals que tapen a cop de talonari una realitat vergonyosa i incòmode per la nostre societat del benestar. Abans d'ahir la ministre d'afers exteriors espanyol va dir a la televisió que, davant dels greus incidents del territori ocupat del Aaiún, Espanya havia actuat procurant pels interessos del nostre país...-Quins collons!!!!! Davant clars indicis de brutals repressions a la població civil Saharaui, d'un bloqueig informatiu internacional i l'expulsió de periodistes espanyols, la ministre de torn ens diu que, per poder pescar davant la costa marroquina, perquè ens segueixin fent de mur davant la creixent immigració sub-Sahariana cap Europa i perquè el nostre rei "campechano" es pugui relacionar cordialment amb el seu amic Mohamed VI,  ens hem de callar i posar la llengua al cul!
Cada vegada em sento menys representat per un govern espanyol que es fa dir d'esquerres però que aplica una política tan allunyada dels seus principis.
Em sap greu entrar en política en aquest bloc, però realment parlo de justícia, justícia per un poble que el 14 de novembre de 1975 va ser abandonat i vengut al Marroc i Mauritània en un acord a la capital d'Espanya. Llavors la dictadura espanyola no van pensar ni escoltar al poble Saharaui, i ara el govern d'en Zapatero, pensa fer el mateix.

La professió del miserable

Des de la popularització total de la fotografia digital, l’intrusisme en el sector professional no ha deixat de créixer fins a nivells insostenibles. La crisis econòmica ha aguditzat la situació afavorint o justificant aquelles vegades que, amics que els hi agrada la fotografia, fan feines a costos ridiculs o bé de manera completament gratuïta.

Fa un parell de setmanes, una amiga em va demanar un pressupost per fer les fotografies d’un llibre. Després de passar-li per mail el pressupost, vaig rebre com a contesta que no esperaba que les fotografies li pujessin tant; al trucar-la em va dir que els costos del maquetador i de la imprempta ja li pujaven molt i que no disposava de tant pressupost per les imatges. Jo vaig limitarme a justificar els costos basant-me amb la qüalitat i professionalitat del meu producte. Fins aquí, tot normal. El que no és normal i ratlla el surrealisme és la seva última trucada que, fent ús de la confiança, em va dir que finalment   les fotos els hi faria una senyora empresaria que li agradava molt la fotografia i li surtien algunes de molt maques; aquesta empresaria a sobre els hi va dir que no els hi cobraría res, ni tan sols li haurien de pagar el dinar. Finalment, i jo absolutament al·lucinat per tal confessió,  va i em demana consell sobre com relitzar la sessió fotogràfica. És com si a un paleta li diguéssim que no ens fará la reforma del lavabo perquè les rajoles i mobiliari sanitari ens ha costat molt però li demanéssim consell de com el nostre amic  “Xapusses”  ha de posar les baldoses.

Tinc una feina envejada per molts i idealitzada per altres però, la realitat de la meva professió és tant miserable, que qualsevol amb una càmara es creu amb el dret de poder-la exercir.

Ara preguntem-nos perquè considerem una negligència o una il·legalitat l’intrusisme en professions com la lampisteria, la construcció, la mecànica, l’arquitectura, i no pensem el mateix amb la fotografia professional. No per tenir un bon tornabis i per saber nocions d’electrònica podem fer l’instalació elèctrica de la casa d’un amic, no?

Si l’estat no regula ni protegeix la nostra professió com qualsevol altre, millor serà treballar al marge de la llei deixant de contribuir i pagar impostos per fer més equitativa la competència deslleial que avui ens asfixia. 

Ingravidesa publicitària

Aquest estiu una reconeguda empresa publicitària em va encarregar un treball que consistia en realitzar uns retrats d'uns models com si estiguéssin sota de l'aigua. El client final era el Club Natació Sabadell i la campanya era per la captació de nous socis. A la primera reunió amb l'equip creatiu, es va tractar de definir el "modus operandi" de la sessió; el que es va descartar per pura llògica era de fer les fotos sota l'aigua però es volia simular la sensació d'ingravidesa o flotavilitat que es té dins del lìquid element. La proposta dels creatius era fer les imatges des d'un punt de vista cenital i els models estirats a terra, però jo em vaig inclinar per fer les fotos saltant en un "mini-Jump", d'aquesta manera aconseguia molt millor l'efecte desitjat. 

