COPYRIGHT / ALL RIGHTS RESERVED

© Òscar Rodbag (+q1000 paraules) © Totes les obres fotografiques d’aquest blog web són propietat de Ò. Rodbag, Fotògraf Professional, estan protegides per la Llei de Propietat Intel.lectual (texte-R.D.Leg. 1/96). Queda expressament prohibida la reproducció, distribució i/o divulgació, enmagatzamatge en un sistema de recuperació o transmissió de qualsevol format pel mitjà i procediment que sigui, (mecànic, electrònic o qualsevol altre), sense previa autorització escrita de l’autor. rodbag@gmail.com

© Òscar Rodbag (+q1000 paraules) © Todas las obras fotográficas del presente blog web son propiedad de Ò. Rodbag, Fotógrafo Profesional estando estas protegidas por la Ley de Propiedad Intelectual (texto refundido-R.D.Leg. 1/96). Queda expresamente prohibida la reproducción, distribución y/o divulgación, almacenamiento en un sistema de recuperación o transmisión en forma alguna por medio de cualquier procedimiento, sea éste mecánico, electrónico o cualquier otro, sin previa autorización por escrito del autor.


© Òscar Rodbag (+q1000 paraules) © All photographic works of this blog site are the property of Ò. Rodbag, a professional photographer while those protected by the Copyright Act (consolidated text-RDLeg. 1 / 96). It is expressly forbidden to reproduce, distribute and / or disclosure, stored in a retrieval system or transmitted in any form by any means, whether mechanical, electronic or otherwise, without prior written permission of the author. rodbag@gmail.com

28/2/10

La generació Mitch


Corria l'any 1996 i tot just feia 3 anys que intentava sobreviure de la fotografia. La situació  de la premsa era, fa o no fa, la mateixa que d'ara amb una crisis enquistada als fonaments dels rotatius. Ara, al cap dels anys miro enrere i m'adono que el món editorial, mai ha sortit d'una situació de inestabilitat ja que sempre han valorat a la baixa les nostres propostes o reportatges; quan no era perquè el preu de paper s'havia apujat, era perquè les vendes havien baixat, total sempre et movies per redaccions amb el pessimisme real o simulat dels pobres editors. Llavors col.laborava habitualment amb un diari provincial que pagava a 1000 peles la foto publicada (6 € per les noves generacions) i et feies un fart de currar impressionant per poder fer un sou mitjanament digne.
Amb 24 anys tot et sembla possible i no hi ha límits n’hi obstacles que t’impedeixin complir els teus somnis; volia tastar l’essència del fotoperiodisme i vist el panorama que envoltava la meva professió no em quedava cap més remei que fer un pas endavant fent cas del que em deia el cor i no la consciència; els calers que vaig fer treballant aquell estiu (entre col.laboracions al Diari i fent de recepcionista a un Hostal de Lloret), van servir per pagar el meu màster de fotoperiodisme real. La primera setmana del mes d’Octubre volava cap a Nicaragua fent escala d’un dia a Nova York; vaig voler fer escala a Nova York per comprar tota la pel.lícula blanc i negre que utilitzaria pel reportatge i de pas visitar l’ ICP de NY (International Center of Photography) per veure si les imatges dels grans mestres m’inspiraven; era com el creient que va a missa abans d’una creuada. 
Vaig allotjar-me a l’hotel Carter situat just davant del New York Times i allà mateix vaig reservar l’habitació per la tornada. 45 rodets Kodak TMAX: 20 de 100 ASA, 20 de 400 ASA i 10 de 3200 ASA va ser la munició per la meva Nikon F4E; l’endemà ja volava novament, aquest cop directament cap a Managua i les meves cabòries anaven per sobre dels 11000 metres que volava l’avió. No deixava de pensar què em trobaria, què faria, com ho faria i al mateix temps si m’en sortiria, si al mínim contratemps m’ensorraria i finalment si fracassaria. Els meus pensaments es dividien entre emoció i pànic, entre pujades i baixades, entre l'esperança i el pessimisme. No podia dormir, el meu cap corria més que la son, aviat m’estrenaria com a periodista internacional a les eleccions presidencials de la República de Nicaragua de 1996.
El primer xoc va ser sortint de l’avió; una bocanada d’aire calent m’envoltava per tot arreu  i vaig pensar que era l’escalfor del motor a reacció situat a l’esquerra de l’escala d’evacuació, però aquella sensació de calor es va enganxar a la pell i no em va deixar en tota l’estada d’aquell pais centre americà.
Em vaig acreditar a presidència de l’estat com a premsa internacional gràcies a un document del Diari de Girona i vaig muntar el meu centre d’operacions al “hospedaje Santos” mentre tota la “cream” de corresponsals del món s’allotjaven al luxós hotel Intercontinental.
Els següents dies vaig anar a molts mítings electorals, principalment els de Daniel Ortega del FSLN però també a alguns dels d’Alianza Liberal que tenia com a presidenciable al “gordo” Alemán. De tant en tant, coincidia amb corresponsals yanquees que cobrien els actes amb les seves Leica, semblaven estar envoltats d’un misticisme que et feia pensar....aquest, ha de ser molt bo. Mentre estava amb la moguda pre electoral vaig començar a fer un reportatge paral.lel sobre l’explotació infantil a Nicaragua que finalment va superar totes les meves expectatives; vaig començar amb el retrat d’en Jaime, un venedor ambulant de 8 anys que cada dia me’l trobava davant de l’hospedaje i li comprava tabac (llavors fumava perquè no es podía concebre un fotògraf dur sense un cigarro a la boca); sempre em mirava amb aquells ulls tristos amb la caixa sobre les espatlles plena de xiclets, llaminadures i tabac, i mai no li podia dir que no. Des d’aquest retrat vaig anar gratant el món de l’infant i la veritat és que la realitat era tant dura que semblava que la meva innocència provinciana hagués xocat amb un mur de formigó a 300 km per hora: "Els huelepegas", nens addictes a esnifar la cola de sabater que amb poc temps d'addicció comportava la destrucció de pràcticament totes les neurones cerebrals fent irreversible la seva recuperació, la prostitució infantil com a moneda de canvi de simples elements bàsics com sabó, pa, unes sabates, etc., nens remenant les escombraries a "la Chureca" ( l'abocador de la ciutat de Managua), o nens obligats a treballar de sol a sol com a venedors ambulants als semàfors de la capital.

