COPYRIGHT / ALL RIGHTS RESERVED

© Òscar Rodbag (+q1000 paraules) © Totes les obres fotografiques d’aquest blog web són propietat de Ò. Rodbag, Fotògraf Professional, estan protegides per la Llei de Propietat Intel.lectual (texte-R.D.Leg. 1/96). Queda expressament prohibida la reproducció, distribució i/o divulgació, enmagatzamatge en un sistema de recuperació o transmissió de qualsevol format pel mitjà i procediment que sigui, (mecànic, electrònic o qualsevol altre), sense previa autorització escrita de l’autor. rodbag@gmail.com

© Òscar Rodbag (+q1000 paraules) © Todas las obras fotográficas del presente blog web son propiedad de Ò. Rodbag, Fotógrafo Profesional estando estas protegidas por la Ley de Propiedad Intelectual (texto refundido-R.D.Leg. 1/96). Queda expresamente prohibida la reproducción, distribución y/o divulgación, almacenamiento en un sistema de recuperación o transmisión en forma alguna por medio de cualquier procedimiento, sea éste mecánico, electrónico o cualquier otro, sin previa autorización por escrito del autor.


© Òscar Rodbag (+q1000 paraules) © All photographic works of this blog site are the property of Ò. Rodbag, a professional photographer while those protected by the Copyright Act (consolidated text-RDLeg. 1 / 96). It is expressly forbidden to reproduce, distribute and / or disclosure, stored in a retrieval system or transmitted in any form by any means, whether mechanical, electronic or otherwise, without prior written permission of the author. rodbag@gmail.com

30/9/09

Les intimitats del Fonoll



Encara recordo com la Mª Rosa, editora gràfica de Descobrir Catalunya, em deia a la redacció de la revista amb un somriure d'orella a orella: -T'encarreguem un reportatge que segur t'agradarà! En Joan Morales, director de la revista que justament estava al costat, també es va posar a riure; la Mª Rosa va continuar: "per aquest reportatge no tindràs que dur molta roba a l'equipatge" seguit d'una sonora rialla que encomanà a la resta de la redacció. Bé, doncs es tractava de fotografiar l'ùnic poble naturista del pais, situat a la Conca de Barberà i conegut com El Fonoll. Els dies seguents i a mida que comentava l'encàrrec als meus coneguts era típic frases com: "aniràs amb les càmeres carregades i sense roba?", "portaràs el teleobjectiu penjat davant?", "sobretot posa't cremeta en el culet!!" Era curiós l'efecte "acudit" que comportava tal missió en els meus amics, suposo que imaginar-me a mí en pilotes i carregat com un burro amunt i avall no deixa de ser  graciós i catxondo; la veritat és que va ser un report bastant complicat perquè tenía que fer fotos a gent normal despullada i que quedés estéticament correcte; Descobrir és una revista eminentment visual on cada imatge és treballada amb molta cura tant per part del fotògraf com per l'editor i l'exigència de qüalitat és molt alta. Podeu imaginar-vos els maldecaps que em va comportar aquesta feina, tot i que per part de la gent del Fonoll vaig tenir tota mena de facilitats i atencions no deixava de pensar com encaixar la realitat del poble naturista amb Descobrir. Finalment va sortir el reportatge el passat mes d'agost i de manera bastant digne, fins i tot TV3 en va parlar en el seu magazine de tardes "Divendres" Mireu el vídeo (el tema surt en els 5 primers minuts):