Un cop definit com es realitzaria la sessió era el moment de planificar la il·luminació de l'estudi. Era de calaix que la llum principal havia de venir des de dalt, ja que des de sota l'aigua d'una piscina, aquesta sempre ens vindria de sobre. Es va disposar un octa de grans dimensions situat a 4 metres sobre el mini-jump, una Softlite frontal per reduir ombres, una caixa de 100x70 lateral, un paraigües rebotat al fons del ciclorama per omplir de llum a la part posterior del model i un ventilador per potenciar el moviment a la roba. Totes les imatges es van poder fer sense problema excepte la de yoga que es va fer cenitalment i la model a terra per afinar amb la correcte figura postural. El resultat el teniu aquí:

La familia cumpleix 150 estrenes

La revista Descobrir Catalunya acaba de presentar el seu últim número, cumplint 150 estrenes al quiosc. Han estat 13 anys de creixement, d'il.lusions, de qüalitat i de renovacions. Per part meva ha estat un plaer poder col.laborar modestament en un projecte conduït per una redacció motivada per la passió de superació, que ha sabut buscar continguts originals i de qüalitat en un territori, a priori, limitat. La redacció actual del Descobrir ha aconseguit transmetre als col.laboradors externs la il·lusió del seu projecte fins al punt de compartir-lo. Per tots els professionals que han fet possible l'èxit del Descobrir, vull felicitar-los sincerament i encoratjar-los per seguir treballant amb el mateix respecte cap el lector que fins ara els ha caracteritzat.

La portada del número 150 creada per la ment creativa del seu directot d'art, ha estat tot un encert per la seva originalitat, tant a nivell estètic com de composició. Us la recomano.

Us adjunt'ho algunes imatges del reportatge de l'Alta Ribagorça que s'em va encarregar per aquest número. He d'agraïr a la Montse Señís i la Cristina Castellà la seva paciència per mostrar-me els racons de la seva marevellosa vall.

El pont de Camprodón

El Romànic ha arribat als nostres dies de moltes formes però cap de tant estètica com els seus maravellosos ponts. Un dels que considero molt bonics per la seva alçada i forma és el pont nou de Camprodón. Com una extenció del poble surt dels edificis i creua el riu arribant a una alçada màxima de gairebé 14 metres. 

La satisfacció de tenir una construcció d'aquestes característiques ha fet que el consistori vulgui exhibir-l'ho fins hi tot de nit, amb una il·luminació tipus camp nou, és a dir, amb lumens a discreció. Una il·luminació abusiva fa que l'ull adapti la pupil·la segons la llum que rep, per tant, molts detalls s'ens perden a la penombra. Fotograficament parlant aquesta sobre-il·luminació, fa que es faci gairebé impossible una imatge equilibrada a l'hora blava. Una solució pot ser com la que us adjunt'ho, fer dues fotografies amb dos mesures diferents, una per la llum del pont i l'altre per la resta i muntarles posteriorment en capes: el resultat podria assemblar-se al que veuríem si els "lampistes" decoratius es continguéssin una miqueta.

La salut dels alls

Recentment he tingut la sort de tornar a treballar al paradís, a Formentera em refereixo. El meu encàrrec era fotografiar paisatge i algún retrat per un article relacionat amb la sal. Com que en el paradís hi viuen privilegiats, em vaig trobar a la Lucía, una dona de formentera amb un físic de privilegi,  que va posar per mi durant unes hores. La Lucía em va ensenyar una cosa que no sabia:  l'all, apart d'anar bé per la circulació, també funciona per aguditzar la vista. Ara, parlant de debò, va ser un auténtic plaer poder fotografiar a miss Formentera i el bon felling ens va dur a poder realitzar imatges com la que us presento. Està feta des d'un pla cenital i il·luminada amb combinació de llum natural i una caixa de llum de 70x70 situada a la part esquerra per sobre del cap de la model. Així doncs, "All is good in Formentera"!

Hotel W de Wela

  

  L'ultim edifici de la discòrdia a primera linea de mar és el que tothom coneix per l'hotel vela. He de reconèixer que els edificis creats per l'estudi d'arquitectura del Sr. Bofill no són del meu gust. Sempre hi veig coses que no entenc, no m'agraden o em semblen còpies d'altres firmes. L'hotel vela potser s'assembla en concepte i a petita escala, al famós hotel Burj Al Arab de Dubai, però vist altres edificis de la linea costera barcelonina, vull opinar dient que no em desagrada i dignifica bastant l'Ski line de la ciutat. Altre cosa és saber com s'ha pogut edificar coneixent les rígides lleis de costes que existeixen i que són capaces de tirar xiringuitos i petites edificacions marineres sense cap tipus de mirament. No sé si s'ha estudiat prou bé l'impacte mediambiental en relació a l'efecte pantalla que crea a la platja del costat, el que si vaig veure van ser les pintades reclamant la dinamitació del hotel fetes, presumiblement, pels surfistes emprenyats de la zona. El què està clar és que, amb polèmica o sense, l'edifici existeix i sigui original, sostenible o funcional ocupa des de fa un temps un espai a la ciutat i a mí, com a fotògraf, la seva imatge em funciona. A per cert, als propietaris no els hi agrada que es faci referència de l'hotel W com a l'hotel vela......."pués wale", no?

