+q mil Paraules

A la Cuina dels Ruscalleda

2012-01-15T21:48:00.000+01:00

Veure gent apassionada amb la seva feina és sempre un plaer, però veure a mare i fill que els hi apassiona el mateix i a sobre tenen èxit amb el què fan, és extraordinari. La revista AR del grup Hearts Magazines España em va encarregar fotografiar a la Carme Ruscalleda i el seu fill Raül Balam. Entre tots dos tenen 6 estrelles michelín (3 Sant Pau de Sant Pol, 2 el Sant Pau de Tokio i 1 el Moments del Hotel Mandarín de Barcelona) que avalen la gran qualitat de les respectives cuines però la intenció del editor era fotografiar-los distesament a la cuina de casa seva. L'article es deia: "Mamá, hoy cocino yo" i simulava el fet que en Raül cuinava per la seva mare. Va ser una sessió curta però divertida on els protagonistes van regalar dosis d'humor i bon rotllo.

Tant en Raül com la Carme van demostrar que no se'ls hi donava gens malament el fet d'actuar i improvisar. En cap moment van fer valdre la seva condició de super Chefs ni em van fer sentir incòmode. Gràcies Carme i Raül, va ser un plaer treballar amb vosaltres.

8 anys sense Floquet de Neu

2011-12-30T08:00:00.000+01:00

El passat 24 de novembre es va cumplir 8 anys de la mort d'en Floquet de Neu. La meva primera vegada i la última que el vaig veure va ser justament 2 mesos abans de que morís. La seva mirada em va semblar hipnotitzant i hauria estat tot el dia mirant-lo. Sabia que tenia càncer a la pell i que l'estava matant a poc a poc i potser per això vaig anar-hi com aquell que va a despedir-se d'un amic. Ara s'acaba d'estrenar la pel·lícula sobre ell i potser per això o perquè pels Nadals recordem tots aquells que no hi son, he desenterrat aquestes imatges de l'arxiu per compartir-les amb vosaltres. "Nfumu ngui", et seguim recordant.

El jardí celestial

2011-12-28T12:22:00.000+01:00

Aquest jardins situats a la muntanya màgica de Barcelona, representa un dels millors patrimonis naturals de la ciutat. Inaugurat l'any 1922 per l'exposició internacional de la Barcelona del 29, van ser projectats per Jean Claude Nicolas Forestier i Nicolau M. Rubió Tudurí. Amb aquests jardins es va crear un nou estil paisatgístic d'arrel mediterrània. És un plaer passejar-hi i admirar com es complementa a la perfecció la naturalesa amb la intervenció humana. L'encàrrec de fotografiar aquest parc em va venir, la primavera passada, per la revista Nuevo Estilo del grup Hearst Magazines. Mentre voltava buscant els millors racons del parc em vaig trobar aquesta postal. L'arbre nascut al bell mig de l'escala semblava l'ascenció celestial de la mare natura; la llum lliscava pels graons de pedra marcant unes ombres que direccionaven la llum de manera ascendent. Realment la simbiosis entre la naturalesa i l'home és total regalant al qui ho observa moments de pau i equilibri emocional.

Merry Christmas

2011-12-24T17:42:00.000+01:00

Algunes sorpreses et poden canviar la vida.
Algunas sorpresas te pueden cambiar la vida.

Bon Nadal, Merry Christmas, Joyeux Noël, Feliz Navidad, Frohe Weihnachten

Informació de la imatge:

dia: 24/12/2011 /Hora: 15:21 PM
Localització: Wc d’autopista A7
Num imatge:_DSC0239.NEF
ISO: 200 f/9,0 1/15
Càmara: Nikon D3
Lent: Nikkor 20 mm f/2,8

El Garraf Romàntic

2011-12-22T09:00:00.000+01:00

Res tindria d'especial aquesta portada si no fos perquè es va realitzar amb la Mamiya 645AFD i un respaldo Leaf Aptus II 12 de 80 milions de píxels. Com que l'interior demanava un angular equivalent a un 18 mm i només disposavem d'una lent Schnneider de 55 mm f:2,8 (equivalent a un 30mm en pas universal), vaig decidir fer una seqüència de 27 imatges per muntarles posteriorment amb Photoshop. El problema va ser que cada imatge ocupava 229 Mg i l'acoplament amb Photomerge es va fer etern!!!

Pel que fa a la il·luminació es va utilitzar un equip de dos capçals D1 Profoto de 1000W i un Acute B2 de 600 W també de Profoto que van fer que l'interior s'omplis de llum a través dels finestrals. Quan es va fer aquesta seqüència us prometo que a l'exterior ja era ben fosc. Els tres punts de llum són situats a l'exterior de la finestra de la esquerra, un altre entra pel finestral de la dreta i il·lumina parcialment el piano i la última situada al finestral del fons creant la contra amb ombres marcades de la model. Tot aquest desplagament de medis va ser gràcies a l'equip de Innovafoto que va voler que féssim la portada amb la única càmara a l'estat amb aquestes característiques.

Si voleu veure el vídeo del Making Off realitzat per Naturpíxel Clickeu aquí: MAKING OFF

També us adjunt-ho aquestes imatges del reportatge que s'han descartat. Per veure l'autèntic reportatge del Garraf Romàntic no us quedará més solució que comprar el proper número del Descobrir.

Pel qui vulgui o pugui venir a la presentació del número es fa avui a les 13:00 h a la Casa Museu de Can Papiol de Vilanova i la Geltrú.

Recordant Chiapas

2011-12-20T02:24:00.001+01:00

Possiblement per anyorança us adjunt'ho aquest petit recull del reportatge de Chiapas. Actualment no viatjo tant com abans i la veritat és que es troba a faltar el fet de conèixer nous racons llunyans. Ara que ja tinc els meus fills més autosuficients, espero que aviat tornin aquells encàrrecs de creuar mars i muntanyes. La riquesa de colors de Chiapas va ser de gran ajuda per fer el reportatge en només 5 dies. Espero que us agradin.

Agullana. Desembre de 2007. Primer encàrrec del Descobrir

2011-12-18T02:09:00.000+01:00

Sempre, quan una revista que no hi col·labores habitualment et fa un encàrrec, la motivació és duplica perquè vols causar bona impressió als nous clients. Aquest mes de desembre ha fet 4 anys del meu primer encàrrec de la Revista Descobrir Catalunya. L'encàrrec consistia en fer un reportatge d'Agullana, un poblet de les Salines Bassegoda, al nord oest de Figueres. Recordo perfectament el forn Cortada on feien la millor coca i pa al forn de llenya de tota la comarca. Van ser 4 dies intensos i molt gratificants i recomano a qui no conegui aquest petit poble que faci una escapada per descobrir-lo. He recuperat aquesta imatge del café de la Concordia d'Agullana on la llum hivernal l'invaïa cada tarda fent llargues ombres en el terra del saló.

La Sagrada Familia

2011-12-09T07:00:00.000+01:00

Aquest mes de Desembre podeu trobar als quioscs el meu reportatge sobre la Sagrada Familia. Com la majoria de gent de Barcelona i rodalies havia passat per davant del monument milers de vegades però mai hi havia entrat, la veritat és que, quan veus les cues que hi ha les ganes desapareixen i segueixes pensant: algun dia faré la cua per entrar-hi. Doncs a mí, per sort, el dia va arribar en forma d'encàrrec i la veritat és que vaig al·lucinar amb aquesta majestuosa obra. Si l'exterior impacta, l'interior et colpeix de tal manera que dones gràcies a Déu que l'obra ideada pel genial Gaudí s'hagi continuat fins els nostres dies. En el reportatge es fa especial menció als treballadors que avui dia treballen en el sommi Gaudinià. Ells són la veritable ànima de la Sagrada Familia que, amb el seva professionalitat i artesanía, culminarán d'aquí a uns 15 anys un projecte iniciat l'any 1882. Us adjunt-ho algunes imatges del reportage perquè us convenci de fer la cua a les portes del Temple o bé comprar un exemplar del Descobrir, tant una cosa com l'altre us sorpendrà.

Joan Vendrell i les estrelles del Garraf

2011-12-06T23:35:00.000+01:00

Des de fa prop de tres anys visc a Begues, el poble d'en Joan Vendrell de Naturpíxel. Coincidim a l'escola dels nostres fills i coincidim també amb la passió per la fotografia. La setmana passada vam quedar per fotografiar les estrelles en al parc natural del Garraf. La humitat relativa de l'aire era tan brutal que sovint s'entelava la lent i la càmara i objectiu "suaven" com un pollastre a l'ast. La contaminació llumínica era elevada i no ens va permetre veure la vía làctea però jo vaig marxar amb una imatge del fotògraf fotografiat.

Càmara utilitzada: Nikon D3

Òptica: Nikkor 24-70 mm f:2,8

Exposició: 30 seg a f:4

S.N: 1600 ISO

Premi Mañé i Flaquer de Periodisme Turístic

2011-12-05T18:09:00.001+01:00

La Revista Descobrir Catalunya està saborejant l'ùltim premi concedit, en aquest cas el premi Mañé i Flaquer de Periodisme Turístic que otorga l'Ajuntament de Torredembarra. S'ha premiat el dossier "País d'arròs", publicat el passat mes d'octubre, on la portada i l'apartat dedicat a la zona de Pals (Girona), s'em va encarregar a mí. Els últims anys aquesta revista no ha deixat de guanyar premis i, a diferència d'altres, ha anat creixent en ventes i en nombre de lectors, demostrant així que les coses ben fetes acaben calant en els que saben apreciar la qüalitat dels bons productes editorials. Vull felicitar a tot l'equip de redacció que dia rera dia s'esforcen per millorar els continguts del Descobrir Catalunya.

Felicitats companys i per molts anys!!!

"gajes del oficio"

2011-12-03T13:32:00.001+01:00

En l'últim encàrrec del Descobrir que parla de l'època Romàntica al Garraf, semblava ser un reportatge senzill i planer donat que parlava del Garraf en l'esplendorosa època romàntica del 1800. Doncs bè, de senzill res de res, al contrari! S'ha realitzat una sessió amb figurants vestits d'època a Can Papiol de Vilanova i la Geltrú, una casa senyorial actualment museitzada, una ruta, càmara en mà, a sobre d'un cavall durant prop de tres hores i baixar un avenc (cova subterrànea) al parc natural del garraf amb l'associació d'espeleología de la Talaia de Vilanova. Va ser realment una experiència de risc, no per a mí sinó pel meu sofert equip; la Nikon D3 va estar disparant sobre un cavall de raça Merens i el meu equip autònom de 1100 W va baixar dins d'una cova més de 8 metres. El resultat espero que hagi valgut la pena perquè no cada dia poso l'equip en situacions crítiques com la que us explico. La veritat és que no ho hauría fet si no fos per els autèntics professionals de la materia, la hípica Rosper de Vilanova i els espeleòlegs de la Talaia que en tot moment van garantitzar l'èxit de la croada.

Una imatge val + que mil paraules, doncs aquí en teniu dos:

Imatge del Cavall de Daniel Sangüesa Gómez

Imatge de l'avenc de Núria Porras Pagès

Per veure el resultat de les imatges hem d'esperar al número de Gener de Descobrir Catalunya.

La pastilla de la veritat

2011-11-26T17:55:00.001+01:00

Com si de Màtrix es tractés, en les últimes eleccions ens han ofert la pastilla vermella o la blava per solucionar els problemes que inquieten als plebeus, però a diferencia de la pel·lícula, si hem escollit la de color blau, vermell, verd o taronja seguirem vivint igualment en un món irreal, muntat a mida d’uns quants espavilats que maneguen les normes pel seu propi interès per seguir indefinidament manipulant les cordes dels seus estúpids titelles. Vivim en un món que es nodreix de la nostra ignorància, de la nostra “llibertat” fictícia, d’un consumisme absurd amb efecte ”placebo”, d’unes lleis partidistes, d’uns impostos socials sense retorn: Però hem de ser feliços, senyors! Per tant, que l’equip de nous milionaris guanyi al seu etern rival ens ha de reconfortar, que el rei imposat sigui “campetxano” ens ha de fer gràcia, que tinguem un vehicle contaminat ens ha de donar llibertat de moviments (encara que no puguem pagar el preu del combustible), que puguem tenir una casa a pagar a 35 anys ens ha de donar seguretat, tot això ens ha de tenir contents i distrets per seguir pasturant dins del programa inserit; és igual si tot és una fal·làcia, l’important és sentir aquesta “felicitat” per donar estabilitat a les cordes que ens manipulen. I qui ens manipula? Doncs aquells que viuen de l’especulació humana, d’aquells que posen preus als productes que conrees, aquells que compren i venen però no produeixen, aquells que han posat les lleis del mercat borsari per davant de la llei del poble, d’aquells que ens diuen com hem de viure i què hem de consumir per ser feliços, en definitiva, dels programadors del sistema.

Ara sembla que hem d’arreglar un desajustament del sistema. Els programadors han dit als seus subordinats polítics que ens convencin del fet que érem massa “feliços”, que ens havíem posicionat una mica per sobre de les nostres possibilitats, que cobràvem massa, que la sanitat gratuïta no és viable, que paguem pocs impostos, en definitiva, que s’han de fer retallades per calmar els que maneguen el mercat de la nostra vida. L’amenaça serà clara: si no retalleu i enxufeu milions d’euros als usurers bancaris, el sistema tal i com el coneixem es penjarà.

Si el sistema es penja potser s’han de tallar les cordes que ens manipulen, fer un reset i per tant, fer visibles aquells fills de Déu que ens han estat collant les nostres vides durant una eternitat.

Ara pregunteu-vos: voleu realment prendre la pastilla de la veritat per veure el món real?

Benvinguts a Màtrix amics meus.

La vía Lactea, la lluna i es Cap de Barbaria

2011-11-04T13:43:00.001+01:00

L'ùltim cop que he visitat Formentera, hi he anat amb la idea de fotografiar exposant més per les estrelles que per les escenes terrenals; tot es deu a que vaig tenir la sort de conèixer en Manel Soria (frikosal), un especialista en aquest tipus de fotografia. Bé, vaig fer el que vaig saber amb les poques indicacions que em va desvetllar el mestre i les limitacions del 24 mm muntat en la D3. Tot i així vaig quedar força content del resultat ja que vaig poder fotografiar en una mateixa imatge, part de la vía Làctea, la lluna i el far del Cap de Barbaria. Gràcies Manel per inspirar-me.

Els veritables amos

2011-11-02T16:19:00.001+01:00

Últimament mirar les notícies per la televisió o fullejar el diari fa que et preocupis per la teva estabilitat econòmica de futur, i no parlo d'un futur llunyà sinó d'un futur pròxim. La veritat és que només surten notícies que t'adverteixen de les conseqüències d'una crisis que sembla no tenir fons. Per la gran majoria de la classe mitjana, que m'hi incloeixo, ens té completament al·lucinats que el nostre futur econòmic familiar depengui de si les accions dels veritables amos del corral es re-valoritzen o cauen en picat. Jo sempre he treballat amb les mateixes tarifes i no recordo tenir la sensació de bonanssa econòmica que diuen hi havia ara fa 4 anys. Sí, és veritat que ara l'acolloniment és global perquè ningú es sent segur en la seva feina però, per un autònom que mai ha tingut res clar ni s'ha sentit dins de cap empresa, aquesta sensació de no saber què faràs el proper mes, no és nova ni diferent. Diuen que si no s'injecta milions d'euros a la banca europea les conseqüències poden ser imprevisibles. Per una petita empresa que no ha fet bé les seves inversions les conseqüències també són imprevisibles però el que està clar és que ningú li injectarà calers per salvar-la; doncs bé, què pot passar si els bancs s'ensorren? Que no tinguem números de compte per ingressar el rebut de la llum o de l'aigua? doncs, cap problema!, tornem a anar amb els diners amb mà a pagar-lo. Que els ajuntaments no poden cobrar els impostos pel banc? doncs que ho facin com sempre s'havia fet, amb un cobrador municipal que passi casa per casa. Si de fet, el què la banca ens ha maquillat, és el fet que el sistema econòmic és idèntic al de l'edat mitjana, simplement el que han fet és canviar els noms dels amos, dels cobradors i dels càstigs pels no pagadors. Si no ho veieu així, poseu-vos en la situació de tenir una propietat, que per suposat esteu pagant a uns usurers anomenats bancs. Què passa si no pagues les cuotes? que els usurers avisen als senyors feudals per fer-vos fora de casa vostre. Però si tens la sort de tenir una propietat i no dependre dels usurers, què passa si no pagues la cuota al gran terratinent anomenat ajuntament (I.B.I)?, doncs que també et foten fora de casa teva. Les propietats i terrenys que llaurem mai seran nostres si deixem de pagar els tributs que ens demanen els veritables amos. No us podeu imaginar lo difícil que pot ser voler sortir del sistema que tenen muntat. Et posen totes les traves possibles perquè tinguis que dependre d'ells i a sobre amb les seves condicions. Heu intentat, avui per avui, pagar algun rebut en mà? És pràcticament impossible!. Per molt trist que sembli, seguim essent el mateix populatxo que els reis, nobles i clero sotmetien amb normes i tributs completament abusius.