El míting final del Frente Sandinista va ser un acte multitudinari a Managua i tothom donava per fet que Daniel Ortega seria el proper president però, contra pronòstic i amb molts indicis de frau electoral, va guanyar Arnoldo Alemán. Ningú s’ho podia creure. Anys després el "gordo" Alemán va ser processat i condemnat per malversació de fons públics en benefici propi i desviament a contes privades de milions de dòlars de l'ajuda internacional pel huracà Mitch.
Vaig tornar fent escala de nou a Nova York, aquesta vegada l’escala era de 3 dies. Només arribar i després d’ocupar l’habitació del Carter, vaig anar a una botiga a comprar els químics i un tambó per revelar 5 rodets de cop. Al labavo de l’habitació vaig muntar un laboratori de campanya per revelar tota la feina. Em va comportar pràcticament tota la nit revelar els 43 rodets de pel.licula negativa en blanc i negre. Quan feia pauses entre revelats, mirava a través de la finestra i veia els periodistes del Times davant dels seus ordinadors i podia pressentir amb els gestos, la tensió i estrés d’abans del tancament. Sobre les 5 del matí els grans tràilers del rotatiu sortien carregats de la planta baixa de l’edifici per portar el diari als seus lectors mentre jo assecava els últims rodets amb l'assecador de cabell. Després de dutxar-me i sense dormir, vaig esmorzar a peu de carrer un cafè amb un Donut  per 1$. ; mentre bufava el got de cafè fumejant recordo pensar, això que estic fent és com viure en directe una pel.licula on sóc el protagonista.
Al l'estiu de l'any 2000,  vaig tornar a Nicaragua per acabar el report començat quatre anys abans . Vaig trobar Managua molt canviada, decidint finalment, centrar la meva feina a petits pobles del nord del país. El report es va titular "Nicaragua i la generación Mitch" perquè explica la situació dels infants nicaragüencs en una època que, injustament serà recordada, pel desastre natural i no per les seves tragèdies personals. 