Els pescadors de Lloret

En un reportatge publicat recentment a Descobrir Catalunya i que parlava de la relació de Lloret amb el mar, vaig intentar expresar amb una imatge la situació actual de la pesca a la població; per això vaig cercar una foto antiga de pescadors que l'havia vist impresa a varis llocs amb l'intenció de reproduir l'escena amb pescadors actuals. Primer tenia que buscar el lloc on s'havia fet la imatge històrica i gràcies a la forma de les pedres de la penya que surt al fons de la fotografia vaig deduir que era a Sa Caleta, just sota del castell de Lloret. En Toni Pujol, president de la Confraria de pescadors de la població, es va encarregar de citar els pescadors el dia i l'hora convinguda. Les premises eren que vinguessin tal i com treballaven i que portessin el peix del dia. Com que de pescadors professionals no n'hi han prous, es va utilitzar algún figurant que, tot i que pesca amb barca, no s'hi dedica plenament. Els pescadors es situaren de manera similar a la foto antiga i es va disparar la càmara sense grans complicacions.

Veient les dues imatges es poden treure varies conclusions:

1a: Avui dia no es pesca tant com abans, només falta veure els exemplars sobre el sac.

2a: No s'utilitza barret o boina per treballar.

3a: Els pescadors actuals no tenen tanta pinta de llops de mar com els seus antecessors.

4a: Les barques ja no són de fusta i es pinten de blanc.

5a: S'ha deixat d'usar els mals noms en el món de la pesca, si ara es criden pel seu nom abans se'ls coneixia com a Avi Estelat, es Gravadet, es Canari, el Barber, en Lleva o l'Avi Mossega, anomenat així perquè tenia atacs epilèptics i duia sempre un mitjó per mossegar en cas de patir una crisis.

Gràcies a fer aquest petit experiment fotogràfic s'ha posat nom a tots els pescadors i data a l'antiga imatge, fins ara desconeguda a l'arxiu històric de la població. Com a detall curiós vull explicar-vos que el noiet que apareix a la imatge de 1924, el segon contant de dreta a esquerra (en Lleva), és l'avi dels dos pescadors del 2010 situats a la dreta de la foto (Carlos i Vadó Pujol).

Els ulls del gitano

Hi han mirades que hipnotitzen a qui els mira i quan els pots fotografiar sempre creus que no t'hi has apropat prou. Com un imán, atrau l'objectiu de manera que els planos són cada vegada més tancats i la força que transmeten anulen la informació que els envolta. Poques vegades uns ulls m'han captivat tant com la d'un vell gitano de Saint Marie le Mer, a la costa sud de França.

A plena era digital poques imatges acaben ampliades sobre paper i el plaer de recórrer amb la mirada els detalls impresos sobre un suport físic ha passat a ser una raresa i un privilegi. Ara ens hem de conformar amb la imatge retroiluminada de les pantalles i suspirar per veure-les algun dia exposades en paper.

Friends: Josep Mª Jubells

Som amics des que ens varem conèixer i encara que no fa ni deu anys que ens parlem, el considero un amic de tota la vida (o si més no això em sembla). En Josep Mª Jubells el podria definir amb molts adjectius i tots serien positius, pero si el tingués que definir amb una sola paraula, sens dubte aquesta sería "mestre".  El vaig conéixer com a pintor d'aquareles i al·lucinava amb la técnica de texturització de les seves obres; poc a poc vaig anar descobrint la persona i l'univers de la seva obra. Ara pinta olis i acrílics amb la mateixa sabiesa i saber fer de sempre. Mirant la seva obra redescobrim textures, formes i colors que combinen de manera magistral per crear peces d'una gran bellesa plastica i estètica.