Per tot això, enyoro l'època que creia que els reis eren uns personatges que regalaven coses, que jo era el melic del món, que podia fer i ser el que desitjava, el que creia amb la bona gent, amb la màgia....... si senyors, enyoro la innocència de l'infant que viu en un món podrit maquillat per la ignorància.

La maladicció dels Sahrauís

2011-10-25T22:28:00.000+02:00

Fa dos dies van segrestar tres cooperants en els campaments Sahrauís de Tindouf, situats al sud oest d'Argelia dins del desert del Sàhara. Des de fa prop de 40 anys, una població de 200.000 persones malviuen com a refugiats en terra de ningú. Des de llavors, diverses ONG's i algun govern europeu han abastit al poble exiliat de les moltes necessitats que tenen en un territori tan hostil.

Però resulta que avui el seu gran enemic, no ha estat ni el desert ni els marroquins sinó una banda de delinqüents que utilitzen la religió per a segrestar i extorsionar. El 2007 vaig tenir la gran sort de conèixer els Sahrauís de Tindouf i conviure amb ells poc més de 10 dies. Em van donar tot el què tenien, tractant-me com un fill més. Sé que per a ells, aquesta malaurada notícia pot comportar retallades en l'ajuda externa que reben i això sí que pot ser fatal. Estic segur que el Sahrauí que va ser ferit de bala mentre intentava protegir els cooperants va fer el que qualsevol dels campaments hauria fet per mi en les mateixes circumstàncies, per ells els seus convidats són part de la família i els defensen com a tals.

Espero i desitjo que aquesta situació es resolgui el més aviat possible i que els tres cooperants siguin alliberats en breu. Vull fer , des del meu modest bloc, una crida per condemnar enèrgicament aquestes pràctiques covardes d'uns quants delinqüents que, amb les seves accions, poden desestabilitzar la situació política i econòmica, ja precària de per sí, d'un poble del qual la comunitat internacional ha abandonat en les seves legítimes reivindicacions territorials.

Mariona Ribas

2011-10-13T15:42:00.000+02:00

La passada primavera vaig tenir l'encàrrec de 10 minutos per a retratar a l'actriu catalana Mariona Ribas per la secció "Gente con Estilo". En David Ruiz, periodista de la revista es va encarregar de la producció i va escollir, molt encertadament, Empuries com a escenari de la sessió. Tot i que la Mariona estava sota medicació per la grip es va portar com tota una professional i va fer possible una sessió plena de bon rotllo regalant a l'equip el seu espectacular somriure en tot moment. La Pam Pons em va tornar assistir amb la il·luminació i la feina d'estilisme i pentinats va ser impecable.

Sobre aquestes linies fotografia de l'equip de producció amb la Mariona al centre.

Les imatges originals van ser publicades en color.

+ enllà del retrat editorial

2011-09-02T00:27:00.000+02:00

A finals del mes d'octubre d'aquest any, tinc previst donar un curs a l'escola superior de fotografia Gris Art a Barcelona. Sota el títol: més enllà del retrat editorial (fotògrafs del Descobrir) intentaré explicar amb exemples i pràctiques com s'aconsegueixen retrats polits mitjançant tècniques fotogràfiques utilitzades pels professionals. Aquí us deixo un video amb alguns dels meus retrats:

Qui és Ò. Rodbag?

2011-08-11T00:14:00.000+02:00

Hi havia un temps que es deia que una imatge no mentia i que valia més que mil paraules. Avui dia, en plena era de la informació global i en directe, tothom pot saber una mica de moltes coses. El que no sabem és si la informació que rebem és la veritat o bé una interpretació deformada de la realitat. Personalment he vist amb els meus propis ulls com es narraven en directe i via satèl·lit successos completament inventats per justificar els alts costos d'un equip desplaçat al lloc del conflicte. La notícia era trobar cada dia un nou "bulo" que rondés pels carrers per donar-hi forma, posar cuatre imatges de recurs i finalment deixar-ho anar a l'hora de màxima audiència pel telenotícies. -Quina pena i que patètic!! Cada dia tenia que trucar a la familia perquè estaven completament acollonits de la informació que els hi arribava. Vaig passar-me tots els dies desmentint els malperits de la tele i encara ara, molts anys després, es pensen que el que mentia era jo. Fotògrafs de guerra m'han comentat que algun periodista de prestigi, pagava a vilatans d'un lloc indeterminat de la zona de conflicte, perquè descarreguessin els seus fusells just en el moment de la conexió, així veiem en el telenotícies un corresponsal de guerra fent la crònica sota una pluja de bales.....Quin collons de super heroi!!! Ara, just quan podem tenir tota la informació del món, comencem a dubtar de la seva fiabilitat i ja us dic que no és per casualitat, perqué tot s'hi val per mantenir l'audiència del showtime, fins hi tot mentir, fabular i inventar.

A mí s'em pot criticar per fer les fotografies amb encuadraments i efectes de llum que també deformen la realitat, perqué omiteixo tot allò que fa lleig al paisatge i busco el millor moment del dia per exaltar la seva bellesa. Sí, es cert, a través de la meva visió personal, ofereixo una realitat partidista, però jo no parlo de notícies o successos que poden canviar la vida de persones, comunitats i fins hi tot països.

Si mai s'arribés a saber tota la veritat de com ens han estat manipulant els grans canals d'informació en els darrers 50 anys, cauríem en una crisis de personalitat i de coneixement de tals proporcions que ens conduiria a la més absoluta apatía intel·lectual i a una desconfiança social profunda dificiment recuperable. Ara, que segur que hi hauría molta gent que li encantaria seguir sent enganyada mentre no afectés a la seva bombolla existencial. Parlem de Matrix, potser?

Es diu que si tinguéssim la capacitat de veure la llum real, si fóssim capaços de veure amb els ulls com els ratjos de sol il·luminen totes les coses, ens tornaríem bojos. Si sabéssim tota la veritat de ben segur que també acabariem tocats del bolet, per tant, ens haurem de conformar amb les poques vegades que la rosada o un fum dispers vora la finestra ens permet veure la llum i intuïr la veritat.

Els que no em coneixen i es pregunten: Qui és l'Òscar Rodbag?, m'agrada contestar que és el que són les seves fotos, ni més ni menys. Per tal fet, vaig fer aquest petit video per intentar contestar a la pregunta:

Untitled from oscar rodbag on Vimeo.

l'Ariège: naturalesa salvatge

2011-07-27T01:11:00.000+02:00

A l'actual número d'agost del Descobrir podreu veure com a tema central, un reportatge de l'Ariège. Personalment va ser un desconriment comèixer aquesta espectacular regió occitana.; No us el perdeu.

Lloret i el Mar

2011-07-23T01:08:00.000+02:00

Lloret torna a estar de festa, de festa popular vull dir. Altre cop torna a ser festa major i els Lloretencs es preparen per treure la seva estimada Santa Cristina i portar-la amb processó marítima fins a la preciosa Ermita que du el seu nom. I és que Lloret, encara que molts no s'ho pensin, manté les tradicions d'aquell preciós poble pescador que un dia va ser, fent una festa que torna a la població a les seves arrels. Com cada any farán un pas, tot apartant l'actual ingrés estirat a la sorra, per fer-hi passar un poble i els seus Sants que volen tornar al mar del que provenen. Per mantenir la dignitat no s'ha d'oblidar mai d'on venim.
Felicitats Lloretencs i per molts anys de Santa Cristina.

La màgia del Lluçanès

2011-06-20T09:05:00.001+02:00

Reconec que fa tot just dos mesos enrera, no hauria pogut situar amb exactitud aquest marevellós territori. Realment ha estat tot un descobriment i una agradable sorpresa conèixer el Lluçanès. La revista Descobrir Catalunya em va encarregar un reportatge urgent sobre una comarca completament desconeguda per mi i vaig fer-lo tant digne com vaig poder amb només 7 dies. En realitat només van ser 6 perquè el primer vaig destinar-lo per complert a documentar-me i explorar el territori. Amb aquests sis dies vaig conéixer uns paisatges increïbles, un patrimoni històric de primer nivell i sobretot una gent formidable que van fer de la feina, un veritable plaer. No obidaré mai el Lluçanès ni la seva gent. Us recomano que hi feu una visita i us deixeu emportar per la seva màgia.

Aquí us adjunt'ho el video de presentació del reportatge que sortirà el proper 26 de Juny a Descobrir Catalunya; no us ho perdeu!

Untitled from oscar rodbag on Vimeo.

Una abraçada per tots els Lluçanencs extraordinaris que he conegut i que m'han ajudat. Mil gràcies!!!
I mil gràcies a l'ajuda inestimable de Na Pam Pons de Malva Produccions.

Felicitats Sant Quirc de Durro.

2011-06-16T23:29:00.000+02:00

Aquest any ja s'ha complert 11 anys des que la UNESCO va declarar Patrimoni Mundial el conjunt Romànic de la Vall de Boí, i just avui és Sant Quirc, un nom que m'encanta i que el vaig conèixer l'any passat durant el reportatge que vaig fer a la maravellosa vall de l'Alta Ribagorça. Sant Quirc de Durro és una petita Ermita Romànica situada en un punt estratègic i que ofereix unes precioses vistes de la vall. L'Ermita amb la seva exquisita simplicitat ocupa un paratge que transmet pau i harmonia; sembla que els 8 segles que fa que domina la muntanya de Durro, hagi creat una simbiosis amb l'espai natural i que ara no es pugui entendre sense aquesta petita joia del Romànic.

Us proposo aquesta imatge per poder-vos explicar una mica com es va realitzar: A l'Ermita i els seus voltans no hi ha cap mena d'il·luminació i vaig pensar que seria bona idea pintar-la amb llum quan es fés fosc. Durant uns 20 minuts d'exposició vaig moure'm a les fosques (amb el risc que això comporta), per poder pintar amb llum la petita Ermita. Vaig utilitzar un focus de llum de Leds, un flash Nikon SB800 i una llanterna MagLite de Leds. El resultat aquí el teniu. Espero que us agradi.

Eclipsi de lluna

2011-06-16T01:07:00.000+02:00

Ahir, 15 de juny, va tornar a veure's un eclipsi total de lluna, potser no és tant espectacular com un de sol però té la seva màgia. Aquesta seqüència és de l'ùltim eclipsi de lluna que vaig fotografiar el maig de 2007 des de la Costa Brava (Girona):

i aquí teniu una imatge de l'eclipsi d'ahir feta des del mur de Begues (Barcelona). Només tenia un 200 mm (sorry):

Catwalk de "Mujeres Palo"

2011-06-13T23:29:00.000+02:00

“-Hei, sabeu quina temperatura de color disparen?”; acabo d’arribar a la zona de gràfics situada al final del catwalk. Com sempre arribo a l’ùltim minut, aquest any he tingut sort que el passe previst per les 11 del matí s’ha retrassat. Ajusto el balanç de blancs a 5500º K, segons diuen els tècnics de llum, utilitzarán canons de llum dia. Disposo la bossa d’òptiques i la maleta del macbook als meus peus. Sempre utilitzo el 70-200 mm per fer aquesta feina i disparo amb format JPEG ja que s’ha d’editar in situ a tot drap per passar les imatges on line. Avui tinc passes fins a les 5 de la tarda, és a dir, no em mouré d’on m’acabo de seure, fins al cap de 6 hores si no hi ha cap retràs. Sort en tinc que la “Mariajo”, companya de feina del grup Hachette, sempre agafa el millor lloc, centradet i a primera fila.

Carinyosament anomeno a les models de passarel·la, “mujeres palo” per la seva constitució física; els dissenyadors de moda busquen perxes i elles cumpleixen a la perfecció els seus desitjos. Personalment crec poc atractiva una dona sense curves però reconec que la roba els hi escau molt bé. Les “Mujeres palo” tenen un paral·lelisme amb les “dones girafa” del nord de Tailandia, les dues maltracten el seu cos per a viure, unes posant-se anelles al coll fins deformar-lo i les altres deixant de menjar per seguir caminant com un gat sobre la passarel·la.

Els llums de sala es desplomen mentre algun invitat despistat corre cap el seu seient. Els gràfics tensem els muscles i preparem les “armes”; surt la primera model i tots ja la mirem a través del visor. Plano general i comença el caminar per la passarel·la coneguda o “Catwalk”. A mig camí les càmeres comencen a disparar i d’allà fins a la parada i pose de la model el soroll dels miralls de les reflex semblen metralletes: “trac, trac, trac, trac!”, en aproximadament 25 minuts que durarà el passe dispararé unes 700 vegades l’obturador. El fotògraf del costat dispara la seva Canon al mateix temps que fa fotos amb el seu Iphone, tot val per ser el primer en tenir fotos penjades a la red.

La llum dels canons situades a la part oposada d’on disparem ens compliquen molt la feina i això provoca tensió entre els companys. La veritat és que són unes contrallums molt putes que fan anar de cul els autofocus de les càmeres.

S’acaba el passe amb un/a dissenyador/a somrient enmig dels aplaudiments dels assistents, avui no hi ha hagut cap pas en falç i tot ha sortit perfecte.

Mentre els convidats i professionals deixen els seus seients ja tinc volcades les imatges i començo a editar. Abans que comenci l’altre passe ja estic penjant les fotos al FTP de l’editorial per la que avui treballo. Les fotos es publicarán en varies revistes però mai sabré quines ni les veuré publicades, ni falta em fa.

Retrats de nens amb gossos

2011-06-09T21:31:00.000+02:00

Fotografiar nens és a priori cosa complicada, quan hi afegim animals, en aquest cas un gos, la situació es torna del tot imprevisible.

Si voleu fer fotos d'aquest tipus apunteu aquests 10 manaments:

Primer. S'ha de tenir temps. Temps per fer-la i temps per perdre. Si el nen perceb que està treballant i no jugant, heu begut oli i millor plegar veles com diuen els mariners.

Segon. Buscar un lloc tranquil on lo millor per fer sigui justament el que esteu fent.

Tercer. Que l'animal (el de quatre potes vull dir), estigui satisfet i no vulgui desafogarse corrent o friccionant-se agitadament amb la cama de ningú.

Quart. Buscar la complicitat del nen per aconseguir gestos naturals i espontanis.

Cinquè. Si hi han mares o pares, calmar-los previament. Els seus fills no competeixen, simplement són nens i no pretenen ser ni en DiCaprio ni la Scarlett Johansson.

Sisè. Prioritza l'espontanietat i no busquis la perfecció absoluta. Per tant no badis amb parides.

Setè. Quan el nen diu prou és prou. No provoquis un drama de plors per quatre fotos més, no val la pena.

Vuitè. Si el gos diu prou sempre va bé un petit soborn amb forma de galeta per poder acabar.

Novè. No et deixis la tarjeta de memòria a casa.

Desè. Gaudeix del moment sigui quin sigui el resultat. Si no surt bé el primer dia considera't un privilegiat perquè segurament ho podràs repetir.