">

28/9/09

Car & Driver


Durant tres o cuatre anys vaig tenir que fotografiar cotxes tunning per una publicació del grup Hachette Filipacchi; vaig descobrir la fauna d'aquest "exclusiu" món,  recollint informació suficient per escriure un llibre antropològic d'una espècie en perill d'extinció; era gent capaç d'endeutarse fins les celles per transformar el seu vehicle; la gran majoria eren ovelles que seguien i enriquien a quatre "fenomenos" que movien el circ  promovent "Concentracions" de tarats que fardaven del seu nou tub, de les llantes super lluents o de les suspensions a ras de terra incompatibles amb els "badens" de ciment de la ciutat. Va ser una època que, juntament amb en Carles Serrano (periodista especialitzat), varem riure descobrint les "perles" del Tunning espanyol. L'experiència més valuosa va ser realitzar un reportatge del SEMA SHOW de Las Vegas, la Fira del Tunning més important del món; apart de la fira varem fotografiar 13 cotxes al detall a Las Vegas i tres mes a Los Ángeles. Realment el tunning yanqui (excepte alguna raresa hispana) estava a anys llum dels d'aquí. Aquí us adjunt'ho algunes de les "afotos":



L'home de la sort.

Un día la revista Emprendedores em va encarregar fotografiar al Sr. Xavier Gabriel, l'ànima visible i mediàtica de la bruixa d'or; des de casa meva fins a Sort hi havien 300 km i la veritat és que em feia molta i molta mandra fer el desplaçament; quan vaig entrar al despatx d'en Xavier, situat darrera de les guixetes de l'administració, ràpidament vaig sentir que estava davant d'un personatge especial (no espacial) i increïble; Allà va nèixer una relació d'aquelles que amb pocs dies es consoliden com si es tractés d'una vella amistat i per suposat la sensasió de mandra va cambiar per una nova sensació d'admiració; quan  en Xavier m'ha encarregat alguna imatge m'ha donat llibertat total i he gaudit en cada una de les feines realitzades amb ell.
Un dia em va dir: -has de fer-me una fotografía amb 30 xinos!; 
la primera pregunta que li vaig fer: d'on treiem tants xinesos?, i sobretot, perquè amb xinesos?
Em va explicar que s'havia publicat que ell pretenia vendre loteria nacional a la Xina i que fins un ministre d'aquella republica popular havia contestat la falsa proposta de Sort a través del diari El País; tot va surgir per l'error d'un periodista al posar que volia vendre loteria a Xina a través de la seva Web en comptes de posar-hi que en Xavier Gabriel volia traduïr la pàgina al xinès per vendre Loteria als xinesos residents a Espanya.  Els 30 xinesos els va aconseguir en Julio (creatiu de la bruixa d'or); el compromís era que els 30 orientals estarien a les 5 de la tarda davant l'arc de triomf de BCN i la foto es faria en una localització exterior propera; El dia escollit es va presentar en "Murphy" i des de bon matí ja plovía a bots i barrals. aquell matí frenétic es va aconseguir cambiar l'exterior plujós per un estudi amb 2 flashos muntats amb octa de 170 cm més un altre posterior amb caixa de 1x1m; els xinesos es van traslladar amb taxis al estudi de poblenou on ja era tot preparat; per a cada un d'ells hi havia una bata de color fosc i per en Xavier una camisa de color grog i  coll mao; En xavier aguantaria un dècim cap amunt i jo dispararía des de sobre d'una escala amb un angular per sobredimensionar el número; Posteriorment es va posar les lletres de Loteria del dècim en Xinés i es posaría un terra de llambordes per donar el caràcter exterior que es pretenía en un principi. Van venir menys xinesos dels previstos però finalment es va poder aconseguir l'objectiu de fer la foto.

Un altre dels seus encàrrecs va ser fer-li un retrat representatiu pel proper viatje espacial que el convertirá en el primer turista espacial espanyol de la història; Per això es va fer una silueta del seu cos amb fusta i ens varem dirigir muntanya amunt a les afores de Sort; fotia un fred "de collons" i quan varem veure una pedra que sobresortia del paisatge i es veia poca contaminació llumínica varem disposar amb la gent de la productora E2s la silueta de fusta sobre la pedra; amb llanternes es va situar la càmara sobre el trípode i es va obrir l'obturador durant unes 2 hores i escatx per capturar el moviment estelar; mentre esperàvem dins el cotxe xerrant de banalitats jo anava calculant què en sortiria de tot allò; finalment i a les fosques es va retirar la silueta i es va substituïr pel model de carn i ossos que previament s'havia enfundat dins del vestit espacial de Virgin Galactics; amb flashos nikon vaig disparar un cop de llum frontal, dos posteriors i algun sota d'un arbre situat en un tercer terme; la preocupació va ser que en Xavier no hagués tancat els ulls a l'hora de disparar els flashos i el més fotut és que no ho sabríem fins uns quants dies després pq la foto es va fer amb diapositiva 135mm i una Nikon FM2; l'emoció i l'espera del revelat va ser interminable i el neguit de pensar que potser sería un fiasco ja us ho podeu imaginar. El resultat aquí el teniu:




