L'habana, el perfum del carib

Hi han imatges que mirant-les et vénen a la memòria records amb olor de perfum; per a mi, l'Habana és un d'aquells llocs especials que m'han impregnat el record amb la seva essència. Tenco els ulls i sento olor de canyella i labanda, de café i tabac, de mango i lima. Recordo gent amb mirades rialleres, els moviments rítmics d'una salsa, les tardes de tempesta sota els porxos i el gust del seu bon ron. Están fetes entre el 1997 i 1999, data que Ò. Rodbag es va registrar legalment com a marca registrada. 

 

Viajeros de corto recorrido

Fa unes tres setmanes vaig tenir la satisfacció de poder donar una Master Class a IDEP; dic satisfacció perquè per mi era com tornar als meus inicis, tornar allà on vaig començar a creure que algun dia seria fotògraf. Vaig estudiar fotografia amb 19 anys i l'últim any vaig fer l'especialització en fotoperiodisme. Al final de la Master class vaig dir als alumnes, que m'havien aguantat dues hores xerrant sense parar, que penjaría el meu treball de fi d'estudis al bloc.

D'aquest treball us diré que per fer-lo, vaig utilitzar una càmara exepcional: la Konica Hexar. La càmara portava una òptica fixa 35mm f.2 AF de molta qualitat, era ultra silenciosa i molt més discreta que la meva NikonF4E . Vaig estar prop de 2 mesos practicant a disparar sense mirar pel visor per fer-me pràcticament invisible.

La pel·lícula escollida va ser la Kodak TMAX 3200 ISO, que per la seva extrema sensibilitat em permetia fotografiar sense flash a gairebé qualsevol lloc. El gra que generava els 3200 ISO a la còpia final em potenciava la sensació de dramatisme que buscava.

El meu projecte va ser fotografiar a les persones que es sentaven davant meu en els trajectes del tren de  rodalies. El "live motive" del report era les impresions que pot tenir un viatger que, dia rere dia, viatge amb complets desconeguts en un trajecte rutinari i aburrit. Els retrats intenten congelar aquells moments en que, fruit del aburriment o per pura xafardaria, mirem els desconeguts que ens envolten i elaborem hipòtesis de les seves vides. El reportatge va anar degenerant amb multitut de situacions que anava trobant: gent a les andanes, indigents a les estacions, els lavabos de Sants, piquets informatius de vagues enmig de les vies, prostitució en estacions, etc, etc. El projecte el vaig decidir tancar al cap d'un any i tres mesos d'haver-lo començat perquè em començava a obsesionar. Per entregar el reportatge a IDEP vaig fer montar-lo en linea per una productora de BCN; es va incloure imatges de video, un texte en Off i una banda sonora per potenciar la idea d'aïllament i solitut del viatger de curt recorregut.

No he modificat res del muntatge original, simplement en Dani Limorte l'ha passat a digital per poder-la penjar al bloc. Es cert que ara i veig moltes errades i la qualitat de les imatges s'han vist afectades pel pas del temps, però crec que com a document històric no té pèrdua.

Espero que us agradi. ;-))

La nevada de l'any

Suposo que tothom va inmortalitzar com va poder, l'excepcional nevada que va caure el mes passat en el nostre territori. A mi em va agafar fent un reportatge d'encàrrec sobre el pirineu a la primavera. Com us podeu imaginar va ser un drama intentar fer postaletes primaverals amb paisatges coberts amb un pam de neu. De les imatges que vaig captar em quedo amb la dels teulats de Berga enfarinats,  realitzada a la que mal anomenem "hora blava", ja que l'exposició correcte s'aconsegueix amb un marge de 5 minuts. Jo sempre he utilitzat una tècnica per saber el moment exacte per fotografiar aquestes imatges semi nocturnes: el moment idoni per a mi, és quan amb els ulls, pots distingir a la penombra les ondulacions de les teulades. Amb el paisatge nevat tens aproximadament 5 minuts extres per l'efecte del blanc de la neu sobre l'escena. 

Fabricant Motlles

A l'any 1993, amb 21 anys, vaig decidir presentar una proposta publicitària complerta a ni més ni menys que a Levi Strauss, llavors representada per l'agència Bassat i Ogilvy & Mather; La proposta pretenia crear un spot on el protagonista picava a pic i martell una gran paret d'un carrer sense sortida. Mentre picava, es veien imatges en forma de flashos subliminals de la seva font d'inspiració que no era res més que culs de gent que vestien texans de la marca; el "prota" suant i ja sense camisa, seguia picant incansable i a poc a poc s'anava veien part de la seva obra. L'espot acabava amb ell sortin del carrer amb un mural inmens de culs esculpits a la paret i el lema: Levi's: fabriquem motlles.

La imatge que presentava es va fer al bosc de Can Ginebreda d'en Xicu Cabanyes, un parc escultòric situat a prop de Banyoles. En Xicu, tenia la paret del seu estudi recobert de culs fets amb motllos de persones reals. Allà vaig disposar, amb l'ajuda inestimable dels meus d'amics, d'unes peces de vorera per recrear el terra d'un carrer urbà. El model era un propaganda de discoteca que va accedir a participar en el projecte i la càmara utilitzada era una Hasselblad prestada. 

Vaig presentar-me a les oficines de la mega empresa publicitària acompanyat del meu advocat, disposat a arrasar amb el projecte. El que vaig treure de l'experiència va ser una felicitació de la responsable de torn i un copet a l'esquena. Encara ara, 17 anys després, crec que era un bon projecte i per això vull compartir-lo amb vosaltres.

El virat parcial d'aquesta imatge no es va fer amb photoshop sinó amb colorant químic aplicat amb pinzell.