Jo per fer aquesta foto vaig agafar gos i nen i vaig anar a la muntanya. La mare es va quedar a casa. Vaig disposar caixa de llum situada a la part dreta dels subjectes a 1,7 metres d'alçada aproximadament. El poc sol que tenia era situat darrera d'ells i la sessió va durar poc més de 15 minuts fins que en Jan va dir que ja en tenia prou. Quan el petit ha vist la foto no ha fet cap mena de comentari però la Cris, s'ha emocionat.

Retrats amb dosis de sobreinterpretació

2011-05-25T18:44:00.000+02:00

Fotogramas em va encarregar fer les imatges per la secció "Fotomatón" de la revista. Consistia en fotografiar sobre fons gris, un actor del panorama nacional. El personatge era l'actor Diego Martín que va arribar amb puntualitat britànica a la cita; El plató de la revista era petit i amb el sostre baix cosa que feia gairebé impossible direccionar la llum de manera eficient. Per això vaig optar en posar un octa pràcticament frontal i una caixa de llum de 70x70 lateral que marcava lleugerament una intencionalitat direccional de la llum sense ombres. Un cop mesurada la llum amb el fotòmetre i/o flashimetre, vaig dirigir-me cap el protagonista i mirant-lo per primer cop als ulls li vaig dir: "Hola, què tal Diego, seré el teu fotògraf en els propers 20 minuts, espero que passem una bona estona". Seguidament el vaig posar davant el fons d'estudi i vaig disparar unes 250 vegades. Quan treballes amb bons actors, sobren les paraules, deixes de dirigir i passes a ser un simple observador que es limita a retratar els gestos de qui domina l'escenari.

Si voleu veure l'entrevista que li fa la revista sobre el rodatge de REC 3, aquí la teniu:

http://videos.fotogramas.es/video/iLyROoafzPpm.html

Gràcies a tothom! sou un regal!

2011-04-18T23:01:00.000+02:00

Avui, dia que cumpleixo anys, he rebut moltíssimes mostres d'afecte per part d'amics i coneguts. Realment és un regal tenir a gent que encara q només sigui un cop a l'any s'enrecordin de tú.
Ara fa dos anys, el destí em va regalar conèixer una illa fantàstica que m'ha obsequiat amb postals de conte i records imborrables.

Com q no us puc regalar més del què sòc us adjunt'ho un vídeo del reportatge de Formentera q crec q us pot agradar. Una abraçada a tots, els que m'han felicitat i els que no, i per molts anys!

Dolors Gordils i les seves 40 primaveres.

2011-04-13T01:05:00.000+02:00

El passat dissabte, la periodista i gran amiga Dolors Gordils, va fer anys. La festa de celebració va transcórrer en un idil·lic paratge del plà de l'estany. Va ser una festa preciosa, gràcies reina per convidar-nos!.

La Dolors, és una dona admirable, que transmet bon rotllo i desborda simpatia. A part d'un caràcter excel·lent és una de les millors periodistes que conec i potser per això, per ser tant bona, ara es dedica a una altre cosa. Amb ella he compartit els viatges més ben produits i la trobo molt a faltar; potser per això, perquè la trobo a faltar, vaig voler fer-li un retrat allà mateix, en aquell camp i al mateix dia del seu aniversari. De totes les imatges que vaig fer-li, em quedo amb aquesta que adjunt'ho. Ella sempre riu i en aquest retrat no, potser per això m'agrada. La seva mirada transmet sinceritat, seguretat i fermesa però també dolçor i tendresa.

Com que jo li vaig darrera amb això de l'edat, vaig demanar-li que m'expliqués que era per ella cumplir 40 anys, i això és el que va respondre:

"Mai m’ha preocupat fer anys. És més, sempre he estat de l’opinió que hem d’aprendre a conviure amb el pas del temps i a no tenir por d’envellir. Per mi fer anys, és una benedicció (el veritable problema seria no fer-ne). I és potser per això que m’ha fet una especial il·lusió celebrar el meu 40 aniversari i tenir una excusa per fer balanç dels primers 40 anys de la meva vida. Un balanç que m’ha permès adonar-me que sóc una dona privilegiada i que he de donar gràcies a la vida per tots els privilegis que m’ha concedit. Gràcies perquè tinc una família que m’estima i es preocupa per mi! Gràcies perquè tinc un fill fantàstic!! Gràcies perquè estic envoltada d’amics i persones excel·lents! Gràcies perquè sempre he pogut treballar fent allò que m’agrada! Gràcies perquè els meus i jo tenim salut! Gràcies perquè tinc més del que necessito per viure! Gràcies per tantes i tantes coses que no acabaria mai el capítol d’agraiments. És clar que en aquests 40 anys no tot han estat flors i violes, però fins i tot, agraeixo els moments dolents que m’han permés créixer i evolucionar com a persona. Sense aquests moments de llàgrimes i tristor segur que no seria la dona que sóc avui.

He hagut d’esperar 40 anys per sentir-me lliure, madura, segura, equilibrada (amb la justa mesura entre seny i rauxa), satisfeta, contenta, plena, visquent tots els dies de la meva vida, tal i com postulava Jonathan Swift."

Dolors Gordils,

Blanes, 12 d'abril de 2011

"The DeLorean Time Machine"

2011-03-22T13:29:00.000+01:00

L'encàrrec de la revista Car & Driver era si més no curiós: Fotografiar el mític vehicle de "Regreso al Futuro". El Desembre passat es va complir 25 anys de l'estrena d'aquella peli que ens va fer viatjar en el temps mentre menjàvem impulsivament crispetes i super boomers amb els ulls oberts com plats davant la pantalla "cinemascope". Eren estrenes amb grans presentacions i marquesines il·luminades on era imprescindible veure-les per ser algú en el teu entorn escolar. No veure una estrena com aquella era tant com ara dir que no navegues per Internet. Llavors, la informació primordial en el meu entorn pre adolescent era poder parlar de la peli i dels seus efectes especials abans que ningú. Us podeu imaginar com al·lucinàvem amb aquella màquina del temps en forma de cotxe!

Doncs, 25 anys després, aquell marrec que flipava amb les aventures d'en Marty McFly, li ha tocat fotografiar l'essència del DeLorean.

Com que sempre m'agrada explicar el "modus operandi" de les fotos us diré que, per fer la imatge que obre aquest post es va utilitzar una màquina de fum situada dins del vehicle juntament amb dos petites unitats de flash filtrats amb gelatina vermella i disparats per radiofreqüència. L'exposició de càmera es va fer amb la llum residual del garatge i de les flames perquè volia que el cotxe quedés integrat al màxim en l'entorn real de la sessió. Les flames es van fer amb benzina de Zippo per dos raons: per aconseguir el to blavós del rastre i per no generar fum ni residus lliscants en el terra. Tot i així i per precaució de no acabar xops, varem tapar alguns dels sensors anti-incendis del voltant. El rellotge ens el va cedir Vinçon i està posat de veritat en el terra del garatge. Finalment us diré que la contrallum que es pot veure en el terra sota del cotxe prové d'un altre vehicle que es va disposar per tal finalitat; d'aquesta manera aconseguim desenganxar el cotxe del terra eliminant les ombres pròpies i fer molt més visible el perfil del mateix.

Pels nostàlgics aquí teniu el vídeo de Back in Time, banda sonora de la peli.

DeLorean, com empresa automobilística, va fer fallida el 1983, dos anys abans de l'estrena de la pel·lícula. Diuen que es va escollir aquest model per ser el vehicle que més es podia assemblar a una nau espacial i amés l'exterior era d'acer inoxidable, però el que més m'encurioseix és com algú de la productora va pensar en un cotxe que ja no es fabricava i que només existien 9000 unitats a tot el món.

En aquest club exclusiu de col·leccionistes del DeLorean DM12, tenim en Jordi i l'Anabel de Barcelona que en tenen 2 i ens els van deixar per fer aquest reportatge.

Si voleu veure el video del Making off de Car&Driver: aquí

Dr. Manel Esteller: el caçador genètic

2011-02-24T09:32:00.000+01:00

L'any passat vaig tenir el privilegi de poder fotografiar a un d'aquells savis que, dels resultats de les seves investigacions, pot canviar la vida de molta gent. Tot i així, és pràcticament desconegut per la majoria de la societat. Parlem d'un dels millors especialistes mundials en l'investigació de l'Epigenètica i el càncer que ens alerta que a Espanya, només aquest any, es registraran 180.000 nous casos d'aquesta malaltia i la xifra continuarà creixent a la propera dècada. Efectivament parlem del Dr. Manel Esteller, que recentment l'han fet membre de la Faculty of 1000 (F1000), un club d'investigadors, on hi figuren varis Premis Nobel, més d'una dotzena de Premis Lasker i més d'un centenar de Membres de l'Acadèmia Nacional de Ciències dels EEUU, que per mitjà de la xarxa, poden avaluar directament els articles i documents més rellevants de les seves investigacions; justament una de les últimes que ha publicat, fa referència a la mutació dels virus que circulen pel medi ambient i que poden causar càncer . El que han descobert és que si el virus "es disfressa", el nostre sistema immunitari el deixa de reconèixer perquè els seus gens ja no creen les proteïnes que el delaten. Tot i així, manté actius aquells gens que causen càncer i, en qualsevol moment, pot decidir desarrollar-los en el nostre organisme amb plena llibertat d'acció.

Segons el Dr. Manel, si erradiquessim de cop el tabac, eliminaríem un 30% dels casos de càncer que hi ha en el món. Si ets fumador, el tabac t'altera els gens i els components de les cigarretes actuen ràpid sobre l'organisme. Quan naixem, comencem la partida amb unes determinades cartes de la baralla i al morir acabarem amb unes altres molt diferents. Tot dependrà de la nostra habilitat a l'hora de jugar.

Tot i aquesta realitat tan demolidora sobre els efectes del tabac en l'organisme, la nova llei que afecta als locals públics, ha generat un allau de crítiques, fins hi tot hi han hagut casos de propietaris de locals que s'han declarat en rebel·lia per poder seguir fumant. Això em porta a una irrefutable conclusió: els humans podem ser molt savis però també molt burros.

L'imatge encarregada per la revista QUO (encara pendent de ser publicada) es va pendre a l'àrea d'investigació de l'institut català d'oncologia, situat a Bellvitge. Vaig decidir fer aquesta imatge en un passadís i amb una sobre il·luminació posterior per donar l'efecte de camí cap a la llum, donat que és una imatge metafòrica representativa del tipus d'investigació que hi desenvolupen. Vaig disposar d'un compacte de 600 W al final del passadís que donava prop de 5 diafragmes més que la mesura frontal, il·luminat per un altre compacte de 600 W amb paraigües translúcid.

Gràcies Rafa Mingorance per deixar-me llegir l'entrevista que vas fer-li.

Friends: Dj Pharma, virus musical sense recepta coneguda.

2011-02-22T01:10:00.000+01:00

N'Agustí Yern, amic d'infancia d'en Pep Lluís, el defineix com una persona aparentment extravertida, que li agrada i es desenvolupa bé en les relacions socials. És un personatge accessible, que destil·la simpatia i suggereix complicitat, des del primer moment. Però alhora és una persona gelosa de la seva intimitat i del seu entorn més proper. S'aboca en la relació amb les persones que estima, tant família com amics, i és on mostra la seva vessant més natural i sincera.

Però la seva dualitat més coneguda és la de compartir la seva feina de farmacèutic (on s'el coneix com a Pep Lluís), amb la seva afició - i podríem dir que segona professió- de disc-jockey on es converteix en el super reconegut Dj Pharma.

En Pep Lluís en el següent texte, reflexiona sobre quan i com va descobrir la seva passió vers la música. Espero que us agradi tan com a mi i si el voleu conèixer en persona viatjeu a Formentera i pregunteu a qualsevol o bé podeu visitar la seva web.

"No recordo el primer cop que vaig sentir música, potser ja va ser quan encara estava dins la panxa de la meva mare. Jo ja tenia una germana que era més gran a la que també li agrada molt la música i cap els anys setenta, dècada en la que vaig naixer, a casa ja s’escoltava Santana, The Beatles o Los Bravos. Potser per això les meves primeres passes anaven acompanyades d’un ritme musical frenètic i en comptes de caminar ja semblava que ballava.

El meu contacte amb els escenaris també va començar molt aviat. En un acte benèfic que organitzava l’escoleta on jo anava, i d’una forma improvisada em van treure a escena i amb una parella una mica especial, una nina de drap, vaig improvisar un ball a ritme de tango. Tenia tres anys. Després s’anaren repetint les actuacions i tan prompte ballava un vals com cantava un tema d’alguna de les mítiques series de dibuixos animats que s’emitien en aquella època.

Però va ser a l’escola, quan ja era una mica més gran, i més concretament a les festes que organitzàvem per recaudar diners pels viatges d’estudis, quan va començar la meva passió per la música, més que per la música jo diria que per a fer ballar a la gent. Sense una tècnica massa acurada vaig començar a veure que els meus companys i companyes movien el seu cos com abans no ho feien quan el que estava darrera els plats era un servidor. En aquells anys vaig tenir l’oportunitat de conèixer alguns dels dj’s que treballaven a les discoteques de Formentera sent ells qui m’ensenyaren el que encara avui estic fent, punxar discs.

Llavors, i per motius d’estudis, vaig viure uns anys a Barcelona on vaig deixar de banda el tema de punxar, però on vaig recuperar la meva altra i primera gran passió: la dansa. Anant una mica d’amagat de la meva mare (el meu pare havia mort feia uns anys, t’estimo pare), a la que estimo i li tenc molt que agraïr, em vaig inscriure a una acadèmia de dansa. Potser no hauria entès que no es podien compatibilitzar els estudis de Farmàcia amb la dansa jazz. Ara crec que ja ho ha entès.

I s’acabaren els estudis, es va acabar la meva vida a Barcelona i vaig tornar a Formentera. Va ser aquí on vaig començar de nou a recuperar els meus discs i tornar a provar sort dins les cabines de dj. Al costat del mar, a la platja de Migjorn on hi ha un bar ben conegut per tothom , el Blue, els caps de setmana es tornaren a convertir amb les nits de fer ballar a la gent i repartir felicitat, perque és així com veig al públic que balla al meu ritme, contenta i feliç.

D’aquí cap endavant tot va anar i va sobre rodes. Segueixo treballant en les dos feines que m’agraden. Per una banda intento ajudar a la gent que ho necessita des d’el meu lloc de feina: la oficina de farmàcia en la que hi treballo des d’adolescent, i per una altra banda ajundant a la gent, des de damunt un escenari punxant i ballant, a que durant una estona siguin més feliços oblidant els problemes que puguin tenir. En definitiva, estenent música sota la llum de la Lluna."

Josep Lluís Ribas – Dj Pharma

Formentera, febrer de 2011.

Vols escoltar com punxa? Fes click aquí!

Publicitat original

2011-02-08T20:29:00.000+01:00

El passat estiu, la productora E2s em va encarregar fer unes fotos d'una campanya publicitària diferent; diferent en la manera de produïr i organitzar un encàrrec provinent del consistori municipal de Cardona. El departament creatiu de la productora va decidir, molt encertadament, incloure a vilatans reals com a models per la campanya. Aquí teniu part del resultat.