L'última imatge que us adjunt'ho del meu amic Xavier és la que li vaig proposar de fer enmig d'un camp de girasols; a la administració de Sort un cuadre em va cridar l'atenció: era un que representava a la bruixa ballant enmig de girasols; Vaig pensar que seria una bona foto posar en Xavier amb un cistell enmig d'un camp de girasols recollint dècims de nadal que brotaven de cada una d'aquelles flors daurades; el lema de la imatge era lògic: -La collita d'or.  Mireu el video del Making off.

">

Arrugues de fusta


Una porta té tants significats, tantes possibles lectures que quan en veig una d'antiga i atrotinada no puc deixar de pensar amb les històries que hi han entrat o sortit al llarg de la seva vida. Les "meves portes" han esdevingut obres fotogràfiques a partir de la següent llegenda:

En un principi la seva funció era completament anàrquica, tothom era lliure d'obrir-la o tancar-la segons les seves conveniències, però com tot evoluciona (sigui per bé o malament), es va establir un ordre jeràrquic i es va incrustar un pany en el seu ventre; llavors es va veure sotmesa a qui poseïa la clau per obrir-la o tancar-la i va restar per sempre més ofesa en silenci; ningú la mirava, s'havia convertit en un soldat fronterer dur i incorruptible que encara que li piquessin el front per obrir-la feia cas omís a tots els cops rebuts;
El pas del temps i la tristor han fet que aquella cara pulida de fusta massissa li sortissin arrugues cada cop més profundes deixant entreveure ossos de ferro arrovellat i ara gemega en forma de grinyol quan algú passa pel seu llindar; la fragilitat dels seus "ossos" han marcat un rostre de faccions brutals que projecten ombres a cada un dels seus plegs arrugats. Mentre para, dia rera dia, la cara al sol,  espera amb infinita paciència que aquell petit forat cancerígen instal.lat en el centre del seu tors, creixi i acabi amb la seva utilitat, amb la seva existència i el seu patiment.







Petita història d'una tomata cherry


Durant 8 anys vaig estar molt lligat a la producció d'imatges gastronòmiques realitzant fotografies per varies revistes nacionals del sector; les llargues i ensopides sessions d'estudi es suportaven millor creant conceptes amb productes alimentaris; La fotografia conceptual permet humanitzar objectes inanimats amb resultats estétics bastant "resultons"; aquestes tres imatges formen part d'una sèrie titulada "petita història d'una tomata Cherry" realitzades amb càmara Fuji amb format 6x6 i pel.licula diapositiva Fujichrome PROVIA 100. La llum blanca dels flashos d'estudi es van colocar de manera que s'eliminessin totes les ombres creant un efecte "levitador" dels productes.

Making off / Cine Negre

Mireu aquest video de E2s Produccions del Making Off d'una sessió feta al casc antic de Cardona; va ser una trepidant feina que es va allargar fins a quarts de dues de la matinada; tot va fluir perfectament gràcies a la professionalitat indiscutible d'aquesta fabulosa productora.