Com bon amic, em permet desenvolupar la creativitat amb propostes esbojarrades. L'última és aquesta que us presento que, tot i tenir ben clar el concepte, localització i muntatge, ha costat molt el poder fer-la. Sempre hi havia alguna cosa que ens feia retrasar la producció: quan no era el Morgan que tenia que pasar la revisió, era en Jubells que estava a Méxic, quan podiem tots dos, la climatologia no era la més indicada, total, semblava impossible poder trobar la manera de coordinar totes les peces necessàries per poder fer la fotografia. Finalment, i després de 3 anys,  vaig poder cumplir el desig de fotografiar el mestre Jubells tal i com havia pensat. L'imatge titulada "Passejant la inspiració" pretent mostrar aquells moments en què l'artista es bloqueja i surt de l'estudi per recuperar la inspiració. La localització és en una carretera del Montseny on la orografia del terreny permitia posar el punt de vista de la càmara pràcticament per sota del nivell de l'asfalt i no tenia valles protectores. El que ens va costar més d'aconseguir va ser que el fil de nylon aguantés el pes del marc. 

En el següent texte, en Josep Mª reflexiona sobre el fet que, tot i sentint-se artista des de ben jove, no s'ha pogut dedicar a la seva passió fins fer-se gran:

LA PRIORITAT AL DESITG

"Dibuixes i pintes des de que en tens record i tu mateix et vas donant compte de l'evolució. De sobte, potser covardia o necessitat et fan allargar en el temps el que més desitges...Feina, comoditat, família, estabilitat econòmica... es tornen prioritaris i secundari el que realment desitges fer.

Què és el que vaig aconseguir...? només una petita part del que desitjava, però sempre he sabut, que em faltava quelcom que m'era fonamental per la meva existència emocional, sinò pintava no podia expressar ni donar sortida a la meva sensibilitat, sense la pintura era incapaç d'expressar les meves emocions mes subtils i profundes.

De sobte decideixo tornar-hi i que l'art torni a ser l'eix de les meves emocions, la forma d'explicar la meva existència... He treballat incansablement per recuperar l'ofici, d'imaginació i estabilitat emocional ja en tenia. He tornat a ser jo mateix."

Josep Mª Jubells, Setembre de 2010.

Folklore ambiental

Hi ha personatges que quan te'ls trobes creus que són extres d'alguna pel·lícula de l'Almodovar, però quan això passa en una visita oficial dels prínceps d'Asturies a una base militar lluny de tot arreu, creus que són professionals especialitzats en donar color a actes aburrits i entrenats per situar-se en llocs estratègics per sortir a la foto. Personalment m'agraden tant, que la meva càmara prioritza l'enfoc en ells en comptes dels teòrics protagonistes.

Crec que no us serà dificil trobar el "fenomeno" en la imatge que us adjunt'ho. 

Bones vacances pels qui tinguin la sort de fer-ne i molts ànims per aquells que han de currar sota el sol d'estiu sense cremeta protectora. 

Friends: en Jan amb botes

Què us puc dir d’aquest petit? El conec des que va néixer i no ha deixat d’ensenyar-me coses cada dia. El que més admiro d’en Jan és la seva innocència i per suposat la seva creativitat pura i lliure. La seva cara té tants registres emocionals que si els pogués mantenir fins fer-se gran seria el millor actor del món. Els seus ulls transmeten sinceritat i pau, i de la seva boqueta han sortit perles diverses, com quan va néixer la seva germaneta i mentre l’acariciava en el sofà ens va dir: 

-Papa, mama, i si li treiem el cap?

La sessió de fotos va transcórrer un diumenge a la tarda en el menjador de casa. Vaig  montar uns fons blanc, un octa de 175 frontal i dos flaixos més per eliminar ombres del fons. La idea del vestuari i de les botes va ser del petit geni de la casa. Esperem que us agradi.

Ell ha volgut explicar-vos un conte inventat on barreja coses que ha viscut amb contes que ha sentit. De fet el més divertit és que mentre explica, descriu com processa les idees i del caos del seu pensament surt l'autèntica veritat  d'un nen de 4 anys: el seu món és un conte on tot és possible, on la imaginació no crea línies divisòries sinó que suma realitats per aconseguir la felicitat. (el texte està transcrit literalment ).

El Gat amb botes va a esmorzar a la París.