Com cada vegada que faig un encàrrec per E2s, produeixen un Making off, si voleu saber més sobre la producció d'aquesta campanya o de E2s, clickeu aquí.

pescant sonámbols de la xarxa

2011-01-22T19:03:00.000+01:00

Estic al tren, observant per la finestra un preciós matí d’hivern. En el vagó que comparteixo amb habituals desconeguts, em sobte veure que 4 dels 5 personatges de l'entorn, estan escoltant música i el cinquè, està entretingut amb la pantalla tàctil del seu iphone. Pip, pip, pip, pip!! la porta es tanca just abans d’arrancar el tren; han pujat una mare amb el seu fill i s’han assegut al davant. El nen no deixa de pulsar frenèticament els botons de la seva Nintendo i tot sovint obre els ulls ó gesticula simulant dolor. La mare, tecleja la Blackberry i somriu; està xatejant. Mare i fill interactuen amb les seves maquinetes però en cap moment es miren ni es parlen. El tren arriba a la següent estació i s’obre de nou la porta d’accés. Entra una noia jove. La miro i penso: déu nidó lo guapa que és! sóc l’únic que sembla percebre el rastre de perfum de flors que reparteix mentre es passeja perquè la majoria están desconnectats de la realitat. La noia, amb signes de decepció per no despertar l’admiració esperada, s’asseu al racó del vagó i sorpresa! treu del seva bossa un flamant iPAD; ara si que veig que algú se la mira, bé a ella o el seu nou gadget? La veritat és que ens estem convertint en una comunitat cada cop més ben connectada amb el món, amb un munt d’amics a la xarxa que constantment ens diuen què fan o deixen de fer, però miro al meu voltant i només veig a autòmates solitaris connectats amb una realitat digital freda i cos de plàstic. La connectivitat on-line ens manté informats del què passa al món però ens fa ser menys conscients del què passa al nostre voltant.

Aquesta setmana he estat a Fitur i allà s’ha parlat molt d’apostar pel món 2.0 i més concretament pels blogs de viatges com a plataforma de difusió massiva de continguts.

Comentant amb els experts Bloggers el secret perquè el teu producte sigui atractiu per les oficines de turisme, queda clar que has de tenir un munt de visites diàries i això només s’aconsegueix amb una recepta de tres ingredients:

1er. Oferir continguts de qualitat.

2on. Utilitzar un idioma com més global millor.

i 3er. Estar en les principals comunitats socials de la xarxa de manera activa.

Aquest tercer punt vol dir, estar enganxat contínuament al món digital i desgraciadament i per pura lògica, més desenganxat del món real.

Jo, personalment he apostat pel perfum de la noia, pels gestos del nen de la Nintendo i pel meravellós paisatge d’hivern de fora la finestra, és a dir per la realitat tal i com la visc i com la sento. Seguint la filosofia d’aquest discurs i creient fermament amb les relacions sensorials faig el meu bloc amb català perquè és com penso, amb continguts sincers i personals com qui explica coses a un amic i amb una relació i dedicació dins de les xarxes socials ajustada, per no condicionar la meva vida “real” diària.

Segurament i com vaticinen els experts, el meu bloc no tindrà èxit, però em conformo en veure, olorar, tocar i degustar el que m’envolta. Em conformo en poder ser conscient de veure com passa la vida al meu voltant i de comptar amb relacions reals que puc abraçar i tocar mentre els miro als ulls. Apostaré pels sentits i per les sensacions i lluitaré per no caure en l’aïllament d’aquells que queden per sopar amb un amic i acaben compartint la sobretaula amb silencis i missatges de teclat.

Amics meus, que una xarxa no us esborri el principi bàsic d'observar.

L'any estelar de Tintin

2011-01-14T01:12:00.000+01:00

Fa tres anys es va celebrar el 100 aniversari del naixement d'Hergé, creador del reporter més famós de la història. El gener de 2010 es va cumplir 80 anys de la primera publicació de Tintin (au pays des Soviets), però no serà fins a finals d'aquest any quan es convertirà realment en un fenomen de masses. El perquè de tot plegat li hem de demanar al senyor Steven Spielberg, que fa uns anys enrera se li va posar al cap portar a la gran pantalla les aventures del rosset de la cresta. En un primer moment el projecte es va paralitzar per falta de confiança de la productora Nord Americana, deien que Tintin era poc conegut als EEUU. Però amics meus, si el visionari Spielberg diu que funcionará, prepareu-vos per veure els vostres fills amb la cresta enlaire i cabell tenyit oxigenat. Jo, com que vaig començar a llegir amb les aventures de Tintin, ho vaig tenir clar i fa 3 anys vaig "produïr" un reportatge de l'última aventura de Tintin a Bruseles; que no l'heu vist? si voleu podeu veure el PDF de presentació i les curiositats de la producció, clickan aquí.

Jo i el periodista ja estem preparats per quan s'engegui la maquinària global de "marqueting Hollywoodiense" i, per tant, ja tenim el reportatge altre cop a la venta.

Finalment vull dir-vos que, com a lector infantil de Tintin i actualment fotògraf de professió, sempre m'ha sorprés el fet que, en cap de les seves aventures se l'hagi vist amb una Leica a les mans.

Villa Maravilla?

2011-01-09T02:15:00.000+01:00

He recuperat aquesta imatge del meu arxiu per ser un dels retrats pel que més temps m'han fet esperar.

Exactament vaig estar 3 hores i mitja enmig d'un camp de futbol, esperant que un egocèntric nen ric amb clars signes de sobredosis d'adulacions es dignés a posar per a la revista MAXIM. Com veieu, em repetegen els que van de sobrats i no em puc ni imaginar com el personatge en qüestió s'ha de moure ara que ha fitxat pel tot poderós Barça, ha de ser realment insuportable!

Tot i arribar a les 9 del matí a la ciutat esportiva del València, no vaig fer la primera foto fins passada la una del migdia. per tant, la llum artificial havia de falsejar l'horrorosa llum del migdia. Mirant la part positiva, i oblidant el principi d'insolació, vaig tenir temps de planificar molt bé el set d'il·luminació i l'aburriment va fer que el fotografiés. Sempre és d'agraïr veure la planificació del set fotogràfic perquè mostra les entranyes i secrets de la pròpia imatge.

Vaig disposar tres flashos compactes de forma triangular al subjecte. El principal situat a l'esquerra del model donava una llum dura d'una campana Softlite de 75 cm. Per suavitzar ombres a la cara del personatge, es va posar pràcticament frontal, una caixa de llum de 90x50 cm. Finalment i per donar volum i ombres a les pilotes de fútbol de terra, es va posar l'últim compacte a poca alçada de terra per crear una llum rasant lateral.

Aquí teniu un croquis del set:

Ara no recordo bé quina imatge va publicar la revista, però la que us adjunt'ho és la que jo hauria triat.

Tot i que Maxim és una de les revistes més venudes als EEUU, Maxim España no va triunfar i es va deixar de publicar, potser la causa es atribuible a articles o fotos com la que us he presentat...."qui le sait".

El Camí dels Bons Homes

2010-12-30T01:22:00.000+01:00

Coincidint en les 10000 visites del bloc, els prop de 40 seguidors (moltes gràcies per seguir-me) i l'any i escatx en el món blogger, vull invitar-vos a veure la presentació d'un dels meus últims reportatges.

A principis de la primavera passada, coïncidint amb la gran nevada a Catalunya, vaig conèixer la història d'un camí, ara marcat en els mapes com el GR107 però amb una història al darrera de més de 800 anys. Es coneix com el camí dels bons Homes per ser la ruta de fugida dels Càtars perseguits per una croada dirigida pels senyors del nord de França i la Santa Inquisició en nom de l'esglèsia i del Sant Pare. L'objectiu era clar: esclafar els Càtars i els seus protectors.

El reportatge el vaig planificar amb dos vessants, una completament turística fent un reportatge de viatges amb els seus paisatges i ofertes actuals del territori i un altre paral·lel on es recreava el fet històric que dóna nom al Camí.

Per la complexitat de la producció es va dividir la mateixa en dos; la part catalana es va fer al mes de juliol i la part francesa a primers d'octubre. Es preveu la publicació el proper estiu del 2011.

Vull agrair la inestimable col·laboració de tots els que van participar en el projecte, sense ells mai hauria estat possible realitzar-lo.

Foto de familia al coll de xiula a la regió de l'Ariege - França: (de dalt a baix i d'esquerra a dreta) Jaume Catà, Karina Behar, Alfons Encinas, Mado Goncalves, Alain, Laurent Levoyer, Òscar Rodbag i Pam Pons.

A reveure Senyor Rudolf!

2010-12-19T16:14:00.000+01:00

Formentera em va regalar principalment dues coses: els seus paisatges i la seva gent. Els paisatges m'han donat molt bones imatges, la seva gent m'han regalat molts bons records. Una d'aquestes bones persones que em vaig trobar en el camí és en Rudolf. En Rodolf el coneix tota l'illa. Es passeja amb el seu fabulós Lincoln de color verd ampolla sempre impecable. Ell i el seu Lincoln van protagonitzar una de les imatges més conegudes de qui escriu (per veure la foto i el report de Formentera clickeu aquí). En Rudolf va desplaçar el seu cotxe fins la recta del Cap de Barbaría a canvi de compartir "Un Zervezo" com deia ell. La seva amabilitat i predisposició a col·laborar amb la proposta d'un fotògraf desconegut em va sorpendre. Ara em sento realment trist perquè no li podré agrair el seu gest ni li podré fer arribar la còpia que li vaig prometre, perquè en Rudolf, ens ha deixat. Ho vaig saber del cert ahir, quan el diari ARA publicava a doble pàgina justament la foto de Cap de Barbaria. Ja no el tornarem a veure amb el seu mostatxo i mitja melena canosa conduïnt la màquina que l'apasionava. Per part meva, no l'oblidaré mai i sempre recordaré amb simpatía aquell fenòmeno alemany conegut com en Rudolf de Formentera.

A reveure i fins sempre Mr. Rudolf!

Bon Nadal, Merry Christmas, Joyeux Noël, Feliz Navidad, Frohe Weihnachten

2010-12-10T00:12:00.000+01:00

Com cada any per aquestes dates, vull desitjar a tothom unes bones festes de Nadal. Des de fa més de 20 anys, faig la postal de nadal dedicada als meus familiars, amics i coneguts.

Intento que siguin diferents, fresques i originals i sempre les acompanyo amb un lema crític dirigit als copiosos Nadals del primer món. No és que no m'agradin els Nadals, és que cada vegada em semblen festes més pre-fabricades i semblants a un anunci d'uns grans magatzems....ho sento, però algú ho havia de dir.

Una abraçada per tots! Espero veure'us més en el proper any 2011!

Cómo cada año por estas fechas, quiero desear a todos unas felices fiestas de Navidad. Desde hace mas de 20 años, hago la postal Navideña dedicada a mis familiares, amigos y conocidos.

Intento que sean diferentes, frescas y originales y siempre las acompaño con un lema crítico dirigido a las copiosas Navidades del primer mundo. No es que no me gusten las Navidades, es que cada vez me parecen fiestas mas prefabricadas y parecidas a un anuncio de grandes almacenes....lo siento, pero alguien lo tenía que decir.

Un abrazo para todos! Espero que nos veamos mas el próximo año 2011 !

Chiapas, rera les passes del Jaguar.

2010-12-01T22:34:00.000+01:00

Aviat farà un any de la meva petita incursió al estat mexicà de Chiapas. Van ser 5 dies intensos per descobrir una preciosa regió certament desconeguda per molta gent.

Una de les coses que més em va impressionar va ser el seu paisatge de profundes zones selvátiques, la varietat de la fauna i la riquesa de la seva flora amb milers d'especies endèmiques. Els nombrosos parcs naturals pretenen acostar aquestes maravelles a l'home preservant el màxim el territori.

La preservació d'aquests espais naturals implica una despesa considerable de manera que l'estat ha intentat fomentar el turisme nacional promovent parcs lúdics dins els propis parcs naturals. Així doncs, es pot pasar un dia de festa compartint la natura i familia.

Per qüestió d'agenda no es va tenir temps de visitar Palenque, la joia Maya de Mèxic, a canvi es va visitar Toniná, un espectacular construcció Maya treballada, arqueologicament parlant, desde només fa 30 anys. Els antics mayas van substituir un turó de més de 100 metres d'alçada per una imponent construcció piramidal. És realment espectacular divisar el paisatge de la vall des del punt més alt de la piràmide.

Vaig dormir a San Cristóbal de las Casas, població situada a 2000 metres d'alçada i per dates es va coincidir amb la festa dels "Parachicos" que es celebra cada any a Chiapa de Corzo. La celebració popular te a veure amb la visió que tenien els indígenes cap els invasors espanyols. Es posen vestits de colors i es tapen el rostre amb unes màscares de pell blanca i ulls blaus mentre dansen movent uns grans sonalls. Amb cercavila aniran visitant totes les cases que tenen altar per presentar-hi els respectes. Tot transcorre amb un ambient festiu, tradicional i distés.

Aquestes imatges muntades com a pdf de presentació composen la selecció del reportatge.

L'afinador de les estrelles

2010-11-30T01:17:00.000+01:00

Vaig conèixer l'home que afinava un so per guiar a les estrelles. Fent vibrar unes cordes tensades esperava cada dia, que el sol es posés. Amb els últims ratjos de la tarda, el mestre afinador es colocava sota l'arbre dels sons situat a cala Saona. Amb la cara de satisfacció del pare que mira amb urgull els seus fills, escull la màquina que avui sonará per les estrelles. Les ones del mar freguen incansables la costa insular, emeten un acompassat so de maraques. El mestre comença a fer timbrar l'instrument. El sol cau i finalment les estrelles es deixen entreveure. Com un poema, tot flueix d'una manera exquisidament simple i natural.... tot és tant bonic. Mentre l'Eki segueixi tocant, les estrelles dansaran en cercles fins a trobar la lluna que les guiarà en el llarg camí del despertar de nou.

És que la imatge em porta a aquest rollo, no?

L'Eki i la seva empresa Formentera Guitars t'ensenya a fabricar i afinar la teva pròpia guitarra en tres setmanes. T'hi apuntes?

Aquesta imatge és una de moltes que es van realitzar el passat mes de setembre a Formentera per a un projecte que, com a tal, no es pot avançar res.

Saharauis de Tindouf

2010-11-17T20:04:00.000+01:00

Fa tres anys vaig tenir la sort de poder visitar i conèixer un poble que des de fa 30 anys viu exiliat en un immens campament prop de Tindouf , en el Sàhara Argelí. Són els que coneixem com els Saharauis; més de 160.000 persones vivint directament d'ajudes internacionals que tapen a cop de talonari una realitat vergonyosa i incòmode per la nostre societat del benestar. Abans d'ahir la ministre d'afers exteriors espanyol va dir a la televisió que, davant dels greus incidents del territori ocupat del Aaiún, Espanya havia actuat procurant pels interessos del nostre país...-Quins collons!!!!! Davant clars indicis de brutals repressions a la població civil Saharaui, d'un bloqueig informatiu internacional i l'expulsió de periodistes espanyols, la ministre de torn ens diu que, per poder pescar davant la costa marroquina, perquè ens segueixin fent de mur davant la creixent immigració sub-Sahariana cap Europa i perquè el nostre rei "campechano" es pugui relacionar cordialment amb el seu amic Mohamed VI, ens hem de callar i posar la llengua al cul!
Cada vegada em sento menys representat per un govern espanyol que es fa dir d'esquerres però que aplica una política tan allunyada dels seus principis.
Em sap greu entrar en política en aquest bloc, però realment parlo de justícia, justícia per un poble que el 14 de novembre de 1975 va ser abandonat i vengut al Marroc i Mauritània en un acord a la capital d'Espanya. Llavors la dictadura espanyola no van pensar ni escoltar al poble Saharaui, i ara el govern d'en Zapatero, pensa fer el mateix.

La professió del miserable

2010-11-14T00:59:00.000+01:00

Des de la popularització total de la fotografia digital, l’intrusisme en el sector professional no ha deixat de créixer fins a nivells insostenibles. La crisis econòmica ha aguditzat la situació afavorint o justificant aquelles vegades que, amics que els hi agrada la fotografia, fan feines a costos ridiculs o bé de manera completament gratuïta.

Fa un parell de setmanes, una amiga em va demanar un pressupost per fer les fotografies d’un llibre. Després de passar-li per mail el pressupost, vaig rebre com a contesta que no esperaba que les fotografies li pujessin tant; al trucar-la em va dir que els costos del maquetador i de la imprempta ja li pujaven molt i que no disposava de tant pressupost per les imatges. Jo vaig limitarme a justificar els costos basant-me amb la qüalitat i professionalitat del meu producte. Fins aquí, tot normal. El que no és normal i ratlla el surrealisme és la seva última trucada que, fent ús de la confiança, em va dir que finalment les fotos els hi faria una senyora empresaria que li agradava molt la fotografia i li surtien algunes de molt maques; aquesta empresaria a sobre els hi va dir que no els hi cobraría res, ni tan sols li haurien de pagar el dinar. Finalment, i jo absolutament al·lucinat per tal confessió, va i em demana consell sobre com relitzar la sessió fotogràfica. És com si a un paleta li diguéssim que no ens fará la reforma del lavabo perquè les rajoles i mobiliari sanitari ens ha costat molt però li demanéssim consell de com el nostre amic “Xapusses” ha de posar les baldoses.