 







                                                             

25/2/10

La Ruta de la Sal



Al Maig de 1846 a causa del bloqueig imposat a Barcelona pels exèrcits Carlistes durant La revolta dels Mariners, es produï una gran escassetat de sal a la ciutat Comptal.
Un conegut home de negocis de Barcelona va tenir l’original idea de convocar als millors navegants del moment i presenta’ls-hi un desafiament: pagaria els serveis de transportar la sal de les salines Pitiüses (situades a Formentera) a El Garraf ( Barcelona) pero ho faria en funció  de l’ordre d’arribada. Els primers cobrarien amb or, però els últims potser no podrien cubrir les pagues dels mariners.
Tretze embarcacions es van presentar al desafiament. La primera en arribar va ser l’”Halcón maltés”, una goleta de Baltimore de 32 metres d’eslora i patronada pel grec Andreas Potrus, seguida del jaquebe “Jerba” i del bergantí “Arrogante”.
El 1989, cent quaranta tres anys després d’aquella fita històrica es va fer la primera edició esportiva de La ruta de la Sal amb 36 embarcacions. L’any passat la regata va comptar amb més de 300 velers i 2000 regatistes convertint-se amb la regata d’alçada més important del mediterrani. La revista Descobrir Catalunya hi va ser present a bord del Serena S, un preciós veler capitenajat per en Paco Sierra, i les marineres Savina, Maria i Clare. L’aventura la va escriure la periodista i amiga Eva Dallo i jo vaig fer les fotos intentant de no marejar-me en l’intent. Podeu veure l’experiència al proper Descobrir Catalunya del mes de Març.


Espero que us agradi, tant el report de la Ruta com la portada de la revista.

24/2/10

Conservar el record



Durant molts anys fer fotografies d'estudi amb certa gràcia i que s'orprenguès a l'espectador era una missió dificil; havies que tenir una dossis de creativitat elevada i molts records infantils de treballs manuals. El copia i enganxa del photoshop es feia amb tisores i cola i amagaves les "cagades" amb encuadraments enganyosos que les ocultaven. Aquesta imatge es va fer per un especial de conserves d'una revista gastronòmica que sempre m'encarregava les produccions de peixos per viure prop del mar i tenir cunyats pescadors i peixeters (així s'asseguraven la qüalitat del producte). En Pau Medrano, director d'art d'aquesta revista era una persona que em sorprenía pels seus extensos coneixements, la qüalitat dels seus consells i la concreció dels seus encàrrecs; era tant meticulós que quan t'explicava de paraula el què volia et feia una radiografia de la imatge que esperava.
Aquesta foto feta amb diapositiva de 6x8cm,  no es va arribar a publicar mai però al meu parer definia molt bé el concepte de conserva de peix. Per fer-la, vaig agafar una llauna de tonyina i vaig marcar la forma de l'entorn sobre la pell d'un llobarro; en Jaume, el cuiner, va seccionar la part marcada mentre jo em barallava amb "l'abre-facil" de la llauna per intentar enrrollar-la amb un obre-llaunes antic. El cap i la cua del peix es van tallar amb la mateixa forma de la llauna per posteriorment encaixar-lo. De fons es va utilitzar una planxa de coure per "industrialitzar" el producte.

11/2/10

The big Jump

Situem-nos: Pistes de Vallnord d'Andorra, dos models amb roba de marca per una sessió de moda  d'esquí/snow. En una zona especialment habilitada es fan salts de freestyle i paro la sessió per fer imatges en seqüència d'un d'aquests salts. Em poso a un lateral i encuadro l'escena per fer una ràfaga d'imatges per poder-les montar posteriorment com un flash; el primer salt queda prou bé pero he mogut lleugerament la càmara i vull repetir-ho; és aquí on apareix el "fenomeno" d'en Robert Figueroa, un bon amic amés d'un fabulós càmara i realitzador, que em demana si pot anar darrera de l'esquiador per fer amb video el travelling del salt; jo li contesto que cap problema sempre i quan no apareixi a la zona d'encuadrament. Poso l'ull darrera del visor de la càmara i, a la zona marcada, començo la ràfaga de fotos. La meva sorpresa és quan apareix, darrera del freestyler, en Robert amb els seus Bigfoot i càmara amb mà i fa el salt amb gir invertit i aterratge vertical!!!! Primer vaig riure, dècimes després vaig correr cap a ell per veure si encara era viu i finalment,  després d'uns moments d'incertesa, ens varem partir el cul de riure pel salt més ridícul i salvatge de la història; el resultat va ser una càmara de video destrossada i una seqüència gràfica irrepetible.
Gràcies Robert per la teva involuntària genialitat!
Si no us creieu la batalleta que us acabo d'explicar "clickeu" aquí sota i jutjeu vosaltres mateixos (El muntatge és d'en Dani Limorte, el megacrack del video):