El gat amb botes s’en va a casa seva i el pagès que li ha donat les coses s’en va a la pastisseria a pendre un colacao. El gat quan arriba a casa s’estira al seu llit però primer veu una mica d’aigua, de seguida li ve la son i tanca els ulls. Quan es fa de dia esmorza pizza i aigua, després es vesteix amb un vestit nou que té un cuatre brodat, unes botes de color blau, un barret groc i un paraigües blau cel. Surt i plou un mica però ell va a esquiar a la muntanya; ara el gat té nou anys però esquia des que en tenia 7 i en sap un munt. S’en va anar a esquiar amb el tren del país de les flors roses amb molts arbres que ara estava així de tope de neu. Quan va arribar a les pistes va veure que s’havia oblidat els esquis però ell va anar al bosc a caminar amb les seves botes aprofitant que feia sol i poc fred. Al bosc va berenar gelat de cono de nata i va veure tota l’ampolla de suc de meló. Després de berenar va tornar a casa amb el tren que l’esperava i va fer una migdiada i quan es va despertar va mirar la tele que feien els sinson que eren uns dibuixos animats de nens i ratolins. Quan es va fer de nit va anar a dormir amb el pijama de zebra amb ratlles negres i blanques i mentre dormia va somiar que anava a veure els seus gats cusins i jugaven a boleibol on hi havia les boles de gats que tenien ungles. Allà els hi van regalar, perquè cumplia 10 anys, unes espases que feien molt mal perquè matessin els ratolins. Va trobar un ratolí i el van matar i després s’el van cruspir perquè els hi agradava molt. Després de la teca va voler anar amb moto fins on treballen els gats treient heures; allà va buscar flors per tallar-les amb unes tisores. Van trobar moltes flors blanques i roses i van fer un gran ram de flors per la casa dels gats; el posarien a una taula on mai menjaven res ni feien res. Després es van convertir amb gats super dolents perquè tenien magia i van estar a punt de matar a tots els ratolins però de cop el gat amb botes es va despertar i va veure que era un somni. Va aixecar-se i va esmorzar xíndria amb una mica mica de bolets. Després va tenir molta set i va veure aigua per tornar a descansar ja que no va a l’escola ni treballa, només dorm i menja. Es va banyar a la seva piscina fent molt esquitxader a tota la seva casa. Després va secar-la i la va netejar amb sabó de color verd. Va escombrar i va llençar totes les coses brutes a l’escombraria. Es va posar colonia de color marró en el cap i va anar a la Paris a menjar un café amb una ensaimada. En el diari va llegir que els ratolins havien fet una casa molt gran de pedra i tenien molt de formatge per menjar. Després de llegir el diari va anar als gronxadors a jugar amb altres gats però només ell duia botes que el feien corre molt.

Un ratolí i un gat ja s’ha fos.

En Jan amb botes, 8 de Juliol de 2010.

La Camarga mística

La Camarga és una preciosa regió del sud de frança, situada geogràficament entre els dos braços principals del delta del Roine i del Mar Mediterrani. Els humans han viscut al Camarga des de fa mil·lennis, en gran manera afectant-la amb drenatges, dics, arrossars i extraccions de sal. Una gran part de l'interior s'ha drenat amb propòsits agrícoles. La Camarga té la seva pròpia raça de cavall, el famós Camagués blanc. Aquests cavalls son muntats pels gardians que crien els braus i ovelles. Poder observar aquests marevellosos cavalls en estat semi-salvatge per uns paratges d'aiguamolls de verd intens és realment un privilegi i una recomenació que us vull fer. Si aneu a finals de maig, podeu coïncidir amb la processó de Santa Sara a Saint Marie de le Mer, feta per centenars de gitanos provinents de tot Europa on els cavalls també tenen el seu protagonisme.

He escollit aquesta imatge de La Camarga perquè em recorda la sensació de pau de misticisme que els seus paratges em van transmetre. Espero que us agradi.

Un Peregrino llamado Martin

Fa molt poquet he tornat de fer un reportatge sobre l'últim model d'Aston Martin seguint el Camí de Santiago; l'anècdota del report va ser un reducte de la Santa Inquisició en forma de dona que ens va increpar mentre feiem la nostra feina. Estavem al Monte Gozo, lloc on el pelegrí veu a la fí  l'skyline de la ciutat de Santiago, i varem situar el vehicle a un lloc que no molestava a ningú, mentre disparava des de lluny amb un teleobjectiu per tal d'agafar ombres de pelegrins amb el cotxe de fons. És aquí on va apareixer la "santa debota" increpant-nos amb una veu estrident: "¡Esto que hacéis es una falta de respeto, una vergüenza y una horterada!"

Cada vegada cridava més fins que m'hi vaig acostar per dir-li, molt seriosament, que em semblava la persona més mal educada que havia conegut mai. Em va mirar fixament apretant els ulls i en aquell moment vaig donar gràcies de no estar en altres temps sinó de ben segur que ens haurien cremat a la foguera per heretges i infidels. Em va faltar dir-li a la reputada senyora de la fe divina, que si en Santi fos contemporani potser hauria preferit fer el Camí a tota llet sobre 470 caballs en comptes de fer-ho a peu i calçant unes incòmodes sandalies.