Tinc una feina envejada per molts i idealitzada per altres però, la realitat de la meva professió és tant miserable, que qualsevol amb una càmara es creu amb el dret de poder-la exercir.

Ara preguntem-nos perquè considerem una negligència o una il·legalitat l’intrusisme en professions com la lampisteria, la construcció, la mecànica, l’arquitectura, i no pensem el mateix amb la fotografia professional. No per tenir un bon tornabis i per saber nocions d’electrònica podem fer l’instalació elèctrica de la casa d’un amic, no?

Si l’estat no regula ni protegeix la nostra professió com qualsevol altre, millor serà treballar al marge de la llei deixant de contribuir i pagar impostos per fer més equitativa la competència deslleial que avui ens asfixia.

Ingravidesa publicitària

2010-11-04T10:02:00.000+01:00

Aquest estiu una reconeguda empresa publicitària em va encarregar un treball que consistia en realitzar uns retrats d'uns models com si estiguéssin sota de l'aigua. El client final era el Club Natació Sabadell i la campanya era per la captació de nous socis. A la primera reunió amb l'equip creatiu, es va tractar de definir el "modus operandi" de la sessió; el que es va descartar per pura llògica era de fer les fotos sota l'aigua però es volia simular la sensació d'ingravidesa o flotavilitat que es té dins del lìquid element. La proposta dels creatius era fer les imatges des d'un punt de vista cenital i els models estirats a terra, però jo em vaig inclinar per fer les fotos saltant en un "mini-Jump", d'aquesta manera aconseguia molt millor l'efecte desitjat.

Un cop definit com es realitzaria la sessió era el moment de planificar la il·luminació de l'estudi. Era de calaix que la llum principal havia de venir des de dalt, ja que des de sota l'aigua d'una piscina, aquesta sempre ens vindria de sobre. Es va disposar un octa de grans dimensions situat a 4 metres sobre el mini-jump, una Softlite frontal per reduir ombres, una caixa de 100x70 lateral, un paraigües rebotat al fons del ciclorama per omplir de llum a la part posterior del model i un ventilador per potenciar el moviment a la roba. Totes les imatges es van poder fer sense problema excepte la de yoga que es va fer cenitalment i la model a terra per afinar amb la correcte figura postural. El resultat el teniu aquí:

La familia cumpleix 150 estrenes

2010-10-30T00:13:00.000+02:00

La revista Descobrir Catalunya acaba de presentar el seu últim número, cumplint 150 estrenes al quiosc. Han estat 13 anys de creixement, d'il.lusions, de qüalitat i de renovacions. Per part meva ha estat un plaer poder col.laborar modestament en un projecte conduït per una redacció motivada per la passió de superació, que ha sabut buscar continguts originals i de qüalitat en un territori, a priori, limitat. La redacció actual del Descobrir ha aconseguit transmetre als col.laboradors externs la il·lusió del seu projecte fins al punt de compartir-lo. Per tots els professionals que han fet possible l'èxit del Descobrir, vull felicitar-los sincerament i encoratjar-los per seguir treballant amb el mateix respecte cap el lector que fins ara els ha caracteritzat.

La portada del número 150 creada per la ment creativa del seu directot d'art, ha estat tot un encert per la seva originalitat, tant a nivell estètic com de composició. Us la recomano.

Us adjunt'ho algunes imatges del reportatge de l'Alta Ribagorça que s'em va encarregar per aquest número. He d'agraïr a la Montse Señís i la Cristina Castellà la seva paciència per mostrar-me els racons de la seva marevellosa vall.

El pont de Camprodón

2010-10-18T16:04:00.000+02:00

El Romànic ha arribat als nostres dies de moltes formes però cap de tant estètica com els seus maravellosos ponts. Un dels que considero molt bonics per la seva alçada i forma és el pont nou de Camprodón. Com una extenció del poble surt dels edificis i creua el riu arribant a una alçada màxima de gairebé 14 metres.

La satisfacció de tenir una construcció d'aquestes característiques ha fet que el consistori vulgui exhibir-l'ho fins hi tot de nit, amb una il·luminació tipus camp nou, és a dir, amb lumens a discreció. Una il·luminació abusiva fa que l'ull adapti la pupil·la segons la llum que rep, per tant, molts detalls s'ens perden a la penombra. Fotograficament parlant aquesta sobre-il·luminació, fa que es faci gairebé impossible una imatge equilibrada a l'hora blava. Una solució pot ser com la que us adjunt'ho, fer dues fotografies amb dos mesures diferents, una per la llum del pont i l'altre per la resta i muntarles posteriorment en capes: el resultat podria assemblar-se al que veuríem si els "lampistes" decoratius es continguéssin una miqueta.

La salut dels alls

2010-10-07T13:09:00.000+02:00

Recentment he tingut la sort de tornar a treballar al paradís, a Formentera em refereixo. El meu encàrrec era fotografiar paisatge i algún retrat per un article relacionat amb la sal. Com que en el paradís hi viuen privilegiats, em vaig trobar a la Lucía, una dona de formentera amb un físic de privilegi, que va posar per mi durant unes hores. La Lucía em va ensenyar una cosa que no sabia: l'all, apart d'anar bé per la circulació, també funciona per aguditzar la vista. Ara, parlant de debò, va ser un auténtic plaer poder fotografiar a miss Formentera i el bon felling ens va dur a poder realitzar imatges com la que us presento. Està feta des d'un pla cenital i il·luminada amb combinació de llum natural i una caixa de llum de 70x70 situada a la part esquerra per sobre del cap de la model. Així doncs, "All is good in Formentera"!

Hotel W de Wela

2010-10-07T02:10:00.000+02:00

L'ultim edifici de la discòrdia a primera linea de mar és el que tothom coneix per l'hotel vela. He de reconèixer que els edificis creats per l'estudi d'arquitectura del Sr. Bofill no són del meu gust. Sempre hi veig coses que no entenc, no m'agraden o em semblen còpies d'altres firmes. L'hotel vela potser s'assembla en concepte i a petita escala, al famós hotel Burj Al Arab de Dubai, però vist altres edificis de la linea costera barcelonina, vull opinar dient que no em desagrada i dignifica bastant l'Ski line de la ciutat. Altre cosa és saber com s'ha pogut edificar coneixent les rígides lleis de costes que existeixen i que són capaces de tirar xiringuitos i petites edificacions marineres sense cap tipus de mirament. No sé si s'ha estudiat prou bé l'impacte mediambiental en relació a l'efecte pantalla que crea a la platja del costat, el que si vaig veure van ser les pintades reclamant la dinamitació del hotel fetes, presumiblement, pels surfistes emprenyats de la zona. El què està clar és que, amb polèmica o sense, l'edifici existeix i sigui original, sostenible o funcional ocupa des de fa un temps un espai a la ciutat i a mí, com a fotògraf, la seva imatge em funciona. A per cert, als propietaris no els hi agrada que es faci referència de l'hotel W com a l'hotel vela......."pués wale", no?

Els pescadors de Lloret

2010-09-18T00:01:00.000+02:00

En un reportatge publicat recentment a Descobrir Catalunya i que parlava de la relació de Lloret amb el mar, vaig intentar expresar amb una imatge la situació actual de la pesca a la població; per això vaig cercar una foto antiga de pescadors que l'havia vist impresa a varis llocs amb l'intenció de reproduir l'escena amb pescadors actuals. Primer tenia que buscar el lloc on s'havia fet la imatge històrica i gràcies a la forma de les pedres de la penya que surt al fons de la fotografia vaig deduir que era a Sa Caleta, just sota del castell de Lloret. En Toni Pujol, president de la Confraria de pescadors de la població, es va encarregar de citar els pescadors el dia i l'hora convinguda. Les premises eren que vinguessin tal i com treballaven i que portessin el peix del dia. Com que de pescadors professionals no n'hi han prous, es va utilitzar algún figurant que, tot i que pesca amb barca, no s'hi dedica plenament. Els pescadors es situaren de manera similar a la foto antiga i es va disparar la càmara sense grans complicacions.

Veient les dues imatges es poden treure varies conclusions:

1a: Avui dia no es pesca tant com abans, només falta veure els exemplars sobre el sac.

2a: No s'utilitza barret o boina per treballar.

3a: Els pescadors actuals no tenen tanta pinta de llops de mar com els seus antecessors.

4a: Les barques ja no són de fusta i es pinten de blanc.

5a: S'ha deixat d'usar els mals noms en el món de la pesca, si ara es criden pel seu nom abans se'ls coneixia com a Avi Estelat, es Gravadet, es Canari, el Barber, en Lleva o l'Avi Mossega, anomenat així perquè tenia atacs epilèptics i duia sempre un mitjó per mossegar en cas de patir una crisis.

Gràcies a fer aquest petit experiment fotogràfic s'ha posat nom a tots els pescadors i data a l'antiga imatge, fins ara desconeguda a l'arxiu històric de la població. Com a detall curiós vull explicar-vos que el noiet que apareix a la imatge de 1924, el segon contant de dreta a esquerra (en Lleva), és l'avi dels dos pescadors del 2010 situats a la dreta de la foto (Carlos i Vadó Pujol).

Els ulls del gitano

2010-09-13T23:28:00.000+02:00

Hi han mirades que hipnotitzen a qui els mira i quan els pots fotografiar sempre creus que no t'hi has apropat prou. Com un imán, atrau l'objectiu de manera que els planos són cada vegada més tancats i la força que transmeten anulen la informació que els envolta. Poques vegades uns ulls m'han captivat tant com la d'un vell gitano de Saint Marie le Mer, a la costa sud de França.

A plena era digital poques imatges acaben ampliades sobre paper i el plaer de recórrer amb la mirada els detalls impresos sobre un suport físic ha passat a ser una raresa i un privilegi. Ara ens hem de conformar amb la imatge retroiluminada de les pantalles i suspirar per veure-les algun dia exposades en paper.

Friends: Josep Mª Jubells

2010-09-03T11:21:00.000+02:00

Som amics des que ens varem conèixer i encara que no fa ni deu anys que ens parlem, el considero un amic de tota la vida (o si més no això em sembla). En Josep Mª Jubells el podria definir amb molts adjectius i tots serien positius, pero si el tingués que definir amb una sola paraula, sens dubte aquesta sería "mestre". El vaig conéixer com a pintor d'aquareles i al·lucinava amb la técnica de texturització de les seves obres; poc a poc vaig anar descobrint la persona i l'univers de la seva obra. Ara pinta olis i acrílics amb la mateixa sabiesa i saber fer de sempre. Mirant la seva obra redescobrim textures, formes i colors que combinen de manera magistral per crear peces d'una gran bellesa plastica i estètica.

Com bon amic, em permet desenvolupar la creativitat amb propostes esbojarrades. L'última és aquesta que us presento que, tot i tenir ben clar el concepte, localització i muntatge, ha costat molt el poder fer-la. Sempre hi havia alguna cosa que ens feia retrasar la producció: quan no era el Morgan que tenia que pasar la revisió, era en Jubells que estava a Méxic, quan podiem tots dos, la climatologia no era la més indicada, total, semblava impossible poder trobar la manera de coordinar totes les peces necessàries per poder fer la fotografia. Finalment, i després de 3 anys, vaig poder cumplir el desig de fotografiar el mestre Jubells tal i com havia pensat. L'imatge titulada "Passejant la inspiració" pretent mostrar aquells moments en què l'artista es bloqueja i surt de l'estudi per recuperar la inspiració. La localització és en una carretera del Montseny on la orografia del terreny permitia posar el punt de vista de la càmara pràcticament per sota del nivell de l'asfalt i no tenia valles protectores. El que ens va costar més d'aconseguir va ser que el fil de nylon aguantés el pes del marc.

En el següent texte, en Josep Mª reflexiona sobre el fet que, tot i sentint-se artista des de ben jove, no s'ha pogut dedicar a la seva passió fins fer-se gran:

LA PRIORITAT AL DESITG

"Dibuixes i pintes des de que en tens record i tu mateix et vas donant compte de l'evolució. De sobte, potser covardia o necessitat et fan allargar en el temps el que més desitges...Feina, comoditat, família, estabilitat econòmica... es tornen prioritaris i secundari el que realment desitges fer.

Què és el que vaig aconseguir...? només una petita part del que desitjava, però sempre he sabut, que em faltava quelcom que m'era fonamental per la meva existència emocional, sinò pintava no podia expressar ni donar sortida a la meva sensibilitat, sense la pintura era incapaç d'expressar les meves emocions mes subtils i profundes.

De sobte decideixo tornar-hi i que l'art torni a ser l'eix de les meves emocions, la forma d'explicar la meva existència... He treballat incansablement per recuperar l'ofici, d'imaginació i estabilitat emocional ja en tenia. He tornat a ser jo mateix."

Josep Mª Jubells, Setembre de 2010.

Folklore ambiental

2010-08-11T03:30:00.000+02:00

Hi ha personatges que quan te'ls trobes creus que són extres d'alguna pel·lícula de l'Almodovar, però quan això passa en una visita oficial dels prínceps d'Asturies a una base militar lluny de tot arreu, creus que són professionals especialitzats en donar color a actes aburrits i entrenats per situar-se en llocs estratègics per sortir a la foto. Personalment m'agraden tant, que la meva càmara prioritza l'enfoc en ells en comptes dels teòrics protagonistes.

Crec que no us serà dificil trobar el "fenomeno" en la imatge que us adjunt'ho.

Bones vacances pels qui tinguin la sort de fer-ne i molts ànims per aquells que han de currar sota el sol d'estiu sense cremeta protectora.

Friends: en Jan amb botes

2010-07-13T16:39:00.000+02:00

Què us puc dir d’aquest petit? El conec des que va néixer i no ha deixat d’ensenyar-me coses cada dia. El que més admiro d’en Jan és la seva innocència i per suposat la seva creativitat pura i lliure. La seva cara té tants registres emocionals que si els pogués mantenir fins fer-se gran seria el millor actor del món. Els seus ulls transmeten sinceritat i pau, i de la seva boqueta han sortit perles diverses, com quan va néixer la seva germaneta i mentre l’acariciava en el sofà ens va dir:

-Papa, mama, i si li treiem el cap?

La sessió de fotos va transcórrer un diumenge a la tarda en el menjador de casa. Vaig montar uns fons blanc, un octa de 175 frontal i dos flaixos més per eliminar ombres del fons. La idea del vestuari i de les botes va ser del petit geni de la casa. Esperem que us agradi.

Ell ha volgut explicar-vos un conte inventat on barreja coses que ha viscut amb contes que ha sentit. De fet el més divertit és que mentre explica, descriu com processa les idees i del caos del seu pensament surt l'autèntica veritat d'un nen de 4 anys: el seu món és un conte on tot és possible, on la imaginació no crea línies divisòries sinó que suma realitats per aconseguir la felicitat. (el texte està transcrit literalment ).

El Gat amb botes va a esmorzar a la París.