10/2/10

Paulo Coelho

No us ha passat mai tenir moltes ganes de conéixer algú i quan per fi ho fas et cau l'ànima als peus i desitjaries no haver-ho fet?, doncs més o menys és el que em va passar quan vaig conèixer en Paulo Coelho a Tarbes. L'editorial Planeta va fletar un bus amb periodístes i fotògrafs de diferents mitjans espanyols per anar a entrevistar al reconegut escriptor a la seva residència habitual a europa; l'excusa era la promo de la seva última novel.la i el punt de trobada amb el mestre era un hotelet amb encant decadent del centre del poble; per ordre, va atendre cada mitjà deixant uns 10 minuts per fer fotos i uns 30 per  l'entrevista; fins aquí tot normal, considerant que el personatge en qüestió és un escriptor de best-sellers de fama mundial. El que va succeïr després és el que ens va trasvalsar a tots. Tant sí com no, va  voler ensenyar-nos la seva habilitat amb l'arc i les fletxes, explicant-nos de pas, la teoría filosòfica del Ying i el Yang sincretitzades amb l'esmentada pràctica mil.lenària. Ens va traslladar amb l'autobús a les afores del poble i amb un descampat es va disposar a il.luminar les nostres ments amb una exhibició de puntería. Va demanar amablement a un company fotògraf que agafés un cartró i el llencés a l'aire per poder atrevessar-lo amb la fletxa; aquesta era la teoría però al primer intent no es va dur a la pràctica perquè va fallar. Va voler fer un segon intent que tampoc va funcionar tot i que la fletxa va passar fregant el cartró; tots ja donavem per bona la classe magistral de l'arc però aquí va surgir un caràcter que ens va deixar a tots flipats; com si d'un nen malcriat es tractés, va demanar de mala gana que tornéssim a tirar el cartró a l'aire i en un principi tots creiem, entre somriures, que ho deia amb broma però les faccions rígides de la seva cara deien que no bromejava; va fer tirar el cartronet dos o tres cops més i cada vegada semblava més nerviós i infantil. Finalment, varem tenir la sort que la fletxa va tocar de resquitllantes el puto cartronet i el "divo" va poder canviar la cara de mala llet que tenia. Tots els periodístes ens miravem al.lucinats pel penós espectacle típic d'una persona amb signes evidents de trastorn de personalitat. Amb silenci varem tornar a Tarbes i jo encara ara, set anys després, no em puc creure que l'aprenent de Robbin Hood de Tarbes fós el mateix que un dia va escriure l'Alquimista. 


Aquesta imatge la vaig fer al cotxe d'en Paulo utilitzant pel.lícula de diapositiva en blanc i negre mentre anavem de Tarbes al descampat (el bus anava darrera).

9/2/10

2012

Recentment he estat a Chiapas per una feina i vaig tenir el privilegi de descobrir un territori de gran bellesa, tant a nivell de paisatge com a nivell antropològic. Un dels dies, tornant al hotel de San Cristóbal de las Casas, vaig veure que feien una representació al teatre del poble que es deia "Palenque Rojo" i com que part del reportatge tocava el tema Maya vaig interessar-me per la funció; Al finalitzar la obra vaig poder fotografiar a alguns dels actors a sobre l'escenari. Al dia següent vaig visitar Toniná, unes restes mayas que formen una espectacular pirámide de prop de 100 metres des de la base a la part més alta de la mateixa; allá vaig veure una escultura de pedra que em va cridar molt l'atenció perqué em recordava a l'actriu que havia fotografiat al dia anterior. Vaig fer una foto a l'escultura intentant assimilar-lo al encuadrament del retrat per poder-les comparar. Quan vaig arribar de nou a l'hotel i un cop volcades les imatges al portátil, no vaig poder resistir la temptació i les vaig posar de costat a la pantalla. La veritat és que tenien una certa retirada però quan les vaig sobreposar per capes vaig al.lucinar perquè encaixaven perfectament, semblava com si l'escultura de pedra cobrés vida. En aquest moment em vaig fer tota una pel.lícula i vaig adonar-me que els Chiapanecos són els veritables descendents dels Mayas que van vaticinar, en un calendari circular, que el 21 de desembre del 2012 hi haurá la fi d'un cicle; Hollywood, amb la pel.lícula 2012, ha entés que la fí de cicle implicava un final apocalíptic de la terra, fet que ha provocat que el món Maya torni a estar de moda.
No sé què passará en un futur pròxim però no em deixa de sorpendre les casualitats del dia a a dia.