Aquestes dues imatges son les escollides pel client:


....i aquestes sòn les meves dues imatges preferides:

la llum del desert


No sé si has estat alguna vegada en el desert, si no és així, et recomano una escapadeta perqué realment s'ho val. La meva primera trobada amb el desert, va ser en el Sahara argelí, concretament en els campaments saharauis. Vaig anar-hi a fer un reportatge encarregat per l'editorial Hachette filipacchi juntament amb la periodista i amiga Dolors Gordils. Com a fotògraf em va al.lucinar la llum que hi havia; tant la llum del matí com la del capvespre eren increïbles. Les ombres s'allargaven fins l'infinit i el color taronja es feia omnipresent a tota la imatge; les figures que tenies a contrallum semblaven certament figures d'un pesebre i aportaven a l'estampa un toc màgic irrepetible. A nivell personal vaig poder conèixer un poble increïble, amable i hospitalari que es desfeien en atencions, va ser una experiència inoblidable.

25/9/09

Springlirium, 2002


Aquesta imatge realitzada per una floristeria, volia combinar la moda, les flors i la primavera; tothom creia que la fotografia final s'havia aconseguit per retoc de photoshop però l'original de la imatge és pel,lícula negativa Kodak TMAX100 de 6x8 cm, il.luminació de flash de 1000W combinada amb llum natural i una cremallera enganxada amb loctite a una flor real. Amb la fotografía creativa, sempre m'ha agrada't aconseguir resultats impactants amb els métodes tradicionals de tota la vida, digue'm capgrós si vols, però la satisfacció d'aconseguir resultats amb el sistema químic és tant gratificant que encara ara cap imatge digital m'ha donat sensació similar. Amb les càmeres digitals tot és tant instantani, tant ràpid, tens tant marge d'error que tot sembla poder-se arreglar amb l'ordinador i si una cosa no és perfecte, amb el miraculós photoshop ho acaba essent; amb les analògiques el procès previ és molt més laboriós, més exigent, qüalsevol detall o error de mesura pot carregar-se tota la producció. La feina del fotògraf amb pel.lícula era apriori i pràcticament s'acabava amb l'alliberament de l'obturador de la càmara. Ara amb moltes ocasions la feinada t'espera després del click digital. Donc gràcies a Déu, per no ser gran especialista en el retoc digital, el meu sistema de treball és com el d'abans i la preparació la segueixo gaudint igual però acabo tinguent el doble de feina.

24/9/09

"LIMPIANDO CONCIENCIAS", Juliol de 2008



El projecte:

Todo empezó a mediados del 2003 después de oír por la televisión unas declaraciones que justificaban una guerra por dar libertad al país invadido;...Libertad, como llegamos a usar esa palabra, pilar de los derechos fundamentales del ser humano, de manera tan ligera y partidista. ¿Cómo se podía crear una imagen que reflejara esta situación tan abstracta pero tan común y que al mismo tiempo fuera  estéticamente atractiva?.
El “concepto” se tituló "limpiando conciencias" porque la información mediática, en según que países, está tan manipulada que en vez de informar parece querer justificar acciones atroces y desmesuradas contra la población civil; a eso lo llaman “daños colaterales” y sus víctimas no tienen voz, su desgracia se pierde tras una cortina de humo echa de grandes titulares. La información es, como la economía, globalizada y muchas veces publicamos la información de grandes agencias que están a primera linea sin saber que, desde la guerra del golfo, el gobierno de EEUU controla todo lo que se publica sobre los conflictos bélicos en que están metidos y de echo, facilitan la seguridad y la logística a aquellos medios "amigos" que más tarde plasmarán la información en periódicos que limpiarán sus conciencias y justificarán sus pecados. No es una critica a un pais ni a un pueblo, es una reflexión sobre el uso  y la manipulación de la palabra libertad.
Desde 2003 hasta el 2008, año de realización, estuve  buscando elementos de la escena como periódicos extranjeros, televisores, focos industriales, silla, etc; Cualquier detalle era importante y tenía una razón de ser, la silla tenía la altura de asiento preciso para forzar la posición de la modelo, los focos industriales fueron modificados para poder enroscar 3 flashes esclavos y así un sinfín de ejemplos que alargaron muchísimo el proyecto;  para buscar la localización fue más complicado y pasó un par de años hasta casi por casualidad, encontrar una lavandería industrial en una localidad de las afueras de Barcelona que tenía lo más importante, el espacio. Para poder aislar las lavadoras del resto del local, se dispuso dos planchas de acero de 150x300 cm a cada lado de los límites laterales de la escena, encerrando así el set de trabajo.
Tuvimos problemas para conseguir 5 televisores que, sin señal, dieran el efecto “nieve” ya que los actuales cuando no hay señal sale un color azul; la silla que ocupa “miss Liberty” se tuvo que lijar totalmente para eliminar posibles brillos en el barniz y los focos industriales se tuvieron que adaptar a la rosca de los flashes esclavos que se montaron en ellos;