El gat amb botes s’en va a casa seva i el pagès que li ha donat les coses s’en va a la pastisseria a pendre un colacao. El gat quan arriba a casa s’estira al seu llit però primer veu una mica d’aigua, de seguida li ve la son i tanca els ulls. Quan es fa de dia esmorza pizza i aigua, després es vesteix amb un vestit nou que té un cuatre brodat, unes botes de color blau, un barret groc i un paraigües blau cel. Surt i plou un mica però ell va a esquiar a la muntanya; ara el gat té nou anys però esquia des que en tenia 7 i en sap un munt. S’en va anar a esquiar amb el tren del país de les flors roses amb molts arbres que ara estava així de tope de neu. Quan va arribar a les pistes va veure que s’havia oblidat els esquis però ell va anar al bosc a caminar amb les seves botes aprofitant que feia sol i poc fred. Al bosc va berenar gelat de cono de nata i va veure tota l’ampolla de suc de meló. Després de berenar va tornar a casa amb el tren que l’esperava i va fer una migdiada i quan es va despertar va mirar la tele que feien els sinson que eren uns dibuixos animats de nens i ratolins. Quan es va fer de nit va anar a dormir amb el pijama de zebra amb ratlles negres i blanques i mentre dormia va somiar que anava a veure els seus gats cusins i jugaven a boleibol on hi havia les boles de gats que tenien ungles. Allà els hi van regalar, perquè cumplia 10 anys, unes espases que feien molt mal perquè matessin els ratolins. Va trobar un ratolí i el van matar i després s’el van cruspir perquè els hi agradava molt. Després de la teca va voler anar amb moto fins on treballen els gats treient heures; allà va buscar flors per tallar-les amb unes tisores. Van trobar moltes flors blanques i roses i van fer un gran ram de flors per la casa dels gats; el posarien a una taula on mai menjaven res ni feien res. Després es van convertir amb gats super dolents perquè tenien magia i van estar a punt de matar a tots els ratolins però de cop el gat amb botes es va despertar i va veure que era un somni. Va aixecar-se i va esmorzar xíndria amb una mica mica de bolets. Després va tenir molta set i va veure aigua per tornar a descansar ja que no va a l’escola ni treballa, només dorm i menja. Es va banyar a la seva piscina fent molt esquitxader a tota la seva casa. Després va secar-la i la va netejar amb sabó de color verd. Va escombrar i va llençar totes les coses brutes a l’escombraria. Es va posar colonia de color marró en el cap i va anar a la Paris a menjar un café amb una ensaimada. En el diari va llegir que els ratolins havien fet una casa molt gran de pedra i tenien molt de formatge per menjar. Després de llegir el diari va anar als gronxadors a jugar amb altres gats però només ell duia botes que el feien corre molt.

Un ratolí i un gat ja s’ha fos.

En Jan amb botes, 8 de Juliol de 2010.

La Camarga mística

2010-06-27T11:53:00.000+02:00

La Camarga és una preciosa regió del sud de frança, situada geogràficament entre els dos braços principals del delta del Roine i del Mar Mediterrani. Els humans han viscut al Camarga des de fa mil·lennis, en gran manera afectant-la amb drenatges, dics, arrossars i extraccions de sal. Una gran part de l'interior s'ha drenat amb propòsits agrícoles. La Camarga té la seva pròpia raça de cavall, el famós Camagués blanc. Aquests cavalls son muntats pels gardians que crien els braus i ovelles. Poder observar aquests marevellosos cavalls en estat semi-salvatge per uns paratges d'aiguamolls de verd intens és realment un privilegi i una recomenació que us vull fer. Si aneu a finals de maig, podeu coïncidir amb la processó de Santa Sara a Saint Marie de le Mer, feta per centenars de gitanos provinents de tot Europa on els cavalls també tenen el seu protagonisme.

He escollit aquesta imatge de La Camarga perquè em recorda la sensació de pau de misticisme que els seus paratges em van transmetre. Espero que us agradi.

Un Peregrino llamado Martin

2010-06-09T01:24:00.000+02:00

Fa molt poquet he tornat de fer un reportatge sobre l'últim model d'Aston Martin seguint el Camí de Santiago; l'anècdota del report va ser un reducte de la Santa Inquisició en forma de dona que ens va increpar mentre feiem la nostra feina. Estavem al Monte Gozo, lloc on el pelegrí veu a la fí l'skyline de la ciutat de Santiago, i varem situar el vehicle a un lloc que no molestava a ningú, mentre disparava des de lluny amb un teleobjectiu per tal d'agafar ombres de pelegrins amb el cotxe de fons. És aquí on va apareixer la "santa debota" increpant-nos amb una veu estrident: "¡Esto que hacéis es una falta de respeto, una vergüenza y una horterada!"

Cada vegada cridava més fins que m'hi vaig acostar per dir-li, molt seriosament, que em semblava la persona més mal educada que havia conegut mai. Em va mirar fixament apretant els ulls i en aquell moment vaig donar gràcies de no estar en altres temps sinó de ben segur que ens haurien cremat a la foguera per heretges i infidels. Em va faltar dir-li a la reputada senyora de la fe divina, que si en Santi fos contemporani potser hauria preferit fer el Camí a tota llet sobre 470 caballs en comptes de fer-ho a peu i calçant unes incòmodes sandalies.

Friends: Armando Toledo

2010-05-14T23:35:00.000+02:00

Començo una sèrie que es diu Friends i que tracta de presentar-vos els meus amics tal com són. M'encanta presentar gent, unir amics, escoltarlos i admirarlos. Aniré demanant als meus amics escollits que m'escriguin un texte explicant allò que vulguin compartir: un sentiment, un problema, una anècdota, un déjà vu, un record d'infància, un complexe, una experiència, etc. Vull compartir amb vosaltres aquests grans tresors de valor incalculable que formen part del que sòc i del què voldria ser.

El primer amic que us presento és l'Armando Toledo, conegut entre nosaltres pel seu cognom. En Toledo és actor y director de la Televisió Cubana, actualment està fent una sèrie de televisió de màxima audiència a Cuba (per sobre fins hi tot del bèisbol) que està entre un CSI i los Hombres de Paco. És una persona magnífica i sorprenent que sempre he admirat.

Companys, us preseto en Toledo:

"Cuando uno decide hacer una película debería preocuparse por el guión y con este la relación incondicional con lo que quiere narrar en ella, traducirla en imagenes, decorados sencillos, locaciones naturales y los imprescindibles actores; una cámara, luces las necesarias y un buen disco duro, por fortuna en esta nueva Era Digital. Pero ¡ay! todo se complica y surgen handycaps tecnológicos, logística de alimentación, hospedaje y transporte, montones de especialistas y ayudantes de especialistas, asesores y expertos, mercadotecnia y productores con todos los apellidos...y ya tienes una película en una indústria atada de antemano por una tecnología mas importante que el guión, y te vuelves incondicional a esa Era, por fortuna o quizas no, Digital; y del guión ¿que? y los actores ¿que? En Cuba todavía no es asi, hacemos telefilmes con una producción pedrestre, donde lo mas importante sigue siendo el guión , actores y algunos realizadores enamorados de la imagen. Nuestra tecnología sigue siendo de segunda mano, a veces de tercera, pero la esencia de hacer es tan primaria como en los dias del incio del cine. ¿por que no tenemos desarrollo tecnológico? quizás, pero a veces es para bien. El tiempo lo dirá, pues el amor todo lo puede.

Gracias Oscar por tus fotos, tu inspiracion, y por tu amor a la luz y la imagen."

A. Toledo, Mayo de 2010.

Elegància italiana d'en Cappellini

2010-05-12T16:04:00.000+02:00

A finals de l'any passat la revista, Elle Decó, em va encarregar fer un retrat a un "gurú" del disseny de mobles; Com gairebé sempre, no tenia pràcticament informació del subjecte, només sabia que era italià i que segons deien era una icona del disseny. Teníem reservats uns 20 minuts de fotos a la sala Minim de Barcelona que dedicava una retrospectiva a aquest fenomen italià.

Mentre muntava el set d'il·luminació a l'espai que havia escollit va arribar en Giulio: Era un home d'uns 60 anys molt ben portats i que vestia un trajo fet a mida, l'estampa del típic gentleman anglès que, amb la seva perfecte aparença, no deixava res a l'atzar, fins i tot la manera del cordat de les sabates semblava estudiada. El primer que em va venir al cap, davant d'aquell personatge, era lo malament que jo vestia per, seguidament consolarme amb la idea que l'elegància d'aquell home devia ser una cosa innata. Després d'aquella impressió, el que em va deixar completament al·lucinat va ser la seva posada davant la càmara; es situava relaxadament amb una posició natural davant l'objectiu i amb cada click cambiava de posició congelant-la fins que de nou, sentia el cop de flash. Amb els 20 minuts de sessió, vaig fer prop de 130 fotos i creieu-me quan us dic que ni en una sola d'elles estava amb els ulls tancats o amb una posició incorrecte. Mai a la vida havia vist una posada a escena tan bona, ni les models professionals tenien tan estudiada les posses i la mirada com aquell senyor italià anomenat Giulio Cappellini.

L'art de promocionar

2010-05-07T21:38:00.000+02:00

Tot fotògraf sap que, tant important és fer bones fotos com saber vendre-les. Per això, cada vegada dediquem més temps a una tasca que, a priori, no estem preparats. Personalment penso que la nostre feina és la nostre millor publicitat però, com fer arribar el missatge de la qualitat del nostre producte a un possible client que no ens coneix? Doncs, com que la primera impressió és la que compte, la tarjeta de presentació és essencial; una manera molt efectiva de marcar diferències és l'edició d'una petita movie on, d'una manera molt esquemàtica, expliqui qui ets i el què fas. Aquí és on entra el "savoir-faire" dels que et muntarán la movie. En el meu cas vaig confiar totalment amb la productora E2s i el resultat va ser extraordinari; amb poc més de 2 minuts i mig van crear una imatge fresca i atractiva de la meva feina encertant per complert el ritme, la música i les imatges del video. El que m'ofereix aquest video és poder donar una imatge al client que no em coneix (el 90 % dels casos) i pel que he vist ho fa de manera molt efectiva. Amb tot això vull remarcar que crear un subproducte amb el fet de promocionar la teva feina és tan complicat que ho considero tot un art. Jutjeu vosaltres mateixos:

Mare de Déu

2010-05-06T23:05:00.000+02:00

Mirant l'última entrada del fenomenal fotògraf Rafa Pérez dedicada a les mares, m'ha vingut a la memòria una imatge que vaig fer en un suburbi de Guatemala a una mare i el seu fill. El nen d'uns 4 anys patia una paràl·lisis cerebral que el feia completament dependent de la mare. La duresa i cruesa de l'entorn i la pèssima situació econòmica de la familia feia que l'única cosa que mantenia en vida aquella pobre criatura era l'amor de la seva mare. En la instantànea es pot veure una mare cansada i derrotada, amb la mirada perduda i els braços caiguts aguantant fràgilment el seu petit. L'amor més pur és aquell que no admet condicionants. Sigui o no el dia de la mare, o el dia del Corte Inglés, és molt positiu pensar de tant en tant en elles. Gràcies Rafa!

L'habana, el perfum del carib

2010-04-22T00:40:00.000+02:00

Hi han imatges que mirant-les et vénen a la memòria records amb olor de perfum; per a mi, l'Habana és un d'aquells llocs especials que m'han impregnat el record amb la seva essència. Tenco els ulls i sento olor de canyella i labanda, de café i tabac, de mango i lima. Recordo gent amb mirades rialleres, els moviments rítmics d'una salsa, les tardes de tempesta sota els porxos i el gust del seu bon ron. Están fetes entre el 1997 i 1999, data que Ò. Rodbag es va registrar legalment com a marca registrada.

Viajeros de corto recorrido

2010-04-18T10:04:00.000+02:00

Fa unes tres setmanes vaig tenir la satisfacció de poder donar una Master Class a IDEP; dic satisfacció perquè per mi era com tornar als meus inicis, tornar allà on vaig començar a creure que algun dia seria fotògraf. Vaig estudiar fotografia amb 19 anys i l'últim any vaig fer l'especialització en fotoperiodisme. Al final de la Master class vaig dir als alumnes, que m'havien aguantat dues hores xerrant sense parar, que penjaría el meu treball de fi d'estudis al bloc.

D'aquest treball us diré que per fer-lo, vaig utilitzar una càmara exepcional: la Konica Hexar. La càmara portava una òptica fixa 35mm f.2 AF de molta qualitat, era ultra silenciosa i molt més discreta que la meva NikonF4E . Vaig estar prop de 2 mesos practicant a disparar sense mirar pel visor per fer-me pràcticament invisible.

La pel·lícula escollida va ser la Kodak TMAX 3200 ISO, que per la seva extrema sensibilitat em permetia fotografiar sense flash a gairebé qualsevol lloc. El gra que generava els 3200 ISO a la còpia final em potenciava la sensació de dramatisme que buscava.

El meu projecte va ser fotografiar a les persones que es sentaven davant meu en els trajectes del tren de rodalies. El "live motive" del report era les impresions que pot tenir un viatger que, dia rere dia, viatge amb complets desconeguts en un trajecte rutinari i aburrit. Els retrats intenten congelar aquells moments en que, fruit del aburriment o per pura xafardaria, mirem els desconeguts que ens envolten i elaborem hipòtesis de les seves vides. El reportatge va anar degenerant amb multitut de situacions que anava trobant: gent a les andanes, indigents a les estacions, els lavabos de Sants, piquets informatius de vagues enmig de les vies, prostitució en estacions, etc, etc. El projecte el vaig decidir tancar al cap d'un any i tres mesos d'haver-lo començat perquè em començava a obsesionar. Per entregar el reportatge a IDEP vaig fer montar-lo en linea per una productora de BCN; es va incloure imatges de video, un texte en Off i una banda sonora per potenciar la idea d'aïllament i solitut del viatger de curt recorregut.

No he modificat res del muntatge original, simplement en Dani Limorte l'ha passat a digital per poder-la penjar al bloc. Es cert que ara i veig moltes errades i la qualitat de les imatges s'han vist afectades pel pas del temps, però crec que com a document històric no té pèrdua.

Espero que us agradi. ;-))

La nevada de l'any

2010-04-13T00:21:00.000+02:00

Suposo que tothom va inmortalitzar com va poder, l'excepcional nevada que va caure el mes passat en el nostre territori. A mi em va agafar fent un reportatge d'encàrrec sobre el pirineu a la primavera. Com us podeu imaginar va ser un drama intentar fer postaletes primaverals amb paisatges coberts amb un pam de neu. De les imatges que vaig captar em quedo amb la dels teulats de Berga enfarinats, realitzada a la que mal anomenem "hora blava", ja que l'exposició correcte s'aconsegueix amb un marge de 5 minuts. Jo sempre he utilitzat una tècnica per saber el moment exacte per fotografiar aquestes imatges semi nocturnes: el moment idoni per a mi, és quan amb els ulls, pots distingir a la penombra les ondulacions de les teulades. Amb el paisatge nevat tens aproximadament 5 minuts extres per l'efecte del blanc de la neu sobre l'escena.

Fabricant Motlles

2010-04-12T06:26:00.000+02:00

A l'any 1993, amb 21 anys, vaig decidir presentar una proposta publicitària complerta a ni més ni menys que a Levi Strauss, llavors representada per l'agència Bassat i Ogilvy & Mather; La proposta pretenia crear un spot on el protagonista picava a pic i martell una gran paret d'un carrer sense sortida. Mentre picava, es veien imatges en forma de flashos subliminals de la seva font d'inspiració que no era res més que culs de gent que vestien texans de la marca; el "prota" suant i ja sense camisa, seguia picant incansable i a poc a poc s'anava veien part de la seva obra. L'espot acabava amb ell sortin del carrer amb un mural inmens de culs esculpits a la paret i el lema: Levi's: fabriquem motlles.

La imatge que presentava es va fer al bosc de Can Ginebreda d'en Xicu Cabanyes, un parc escultòric situat a prop de Banyoles. En Xicu, tenia la paret del seu estudi recobert de culs fets amb motllos de persones reals. Allà vaig disposar, amb l'ajuda inestimable dels meus d'amics, d'unes peces de vorera per recrear el terra d'un carrer urbà. El model era un propaganda de discoteca que va accedir a participar en el projecte i la càmara utilitzada era una Hasselblad prestada.

Vaig presentar-me a les oficines de la mega empresa publicitària acompanyat del meu advocat, disposat a arrasar amb el projecte. El que vaig treure de l'experiència va ser una felicitació de la responsable de torn i un copet a l'esquena. Encara ara, 17 anys després, crec que era un bon projecte i per això vull compartir-lo amb vosaltres.

