Els pescadors de Lloret

En un reportatge publicat recentment a Descobrir Catalunya i que parlava de la relació de Lloret amb el mar, vaig intentar expresar amb una imatge la situació actual de la pesca a la població; per això vaig cercar una foto antiga de pescadors que l'havia vist impresa a varis llocs amb l'intenció de reproduir l'escena amb pescadors actuals. Primer tenia que buscar el lloc on s'havia fet la imatge històrica i gràcies a la forma de les pedres de la penya que surt al fons de la fotografia vaig deduir que era a Sa Caleta, just sota del castell de Lloret. En Toni Pujol, president de la Confraria de pescadors de la població, es va encarregar de citar els pescadors el dia i l'hora convinguda. Les premises eren que vinguessin tal i com treballaven i que portessin el peix del dia. Com que de pescadors professionals no n'hi han prous, es va utilitzar algún figurant que, tot i que pesca amb barca, no s'hi dedica plenament. Els pescadors es situaren de manera similar a la foto antiga i es va disparar la càmara sense grans complicacions.

Veient les dues imatges es poden treure varies conclusions:

1a: Avui dia no es pesca tant com abans, només falta veure els exemplars sobre el sac.

2a: No s'utilitza barret o boina per treballar.

3a: Els pescadors actuals no tenen tanta pinta de llops de mar com els seus antecessors.

4a: Les barques ja no són de fusta i es pinten de blanc.

5a: S'ha deixat d'usar els mals noms en el món de la pesca, si ara es criden pel seu nom abans se'ls coneixia com a Avi Estelat, es Gravadet, es Canari, el Barber, en Lleva o l'Avi Mossega, anomenat així perquè tenia atacs epilèptics i duia sempre un mitjó per mossegar en cas de patir una crisis.

Gràcies a fer aquest petit experiment fotogràfic s'ha posat nom a tots els pescadors i data a l'antiga imatge, fins ara desconeguda a l'arxiu històric de la població. Com a detall curiós vull explicar-vos que el noiet que apareix a la imatge de 1924, el segon contant de dreta a esquerra (en Lleva), és l'avi dels dos pescadors del 2010 situats a la dreta de la foto (Carlos i Vadó Pujol).

Els ulls del gitano

Hi han mirades que hipnotitzen a qui els mira i quan els pots fotografiar sempre creus que no t'hi has apropat prou. Com un imán, atrau l'objectiu de manera que els planos són cada vegada més tancats i la força que transmeten anulen la informació que els envolta. Poques vegades uns ulls m'han captivat tant com la d'un vell gitano de Saint Marie le Mer, a la costa sud de França.

A plena era digital poques imatges acaben ampliades sobre paper i el plaer de recórrer amb la mirada els detalls impresos sobre un suport físic ha passat a ser una raresa i un privilegi. Ara ens hem de conformar amb la imatge retroiluminada de les pantalles i suspirar per veure-les algun dia exposades en paper.

Friends: Josep Mª Jubells

Som amics des que ens varem conèixer i encara que no fa ni deu anys que ens parlem, el considero un amic de tota la vida (o si més no això em sembla). En Josep Mª Jubells el podria definir amb molts adjectius i tots serien positius, pero si el tingués que definir amb una sola paraula, sens dubte aquesta sería "mestre".  El vaig conéixer com a pintor d'aquareles i al·lucinava amb la técnica de texturització de les seves obres; poc a poc vaig anar descobrint la persona i l'univers de la seva obra. Ara pinta olis i acrílics amb la mateixa sabiesa i saber fer de sempre. Mirant la seva obra redescobrim textures, formes i colors que combinen de manera magistral per crear peces d'una gran bellesa plastica i estètica.

Com bon amic, em permet desenvolupar la creativitat amb propostes esbojarrades. L'última és aquesta que us presento que, tot i tenir ben clar el concepte, localització i muntatge, ha costat molt el poder fer-la. Sempre hi havia alguna cosa que ens feia retrasar la producció: quan no era el Morgan que tenia que pasar la revisió, era en Jubells que estava a Méxic, quan podiem tots dos, la climatologia no era la més indicada, total, semblava impossible poder trobar la manera de coordinar totes les peces necessàries per poder fer la fotografia. Finalment, i després de 3 anys,  vaig poder cumplir el desig de fotografiar el mestre Jubells tal i com havia pensat. L'imatge titulada "Passejant la inspiració" pretent mostrar aquells moments en què l'artista es bloqueja i surt de l'estudi per recuperar la inspiració. La localització és en una carretera del Montseny on la orografia del terreny permitia posar el punt de vista de la càmara pràcticament per sota del nivell de l'asfalt i no tenia valles protectores. El que ens va costar més d'aconseguir va ser que el fil de nylon aguantés el pes del marc. 

En el següent texte, en Josep Mª reflexiona sobre el fet que, tot i sentint-se artista des de ben jove, no s'ha pogut dedicar a la seva passió fins fer-se gran:

LA PRIORITAT AL DESITG

"Dibuixes i pintes des de que en tens record i tu mateix et vas donant compte de l'evolució. De sobte, potser covardia o necessitat et fan allargar en el temps el que més desitges...Feina, comoditat, família, estabilitat econòmica... es tornen prioritaris i secundari el que realment desitges fer.

Què és el que vaig aconseguir...? només una petita part del que desitjava, però sempre he sabut, que em faltava quelcom que m'era fonamental per la meva existència emocional, sinò pintava no podia expressar ni donar sortida a la meva sensibilitat, sense la pintura era incapaç d'expressar les meves emocions mes subtils i profundes.

De sobte decideixo tornar-hi i que l'art torni a ser l'eix de les meves emocions, la forma d'explicar la meva existència... He treballat incansablement per recuperar l'ofici, d'imaginació i estabilitat emocional ja en tenia. He tornat a ser jo mateix."

Josep Mª Jubells, Setembre de 2010.