  Los focos están soportados por una barra de hierro de 7 metros llevada expresamente para la ocasión; para poder tener corriente dentro las lavadoras, se tuvo que desmontar parte de las mismas para pasar el cable eléctrico. La iluminación fría se consigue gracias a unos filtros de gel cinematográfico específico dispuesto en flashes de estudio que en su totalidad sumaban más de 3500W.
El gorro y la antorcha se realizaron en acero y posteriormente se envejecieron para dar más realismo; la modelo se maquilló magistralmente con aerógrafo para “enfriar” el tono de piel; la idea era que, aunque maquillada, no dejara de parecer una mujer y así humanizar a “La Libertad”. Para cargar un poco el ambiente, se dispuso de una máquina de hacer humo que lo desplazaba de izquierda a derecha a golpe de vano. Se tiró más de 200 periódicos por toda la escena y se hizo una pila debajo de la silla para poder elevar un poco la figura principal.
También tuve que conseguir un buen equipo de realización así que confié el estilismo y maquillaje a Claudia de Anta, especializada en maquillaje cinematográfico con varias películas en su curriculum.  Marc Torrent, asistente de atrezzo de “La Fura dels Baus”, realizó en acero el Gorro Frígio y la antorcha de Miss Liberty y posteriormente hizo un tratamiento de envejecimiento al ácido; Laura Fuentes fue la modelo escogida entre más de 100 en un cásting realizado en BCN; se  buscava una modelo urbana y real, cercana a la mujer media, que pudiera expresar el sentimiento triste que buscaba.  Laura aguantó las casi 2 horas de maquillaje y más de 5 horas de sesión. Lo más dificil fue conseguir la posición de rei destronado, abatido y solitario sin perder la compostura de quién representa un simbolo universal.

Para poder montar y desmontar la escena contamos con la inestimable ayuda de Carlos, Oriol y David. El retoque de post producción lo ha realizado Cristian Arranz sobre un original en diapositiva Fujichrome PROVIA 120mm de 6x8 cm, escaneada a la máxima calidad de 100 Mg por el Laboratorio Profesional EGM de Barcelona. La finalidad? 13 únicas copias para coleccionista, impresas sobre aluminio dibond de 4mm y 2,65x1,5 metros.

20/9/09

JOCS DE GUERRA A LËZHE. ALBÀNIA 1999









diuen que tothom té una especialitat a la seva professió; jo estic especialitzat en fotoperiodisme o aixó diu el títol que tinc dins del calaix; vaig apendre la tècnica i els trucs de la mà d'un desgastat professor que fumava amb pipa i explicaba batalletes gairebé sempre en el bar Dòria del capdemunt de Rambla Catalunya; L'aula d'estudis s'havia traslladat a la cafetería de la cantonada i la veritat és que no ens importaba gens perquè el que ens explicaba aquell vell reporter de Reuters, ens feia somiar desperts; recordo com si fos ara l'olor de tabac d'aquella pipa barrejat amb l'aroma del café torrefacte; la majoría dels alumnes que escoltavem atemptament la veu arrovellada d'en Jean Marie no aconseguiriem mai viure d'allò que estavem aprenent però, què importaba, erem joves i plens d'esperances de futur.