El virat parcial d'aquesta imatge no es va fer amb photoshop sinó amb colorant químic aplicat amb pinzell.

La moneda de la sort

2010-03-15T19:36:00.000+01:00

Els diners ens fan anar de puto cul. No arriben mai a finals de mes, no en tenim per aguantar el ritme de vertigen del consumisme diari, no ens porten als racons paradisíacs de les postals i no ens permeten poder dir a la cara les veritats als cretins que els maneguen. Però encara que no tenir-ne ens fa una mica menys lliures a la societat de subsistència de la classe mitjana, si en tinguéssim no ens garantiria la felicitat; per tant altre cop hem de trobar l'equilibri per poder ser feliços sense veure'ns les cadenes, fer que les nostres pretensions siguin ajustades a la nostra realitat sense deixar d'aspirar als nostres objectius. Moltes vegades pensem que un cop de sort canviaria la nostra vida i tendim, per naturalesa, a somiar desperts per combatre la monotonia del dia a dia. Recordo de petit, mentre caminava cap a l'escola, mirar al terra pensant a trobar una moneda que segurament l'hauria gastat amb gominoles i saltar les escletxes del camí com a prova per a complir els meus desitjos; així doncs, de ben petit ja creia amb la sort i les supersticions sense que ningú m'ho hagués ensenyat. A mida que et fas gran et dones compte que per trobar la moneda de la sort has de caminar molt, i et comences a fer a l'idea que potser mai deixeràs de caminar per a trobar-la per això a poc a poc aixeques la mirada del terra per valorar les petites alegries del camí.
Aquesta imatge està feta dins d'estudi il.luminada amb filtre blau de gelatina i pintat amb llum per remarcar les llambordes. L'original és en diapositiva de 6x8 cm.

BCNvsNYC

2010-03-04T12:31:00.000+01:00

De vegades certes ciutats et recorden d'altres. Tendim a comparar la resta del món amb la nostre "gàbia" personal i sempre ens surt el comentari tipus: "és igual que tal lloc" o bé "és molt més bonic allà que aquí". Crec que cada ciutat, cada poble i cada racó, té alguna cosa que el fa únic i incomparable però el nostre cervell està avesat a comparar, a buscar semblances, com en aquell joc infantil de sobretaula que consistia en buscar parelles. Potser per tenir dividit el nostre disc dur en part dreta i esquerra (intel core duo pels entesos), busquem la linea que els separa aplicant-la amb tot, i discernim entre, bo i dolent, lleig i bonic, alegre i trist, etc..., però irremeiablement també busquem l'efecte mirall per omplir les mancances certes o imaginades de la nostre pròpia existència; així busquem la nostre mitja taronja, tenim amics que veuen el nostre bessó entre desconeguts, assimilem el gust d'un tall de carn de cocodril a la de pollastre, diem que la pintura de Miró és com la d'un nen i també veiem elefants o girafes en forma de núvols. Doncs veus per on que el meu cervell em diu que la Via Laietana de Barcelona té un aire d'avinguda de Nova York; i vosaltres, què en penseu?

La generació Mitch

2010-02-28T01:14:00.000+01:00

Corria l'any 1996 i tot just feia 3 anys que intentava sobreviure de la fotografia. La situació de la premsa era, fa o no fa, la mateixa que d'ara amb una crisis enquistada als fonaments dels rotatius. Ara, al cap dels anys miro enrere i m'adono que el món editorial, mai ha sortit d'una situació de inestabilitat ja que sempre han valorat a la baixa les nostres propostes o reportatges; quan no era perquè el preu de paper s'havia apujat, era perquè les vendes havien baixat, total sempre et movies per redaccions amb el pessimisme real o simulat dels pobres editors. Llavors col.laborava habitualment amb un diari provincial que pagava a 1000 peles la foto publicada (6 € per les noves generacions) i et feies un fart de currar impressionant per poder fer un sou mitjanament digne.

Amb 24 anys tot et sembla possible i no hi ha límits n’hi obstacles que t’impedeixin complir els teus somnis; volia tastar l’essència del fotoperiodisme i vist el panorama que envoltava la meva professió no em quedava cap més remei que fer un pas endavant fent cas del que em deia el cor i no la consciència; els calers que vaig fer treballant aquell estiu (entre col.laboracions al Diari i fent de recepcionista a un Hostal de Lloret), van servir per pagar el meu màster de fotoperiodisme real. La primera setmana del mes d’Octubre volava cap a Nicaragua fent escala d’un dia a Nova York; vaig voler fer escala a Nova York per comprar tota la pel.lícula blanc i negre que utilitzaria pel reportatge i de pas visitar l’ ICP de NY (International Center of Photography) per veure si les imatges dels grans mestres m’inspiraven; era com el creient que va a missa abans d’una creuada.

Vaig allotjar-me a l’hotel Carter situat just davant del New York Times i allà mateix vaig reservar l’habitació per la tornada. 45 rodets Kodak TMAX: 20 de 100 ASA, 20 de 400 ASA i 10 de 3200 ASA va ser la munició per la meva Nikon F4E; l’endemà ja volava novament, aquest cop directament cap a Managua i les meves cabòries anaven per sobre dels 11000 metres que volava l’avió. No deixava de pensar què em trobaria, què faria, com ho faria i al mateix temps si m’en sortiria, si al mínim contratemps m’ensorraria i finalment si fracassaria. Els meus pensaments es dividien entre emoció i pànic, entre pujades i baixades, entre l'esperança i el pessimisme. No podia dormir, el meu cap corria més que la son, aviat m’estrenaria com a periodista internacional a les eleccions presidencials de la República de Nicaragua de 1996.

El primer xoc va ser sortint de l’avió; una bocanada d’aire calent m’envoltava per tot arreu i vaig pensar que era l’escalfor del motor a reacció situat a l’esquerra de l’escala d’evacuació, però aquella sensació de calor es va enganxar a la pell i no em va deixar en tota l’estada d’aquell pais centre americà.

Em vaig acreditar a presidència de l’estat com a premsa internacional gràcies a un document del Diari de Girona i vaig muntar el meu centre d’operacions al “hospedaje Santos” mentre tota la “cream” de corresponsals del món s’allotjaven al luxós hotel Intercontinental.

Els següents dies vaig anar a molts mítings electorals, principalment els de Daniel Ortega del FSLN però també a alguns dels d’Alianza Liberal que tenia com a presidenciable al “gordo” Alemán. De tant en tant, coincidia amb corresponsals yanquees que cobrien els actes amb les seves Leica, semblaven estar envoltats d’un misticisme que et feia pensar....aquest, ha de ser molt bo. Mentre estava amb la moguda pre electoral vaig començar a fer un reportatge paral.lel sobre l’explotació infantil a Nicaragua que finalment va superar totes les meves expectatives; vaig començar amb el retrat d’en Jaime, un venedor ambulant de 8 anys que cada dia me’l trobava davant de l’hospedaje i li comprava tabac (llavors fumava perquè no es podía concebre un fotògraf dur sense un cigarro a la boca); sempre em mirava amb aquells ulls tristos amb la caixa sobre les espatlles plena de xiclets, llaminadures i tabac, i mai no li podia dir que no. Des d’aquest retrat vaig anar gratant el món de l’infant i la veritat és que la realitat era tant dura que semblava que la meva innocència provinciana hagués xocat amb un mur de formigó a 300 km per hora: "Els huelepegas", nens addictes a esnifar la cola de sabater que amb poc temps d'addicció comportava la destrucció de pràcticament totes les neurones cerebrals fent irreversible la seva recuperació, la prostitució infantil com a moneda de canvi de simples elements bàsics com sabó, pa, unes sabates, etc., nens remenant les escombraries a "la Chureca" ( l'abocador de la ciutat de Managua), o nens obligats a treballar de sol a sol com a venedors ambulants als semàfors de la capital.

El míting final del Frente Sandinista va ser un acte multitudinari a Managua i tothom donava per fet que Daniel Ortega seria el proper president però, contra pronòstic i amb molts indicis de frau electoral, va guanyar Arnoldo Alemán. Ningú s’ho podia creure. Anys després el "gordo" Alemán va ser processat i condemnat per malversació de fons públics en benefici propi i desviament a contes privades de milions de dòlars de l'ajuda internacional pel huracà Mitch.

Vaig tornar fent escala de nou a Nova York, aquesta vegada l’escala era de 3 dies. Només arribar i després d’ocupar l’habitació del Carter, vaig anar a una botiga a comprar els químics i un tambó per revelar 5 rodets de cop. Al labavo de l’habitació vaig muntar un laboratori de campanya per revelar tota la feina. Em va comportar pràcticament tota la nit revelar els 43 rodets de pel.licula negativa en blanc i negre. Quan feia pauses entre revelats, mirava a través de la finestra i veia els periodistes del Times davant dels seus ordinadors i podia pressentir amb els gestos, la tensió i estrés d’abans del tancament. Sobre les 5 del matí els grans tràilers del rotatiu sortien carregats de la planta baixa de l’edifici per portar el diari als seus lectors mentre jo assecava els últims rodets amb l'assecador de cabell. Després de dutxar-me i sense dormir, vaig esmorzar a peu de carrer un cafè amb un Donut per 1$. ; mentre bufava el got de cafè fumejant recordo pensar, això que estic fent és com viure en directe una pel.licula on sóc el protagonista.

Al l'estiu de l'any 2000, vaig tornar a Nicaragua per acabar el report començat quatre anys abans . Vaig trobar Managua molt canviada, decidint finalment, centrar la meva feina a petits pobles del nord del país. El report es va titular "Nicaragua i la generación Mitch" perquè explica la situació dels infants nicaragüencs en una època que, injustament serà recordada, pel desastre natural i no per les seves tragèdies personals.

La Ruta de la Sal

2010-02-25T01:20:00.000+01:00

Al Maig de 1846 a causa del bloqueig imposat a Barcelona pels exèrcits Carlistes durant La revolta dels Mariners, es produï una gran escassetat de sal a la ciutat Comptal.

Un conegut home de negocis de Barcelona va tenir l’original idea de convocar als millors navegants del moment i presenta’ls-hi un desafiament: pagaria els serveis de transportar la sal de les salines Pitiüses (situades a Formentera) a El Garraf ( Barcelona) pero ho faria en funció de l’ordre d’arribada. Els primers cobrarien amb or, però els últims potser no podrien cubrir les pagues dels mariners.

Tretze embarcacions es van presentar al desafiament. La primera en arribar va ser l’”Halcón maltés”, una goleta de Baltimore de 32 metres d’eslora i patronada pel grec Andreas Potrus, seguida del jaquebe “Jerba” i del bergantí “Arrogante”.

El 1989, cent quaranta tres anys després d’aquella fita històrica es va fer la primera edició esportiva de La ruta de la Sal amb 36 embarcacions. L’any passat la regata va comptar amb més de 300 velers i 2000 regatistes convertint-se amb la regata d’alçada més important del mediterrani. La revista Descobrir Catalunya hi va ser present a bord del Serena S, un preciós veler capitenajat per en Paco Sierra, i les marineres Savina, Maria i Clare. L’aventura la va escriure la periodista i amiga Eva Dallo i jo vaig fer les fotos intentant de no marejar-me en l’intent. Podeu veure l’experiència al proper Descobrir Catalunya del mes de Març.

Espero que us agradi, tant el report de la Ruta com la portada de la revista.

Conservar el record

2010-02-24T00:46:00.000+01:00

Durant molts anys fer fotografies d'estudi amb certa gràcia i que s'orprenguès a l'espectador era una missió dificil; havies que tenir una dossis de creativitat elevada i molts records infantils de treballs manuals. El copia i enganxa del photoshop es feia amb tisores i cola i amagaves les "cagades" amb encuadraments enganyosos que les ocultaven. Aquesta imatge es va fer per un especial de conserves d'una revista gastronòmica que sempre m'encarregava les produccions de peixos per viure prop del mar i tenir cunyats pescadors i peixeters (així s'asseguraven la qüalitat del producte). En Pau Medrano, director d'art d'aquesta revista era una persona que em sorprenía pels seus extensos coneixements, la qüalitat dels seus consells i la concreció dels seus encàrrecs; era tant meticulós que quan t'explicava de paraula el què volia et feia una radiografia de la imatge que esperava.

Aquesta foto feta amb diapositiva de 6x8cm, no es va arribar a publicar mai però al meu parer definia molt bé el concepte de conserva de peix. Per fer-la, vaig agafar una llauna de tonyina i vaig marcar la forma de l'entorn sobre la pell d'un llobarro; en Jaume, el cuiner, va seccionar la part marcada mentre jo em barallava amb "l'abre-facil" de la llauna per intentar enrrollar-la amb un obre-llaunes antic. El cap i la cua del peix es van tallar amb la mateixa forma de la llauna per posteriorment encaixar-lo. De fons es va utilitzar una planxa de coure per "industrialitzar" el producte.

The big Jump

2010-02-11T18:40:00.000+01:00

Situem-nos: Pistes de Vallnord d'Andorra, dos models amb roba de marca per una sessió de moda d'esquí/snow. En una zona especialment habilitada es fan salts de freestyle i paro la sessió per fer imatges en seqüència d'un d'aquests salts. Em poso a un lateral i encuadro l'escena per fer una ràfaga d'imatges per poder-les montar posteriorment com un flash; el primer salt queda prou bé pero he mogut lleugerament la càmara i vull repetir-ho; és aquí on apareix el "fenomeno" d'en Robert Figueroa, un bon amic amés d'un fabulós càmara i realitzador, que em demana si pot anar darrera de l'esquiador per fer amb video el travelling del salt; jo li contesto que cap problema sempre i quan no apareixi a la zona d'encuadrament. Poso l'ull darrera del visor de la càmara i, a la zona marcada, començo la ràfaga de fotos. La meva sorpresa és quan apareix, darrera del freestyler, en Robert amb els seus Bigfoot i càmara amb mà i fa el salt amb gir invertit i aterratge vertical!!!! Primer vaig riure, dècimes després vaig correr cap a ell per veure si encara era viu i finalment, després d'uns moments d'incertesa, ens varem partir el cul de riure pel salt més ridícul i salvatge de la història; el resultat va ser una càmara de video destrossada i una seqüència gràfica irrepetible.

Gràcies Robert per la teva involuntària genialitat!

Si no us creieu la batalleta que us acabo d'explicar "clickeu" aquí sota i jutjeu vosaltres mateixos (El muntatge és d'en Dani Limorte, el megacrack del video):

Paulo Coelho

2010-02-10T02:30:00.000+01:00

No us ha passat mai tenir moltes ganes de conéixer algú i quan per fi ho fas et cau l'ànima als peus i desitjaries no haver-ho fet?, doncs més o menys és el que em va passar quan vaig conèixer en Paulo Coelho a Tarbes. L'editorial Planeta va fletar un bus amb periodístes i fotògrafs de diferents mitjans espanyols per anar a entrevistar al reconegut escriptor a la seva residència habitual a europa; l'excusa era la promo de la seva última novel.la i el punt de trobada amb el mestre era un hotelet amb encant decadent del centre del poble; per ordre, va atendre cada mitjà deixant uns 10 minuts per fer fotos i uns 30 per l'entrevista; fins aquí tot normal, considerant que el personatge en qüestió és un escriptor de best-sellers de fama mundial. El que va succeïr després és el que ens va trasvalsar a tots. Tant sí com no, va voler ensenyar-nos la seva habilitat amb l'arc i les fletxes, explicant-nos de pas, la teoría filosòfica del Ying i el Yang sincretitzades amb l'esmentada pràctica mil.lenària. Ens va traslladar amb l'autobús a les afores del poble i amb un descampat es va disposar a il.luminar les nostres ments amb una exhibició de puntería. Va demanar amablement a un company fotògraf que agafés un cartró i el llencés a l'aire per poder atrevessar-lo amb la fletxa; aquesta era la teoría però al primer intent no es va dur a la pràctica perquè va fallar. Va voler fer un segon intent que tampoc va funcionar tot i que la fletxa va passar fregant el cartró; tots ja donavem per bona la classe magistral de l'arc però aquí va surgir un caràcter que ens va deixar a tots flipats; com si d'un nen malcriat es tractés, va demanar de mala gana que tornéssim a tirar el cartró a l'aire i en un principi tots creiem, entre somriures, que ho deia amb broma però les faccions rígides de la seva cara deien que no bromejava; va fer tirar el cartronet dos o tres cops més i cada vegada semblava més nerviós i infantil. Finalment, varem tenir la sort que la fletxa va tocar de resquitllantes el puto cartronet i el "divo" va poder canviar la cara de mala llet que tenia. Tots els periodístes ens miravem al.lucinats pel penós espectacle típic d'una persona amb signes evidents de trastorn de personalitat. Amb silenci varem tornar a Tarbes i jo encara ara, set anys després, no em puc creure que l'aprenent de Robbin Hood de Tarbes fós el mateix que un dia va escriure l'Alquimista.

Aquesta imatge la vaig fer al cotxe d'en Paulo utilitzant pel.lícula de diapositiva en blanc i negre mentre anavem de Tarbes al descampat (el bus anava darrera).

2012

2010-02-09T12:43:00.000+01:00

Recentment he estat a Chiapas per una feina i vaig tenir el privilegi de descobrir un territori de gran bellesa, tant a nivell de paisatge com a nivell antropològic. Un dels dies, tornant al hotel de San Cristóbal de las Casas, vaig veure que feien una representació al teatre del poble que es deia "Palenque Rojo" i com que part del reportatge tocava el tema Maya vaig interessar-me per la funció; Al finalitzar la obra vaig poder fotografiar a alguns dels actors a sobre l'escenari. Al dia següent vaig visitar Toniná, unes restes mayas que formen una espectacular pirámide de prop de 100 metres des de la base a la part més alta de la mateixa; allá vaig veure una escultura de pedra que em va cridar molt l'atenció perqué em recordava a l'actriu que havia fotografiat al dia anterior. Vaig fer una foto a l'escultura intentant assimilar-lo al encuadrament del retrat per poder-les comparar. Quan vaig arribar de nou a l'hotel i un cop volcades les imatges al portátil, no vaig poder resistir la temptació i les vaig posar de costat a la pantalla. La veritat és que tenien una certa retirada però quan les vaig sobreposar per capes vaig al.lucinar perquè encaixaven perfectament, semblava com si l'escultura de pedra cobrés vida. En aquest moment em vaig fer tota una pel.lícula i vaig adonar-me que els Chiapanecos són els veritables descendents dels Mayas que van vaticinar, en un calendari circular, que el 21 de desembre del 2012 hi haurá la fi d'un cicle; Hollywood, amb la pel.lícula 2012, ha entés que la fí de cicle implicava un final apocalíptic de la terra, fet que ha provocat que el món Maya torni a estar de moda.

No sé què passará en un futur pròxim però no em deixa de sorpendre les casualitats del dia a a dia.

Treballar amb il.lusió

2010-01-16T06:27:00.000+01:00

La fotografía és la interpretació de la llum projectada sobre una base fotosensible i el fotògraf és el mestre que domina l'art d'aquesta interpretació; com una bàscula, medeix i equilibra llums i ombres i observa l'espai per situar la càmara on les ombres texturitzen elements; amb l'encuadrament busca línees visuals i elements de dominància per crear un llenguatge mut entre la imatge i l'espectador. Per molts anys que passin, per moltes fotos que es facin el mestre s'egueix sentint-se aprenent i és aquí quan surgeix la passió i neix l'ofici.

No em considero mestre però sí un etern aprenent i he basat la meva relació amb la fotografía amb una premisa que mai he traït: faré fotos sempre i quan m'il.lusioni el fer-les.

Amb els temps que corren en el món editorial en general, costa mantenir aquesta il.lusió i encara costa més encomanar-la; per això, quan trobes a gent tant excepcional com la Maria Rosa Vila i en Nil Solà, editora gràfica i director d'art de Descobrir Catalunya respectivament, creus que no estás sol en el desert, que encara hi ha gent dins les redaccions amb ganes d'il.lusionar i sorpendre. Els executius editorials haurien de saber que en plena crissis una persona vagi al quiosc i es gasti 3, 4 ó 5 € en la seva revista, es pot considerar un acte de fe; haurien de pensar una mica menys amb la revista com a plataforma publicitària per fer calers i més amb aquest lector premiant la seva fidelitat amb la qüalitat gràfica i de continguts que es mereix; per mi, tots aquests executius agressius que profanen amb els seus números els principis de qüalitat i saber fer d'una revista, es podrien dedicar a vendre olles al mercat on el producte surt en sèrie i els números sempre cuadren; un reportatge és com interpretar una simfonía, tens un guió, tens un instrument de precisió, tens uns bons professionals que t'envolten però si no hi ha bon "feeling" amb qui dirigeix l'orquestra, mai es podrà interpretar una peça magistral. A tots els que dirigeixen la sinfonía: ELS FOTÒGRAFS NO FABRIQUEM OLLES EN SÈRIE!, SOM ARTESANS DE PECES ÚNIQUES I TENIM SENTIMENTS QUE INFLUEIXEN DIRECTAMENT EN EL PRODUCTE QUE FEM.

Us adjunt'ho un reportatge que pretenia sorpendre amb creativitat aquest lector; es va aconseguir a base de moltes hores de feina i de sincronitzar un equip amb un breffing mil.limetrat en dos dies de producció a destí; la idea era fer un reportatge de viatge diferent i la excusa va ser en Tintín. Espero que us agradi.

Producció de vestuari: dos mesos abans de la realització del reportatge.

Sessió de direcció artística de dos trobades amb l’actor Joan Pau Romaní.

Estilime de peluqueria d’Albert Berenguer.

Com a curiositat us diré que en arribar a Brussel.les, vaig deixar-me el trípode dins el metro que va del aeroport al centre de la ciutat, seguidament el “milú” que teníem aparaulat ens va fallar i gairebé ens posem a plorar. En Bas, el nostre “tintín”, com que parlava molt bé Holandés, ens va gestionar amb les autoritats del metro la recuperació del trípode i en Juan Manuel Daganzo, el periodista de l’aventura, se li va acudir basar el reportatge amb l’argument de com si en Tintin hagués perdut en Milú per Brussel.les i el busqués pels principals llocs d’interés tintinaire. A l’hotel vaig maquetar un full amb una imatge de còmic d’en Milú on es podía llegir que s’havia perdut un gos fox terrier de pèl dur i color blanc amb un telèfon de contacte a nom de Tintin. Les primeres imatges van ser d’en Tintin penjant els cartells per la ciutat i la resta eren d’ell en llocs relacionats amb el còmic o el seu creador Hergé. Al passejar amb un Tintin de carn i osssos per la ciutat va crear bastanta espectació, i vaig estar temptat de posar-lo a la gran plaça amb un barret davant; quan passavem per avingudes de transit rodat molta gent des dels seus cotxes cridaven: “Tintin, on és en Milú?” i en Bas primer reïa però al final del dia, s’emprenyava fins arribar a respondre: “Mireu si el tinc en el cul!”. La producció amb el nostre Tintin va ser d’un dia i mig d’autèntica bojeria i com que no teniem Fox terrier varem fer el retrovament ja a casa amb un encuadrament tancat per no revelar la localització.

Quan no hi ha calers per fer grans produccions s’ha d’utilitzar la imaginació, no?

bcn x dscbrir

2010-01-03T01:17:00.000+01:00

Reconec que quan em van encarregar el report central de Barcelona vaig tenir la presió de fer una feina que molta gent criticaria, ja que és una ciutat coneguda per la inmensa majoria i qui més qui menys l'ha retratat alguna vegada. Un cop em van passar el temari i els articles ja em vaig acollonir de veritat perquè cap d'ells era facilet o agraït. Vaig documentar-me sobre algunes coses que desconeixia per complert (sòc de fora de BCN) i a poc a poc vaig adquirir la confiança que necessitava; a favor tenia que eren temes poc tocats a nivell editorial i per tant desconeguts; per les dobles pàgines vaig intentar buscar encuadraments de la ciutat originals. La il.luminació va ser bastant treballada així com les localitzacions; La portada de la revista es va fer a mida del director d'art i al final creiem que es va aconseguir l'objectiu de Descobrir de nou Barcelona.

Per veure el resultat del reportatge no deixeu de comprar el Descobrir Catalunya d'aquest mes i jutjeu vosaltes mateixos la feina feta.

UNA ABRAÇADA!

2009-12-28T22:04:00.000+01:00

Per aquestes dates et dones compte de com la gran maquinària del consumisme et cala als ossos de tal manera que arribes a creure que la teva felicitat depèn d'una compra, d'un objecte o d'un regal; vull, molt humilment, fer-vos arribar aquest missatge que simbolitza el que estem creant: una nova generació que sense adonar-se prioritza els valors materials als sentiments, que vol regals i no petons, jocs individuals vers jocs compartits, la qüantitat vers la qüalitat. Sóc pare de dues joies i us ben juro que em costa moltíssim guiar-los pel que considero la millor educació per a ells, em costa perquè lluito contra una societat que des de petits ens ha transmès que si ets bó, uns personatges fantàstics et premiaran amb regals i si ets molt bo amb molts més regals; que bonica és la inocència dels infants i que maquiavèl.lica és la indústria del consum per a usar-la en contra seva. BONES FESTES AMICS MEUS!

Pallasses-Pallasses

2009-12-28T02:31:00.000+01:00

A l'estiu del 2007 vaig tenir l'encàrrec d'una revista de fotografiar el festival internacional de pallasses d'Andorra (FIP); Com podia fotografiar amb poc més d'una tarda el que representaven aquestes fabuloses dones; vaig pensar que seria bona idea fer retrats bastant tancats i amb tres versions: la dona, la pallassa i ella rient-se de sí mateixa, cosa indispensable per a ser una bona pallassa, no?. Vaig portar un fons gris neutre i il.luminant amb dos flashos , un de finestra disposat frontalment i un de lateral per crear volum. Per mantenir les proporcions vaig posar una cadira davant del fons i la càmara sobre un trípode, d'aquesta manera aconseguia un efecte PhotoMaton; es va fer tota la sessió amb una lent macro de 60 mm. Per cert, vaig al.lucinar amb la gran professionalitat d'aquestes pallasses, per a mi les millors actrius que he fotografiat.

LA PATUM

2009-12-27T00:46:00.000+01:00

Nascuda a l’edat mitjana i representada any rera any per un poble entregat a una festa que mescla tradició, sentiments i disbauixa; La Patum, declarada patrimoni inmaterial de la humanitat l’any 2005, representa el carácter d’una gent, la bellesa d’una regió, l’escenografia d’una faula i la rotunditat del so d’un tabal que resona a la plaça. Per entendre la distinció de la UNESCO només s’ha de visitar Berga i deixar-se portar pels 5 sentits per descobrir la màgia de la Patum.

El meu amic Lopes.

2009-12-15T01:56:00.000+01:00

Un dia, ara fa molts anys, vaig anar a casa d'una bona amiga. Mentre pujavem les escales del seu pis em va dir: -Avui coneixeràs en Lopes; jo pensava: serà el seu pare, un amic, el veí simpàtic?, doncs va resultar que en Lopes era un gat negre i esquerp que el que tenia més catxondo era el nom; allà vaig dir, si algun dia tinc un bitxo li posaré el mateix nom que el gat. Van passar anys, una sèrie de TV3 que va popularitzar en Lopes i finalment em va caure a les mans un cadell preciós de Pointer anglès i no vaig poder resistir en quedar-me'l i posar-li el nom del gat. Ara en Lopes és més conegut que jo i quan el passejo, veïns que no conec de res, el criden pel seu nom amb un somriure de complicitat. Bé, doncs en Lopes, a ple estiu amb una calor brutal, s'havia acostumat a dormir al porxo de casa amb el cos a la ombra i el cap a ple sol. Un dia, després de ser advertit pels veïns suïsos, que el gos podía agafar una insolació, vaig treure al porxo un ventilador per la bèstia en plan de conya. La imatge está feta al mateix porxo amb una mica de trampa: perquè en Lopes mirés directament al ventilador era temptat amb una deliciosa galeta i les orelles es van estirar amb uns fils de pescar i celo subjectant la part interior dels ventalls; finalment vaig disposar de fons un paper mat de color blanc. El resultat va ser catxondo com el nom, no creieu? L'original és pel.lícula negativa blanc i negre de 6x8 cm.

retrats editorials

2009-12-12T01:07:00.000+01:00

La meva incursió al món del retrat s'ha anat polint amb encàrrecs de diverses revistes nacionals i sempre, repeteixo, SEMPRE els he tingut que fer a contrarrellotge; alguns d'ells com ara el de Pau Gasol per a Elle, es va fer en un vestuari d'Andorra que feia més de dos mesos que ningú netejava i vaig tenir la gentilesa del seu representant de deixar-me'l 5 minutets per a mí tot sol! La sessió de la Carole Bouquet es va fer amb 15 minuts en una suite del hotel Arts repleta de gent on jo no parava de renegar per les dificultats de moure flashos entre tanta gentada; a les passarel.les sols trobar il.luminacions impossibles, contrallums brutals i 200 fotógrafs que volen el teu lloc i que t'ho fan saber a cop de colze; amb tot això vull dir que moltes vegades treballem amb feines de molta responsabilitat i mitjans molt precaris per no dir patètics; Aquí us passo algunes d'aquestes imatges seleccionades.

El Montseny, la muntanya sagrada.

2009-11-30T01:15:00.000+01:00

Hi han llocs que hi passes mil vegades pel costat i sempres penses que hi voldries entrar però mai trobes el fotut dia per a fer-ho; a poc a poc amb la boca oberta, mires la seva bellesa a través de la finestra mentre amb silenci deixes que s’allunyi lentament; gràcies a un doble encàrrec de feina ara passo per l’A7 mirant el Montseny amb l'admiració i respecte de sempre però amb la satisfacció de conèixer part dels seus secrets; Els seus paratges cambiants, les seves arbredes, els seus masos, formen part d’una orquestra natural que al llarg de les estacions es vesteixen de llarg convertint-se amb postals úniques i irrepetibles pels ulls que ho miren.

Aquí us passo una selecció del report, que us avanço que no reflecteix la bellesa real d’aquesta muntanya sagrada.

Ballant amb l'EMPORDÀ

2009-11-14T03:00:00.000+01:00

Si vols descobrir l'Empordà, no ho facis en ple agost, és un suïcidi!!!! La veritat és que l'Empordà és la tia bona del ball però l'agost representa el seu mal dia; tants pretendents converteixen la perla catalana en un bullici propi de les Rambles de Barcelona i els seus idíl.lics paratges son profanats per crits a un tal Borja Mari que dur un descapotable o d'una Laia (amb les "A"s ben obertes) que no porta suficient protecció per imitar les sargantanes al sol;

El repte va ser aïllar els subjectes distorsionants del paisatge i treure la bellesa que caracteritza la zona. Amb tot l'agost no va ploure ni un sol dia i la calitja feia practicament impossible fer fotos decents; Van ser dies de llargs desplaçaments i poca feina, tot es reduïa a matinar per tenir qüalitat de llum i aprofitar els capvespres d'estiu per captar ambient i "amagar" certes realitats. El meu "ball" va ser d'aproximadament 4500 km i molts passos en falç, tot i així, el resultat va ser prou bó perquè "ballava" amb una joia que es diu Empordà.

Us adjunt'ho la meva selecció d'imatges, algunes d'elles inèdites; espero que us agradin. ;-)

Postals de Girona

2009-10-21T22:18:00.000+02:00

L'estiu de l'any passat s'em va encarregar un reportatge de la comarca del Gironès; com no podia ser d'altre manera, em vaig passar gran part del mes d'agost, aguantant la calorassa dins del cotxe. El resultat va ser publicat a la revista Descobrir de novembre de 2008; pels que no varen comprar la revista aquí us adjunt'ho la meva selecció personal (gran part d'elles no publicades).