Al cap d'uns anys vaig tenir el privilegi de poder sentir a la pròpia pell la sensació del fotoperiodisme pur durant el conflicte de Kosovo i la veritat és que, per un fotògraf l'adrenalina que corre per les venes en aquestes circumstàncies és bastant adictiva; vaig estar uns 10 dies a varies zones frontereres d'Albània amb Kosovo i Montenegro amb el meu bon amic Joan Jolis de la revista Pronto, que li havien encarregat un reportatge sobre el drama humà dels refugiats albano-kosovars; van ser 10 dies intensos i desconcertants on vaig veure, apart dels danys colaterals típics d'una guerra, el negoci que s'en feia; Tiranna, la capitat Albanesa, estava completament ocupada per centenars de periodistes de tot el món i el bullici d'aquella ciutat contrastaba amb la realitat d'una guerra a les seves fronteres; sortiem cada día de matinada en direcció a la frontera on, milers de refugiats, fugien de les zones "calentes" deixant tota una vida al seu darrera; dones amb nens als braços, avis amb mirada desconcertada i nens, sobretot molts nens acollonits i plorosos cruaven la frontera sota la mirada amanaçadora dels militars; en els camps de refugiats, mentre els ancians s'afeitaven i les dones carregaven garrafes d'aigua al surtidor del camp, els nens tornaven a ser nens i jugaven a saltar la corda o a cuita-amagar; Aquell matí de primavera de 1999 vaig entrar a un teatre completament ocupat per refugiats; families senceres dormien entre les cadires del vell teatre i vaig posar a la meva F4 una pel.lícula Kodak TMAX 3200  per a poder disparar amb la llum de penombra i no utilitzar flash; -Òstia!, encara ara 10 anys després, recordo aquelles escenes quan entro en els teatres d'aquí. Al migdia després del teatre varem arribar a Lezhê, un petit poble fronterer i ens vam dirigir a una petita terrassa per fer un café, pendre notes i marcar els rodets de la pel.lícula usada; allà vaig veure que el rodet de TMAX 3200 estaba a mitges dins de la càmara, així que vaig posar el teleobjectiu 180 mm amb duplicador per disparar les fotos que restaven i poder canviar el rodet. Uns nens corrien  i s'amagaben entre els cotxes i jugaven a allò que veien cada día, jugaven amb pistoles a fer la guerra; de sobte un d'ells al veure'm amb el teleobjectiu va apuntar-me directament amb la pistola i mirada amenaçadora; vaig disparar una ràfaga fins acabar totes les fotos; mentre els nens fugien carrer amunt recordo dir-l'hi amb en Joan mentre rebobinava el rodet: - em sembla que tinc "la foto". Dues setmanes després, ja a casa i amb el negatiu revelat, es va confirmar que efectivament s'havia  aconseguit la millor imatge del reportatge volguent acabar un rodet de 3200 ISO sentat a la terrassa d'un café albanès.....que n'és de capritxos el destí.

Aquesta imatge va ser presentada per una publicació al Photokina de l'any 2000 (Köln) i va ser escollida com a la millor imatge fotoperiodística en el concurs internacional "Top Job Award".











8/9/09

....mira l'ocellet!!!!



Ombra Virtual, 1993; 
He decidit crear aquest bloc per poder compartir amb qui ho desitgi aquelles imatges que certament em diuen més que mil paraules; per cert, sòc l'Òscar Rodbag, treballo com a fotògraf des de fa uns 18 anys i de ben segur que, sense saber-ho, heu vist algunes de les meves imatges publicades en algun mitjà.  Tinc la sort de treballar i viure del que m'apasiona i ara cada vegada que pugui exposaré part de la meva feina en aquest bloc.
+q1000paraules no pretent res més que mostrar amb imatges allò que no sé explicar amb paraules. També us explicaré tot allò que hi ha darrera de les imatges que veureu: anècdotes, detalls de la realització i curiositats del "making off".
Espero que, com diuen en els bons restaurants, - tot sigui del vostre gust!.
Atentament:
Ò. Rodbag